Paco Tarazona «Llengua, cultura i nacionalitat van de la mà».

Paco Tarazona «Llengua, cultura i nacionalitat van de la mà».

Benvolgut Josep Carles:

Tens raó en part, el meu anterior text és llarc pero més curt que el d’abans; per lo tant, també tinc yo raó. He de recordar-te que la llargària de les meues respostes és directament proporcional al número de preguntes que me planteges; les quals, conteste totes fil per randa. A tu te resulta molt fàcil criticar-me i fer texts més curts, te deixes més de la mitat de les meues preguntes per contestar. Aixina també soc yo més breu.
Deixe les bromes a banda i entre en matèria. Les mostres de valencianitat llingüística prejaumina te les he mostrades ya, sense que calga mostrar cap d’espasa del rei Jaume. Deduïxc pel teu escrit que no te les vols creure i ho respecte, pero no puc compartir la teua visió. T’ho he dit científicament, en llums i taquígrafs i afigc, amic Josep Carles, que l’única llengua inventada d’un dia cap ad un atre és l’esperanto del Doctor Zamenhof (1887). ¿O vols dir-me que el català aparegué un dia, aixina com de repent, despuix de la caiguda de l’Imperi Romà? No, clar que no. Totes les llengües derivades de llatí anaren arromançant-se fins a donar els diferents idiomes que hui coneixem. ¿No és aixina?

En este sentit, te faig arribar una prova aportada per Xaverio Ballester –“Paterna y el origen de la lengua valenciana”, publicat en Moenia (Revista lucense de lingüística & literatura) en l’any 2015- que juga al meu favor. Este text signat en Alcoy (Alacant) el 14 de febrer de 1263 diu: “Respon Martin Zabater e diu que verament que li devie per si IIII sous, per los quals ere fianza P. Figuera e paga•ls specialment al dit P. [Fi]guera. Datum fo dia a Martin Zabater que el que prou que age pagat al dit P. Figuera daquels IIII sous ne•l age fayt es […] pagat dins X dies (vid. Diéguez & Ferragut 2012: 17 r2)”. Com el mateix Xaviero Ballester comenta “Es evidente que para 1263 ―esto es ¡162 años antes! de aquel límite final de 1425 para la definitiva imposición del valenciano según Guinot y solo 18 años después de la conquista cristiana de la zona que comprendería Alcoy y todo su entorno, en 1245― el valenciano, contra lo postulado por Guinot, está perfectamente conformado y asentado, como demostrarían este y muchos otros textos de la época ¿Para qué entonces la necesidad de inquirir según su antropónimo el origen de cada inmigrante durante generaciones y generaciones hasta bien entrado el s. XV, si con los primeros testimonios por fin aparecidos en romance y apenas solo unos pocos años después de la conquista ya está perfectamente claro qué y dónde se hablaba?”.

De fet, a mi se me planteja la mateixa reflexió que fa Xaviero Ballester en eixe artícul: “No puede, pues, extrañar que inicialmente, cuando no se veía como imprescindible la primera de las premisas, se intentara identificar un romance asaz distinto de los históricos castellano–aragonés y valenciano: designadamente aquel mozárabe levantino que tanto defendió a lo largo de su vida profesional el reputado Coromines contra toda la dominante opinión contraria, lo que le llevaría, así en su Onomasticon (1996: VI 203 s. Perenxisa), a quejarse de modo harto elocuente: «El mossàrab és tabú, estúpidament, per a romanistes i arabistes per igual»”. Josep Carles crec, com Coromines i Ballester, que l’oblit de la mossarabia es deu a prejuïns negacionistes –paraula que hauria de ser normativa- més que a un verdader rigor científic.

Resultaria divertit, de no ser tan trist que vullguen negar-nos l’identitat idiomàtica valenciana, que Jaume Roig tinguera més visió i rigor científic que els investigadors catalanòfils actuals quan nomenava la “algemia” valenciana o romanç valencià dels valencians descendents d’iberorromans i visigots que reberen al rei Jaume I en el seu famós llibre. En “Lo spill” o “Libre de les dones”, s’dentifica la “algemia” dels musulmans valencians de Paterna, Torrent i Soterna, en el romanç dels cristians valencians. El mege i escritor valencià iguala el parlar pla de tots els valencians. Com diu l’investigador Agustí Gallbis: “en fi, en la nostra llengua valenciana, dient que la llengua del seu llibre, “sera’n romanç: / noves rimades / comediades, / amphorismals, / ffaçessials, / no prim scandides; / al pla texides / de l’algemia / he parleria / dels de Paterna, / Torrent, / Soterna””. De fet, com el mateix Galbis diu, citant “El Islam en España” de Joaquín Mantecón, entre el 3,9 i el 4,1% de llinages de la província de Valéncia són d’orige o etimologia àrap. Continuïtat amic Josep Carles, testimonis de continuïtat.

Te recorde que eixa carta en llatí, presenta una sintaxis i un lèxic arromançats. De fet, l’expert llatiniste Díaz y Díaz conclou el seu anàlisis de la mateixa dient que el cavaller que escriu la carta en Dénia cap a 1060 està pensant en romanç mentrimentres la redacta. No sap cap de paraula de religió cristiana i, per lo tant, no és un mossàrap. És un musulmà que s’expressa en romanç valencià. Reforça este text l’argument de la continuïtat del romanç a la llengua valenciana. Llengua privativa que te recorde presenta un número important de vocables procedents de l’íber, del grec i de l’àrap, transmesos gràcies a la presència de mossàraps i musulmans. La convivència de les dos comunitats permeté l’evolució en terres valencianes, baix dominació àrap, del llatí al romanç, fins a constituir l’actual llengua valenciana. Per cert, te recorde que ací resultaria de gran utilitat conéixer la teua resposta a les preguntes: ¿per qué si el valencià és català, els valencians sempre han tingut consciència de parlar una llengua diferent? ¿Per qué ya en el segle XIV els valencians diuen que parlen valencià?

Respecte a l’artícul de Jaume Riera (EPD), al que nomenes en eufòrica actitut, dir-te que yo no veig raons de pes en el mateix per a negar a sant Pere Pasqual. Riera basa el seu text en desmontar els estudis del Pare Pedro Armengol Valenzuela. Yo no fique en dubte que Armengol Valenzuela poguera incórrer en inexactituts, pero ni la vida i obra de sant Pere Pasqual depenen d’un únic investigador ni Riera és un gran eixemple d’investigador puix incorre en no manco faltes de rigor. De fet s’agarra a Sanchis Guarner (SG) com a un clau ardent quan SG a soles diu que “No se puede afirmar que el valenciano del siglo XIII fuera como el del siglo XV en el qual(sic) están vertidas las obras de san Pedro Pascual”. M’estranya molt que Riera ampre esta cita, puix de les paraules de SG tampoc se pot afirmar lo contrari. Una cosa curiosa és que SG, fa referència al valencià de les obres de sant Pere Pasqual, mentrimentres que Riera, a pesar de negar l’existència del sant, nomena les obres com a catalanes, en un clar eixercici de “per si un cas existira…”. Per últim, Riera no para de dir que fins al segle XVII no es fa menció a sant Pere Pasqual per a afirmar que tant el “Llibre del Bisbe de Jaén” com la “Disputa del Bisbe de Jaén contra los jueus sobre la fe catòlica” són manuscrits que “…no donen tampoc cap indici que permeti suposar que aquestes obres foren escrites en el segle XIII. Tots els manuscrits conservats són del segle XV…”. A vore Josep Carles, tu que estàs vinculat a l’At Palància, saps que el segorbí Francesc Vicent escrigué el “Llibre dels jochs partits dels schachs en nombre de 100” i a dia de hui ninguna persona naixcuda en el segle XX pot presumir d’haver vist cap d’eixemplar de l’obra. U dels últims afortunats fon el gran bibliòfil valencià, injustament oblidat, Vicent Salvà, farà uns dos segles. ¿Anem a dubtar de la seua existència perque no l’hajam vist? Crec que la pancatalanofília se l’agarra en paper de fumar quan no li interessa un assunt i este, clarament, no li interessa gens ni miqueta.

Respecte a si el mossàrap dels valencians era idèntic o no al d’atres territoris limítrofs, simplement dir-te que els territoris contigus no tenien ni tingueren en posterioritat la consciència idiomàtica que sí tenien i continuem tenint els valencians. Com te deixes preguntes per contestar, en acabant passa lo que passa.
Ademés tinc la sensació de que, et diga lo que et diga, tu no vas a deixar de repetir les paraules entelèquia o inexistència. Lo més divertit és que la principal resposta la tens en la consciència idiomàtica colectiva. Pero clar eixa pregunta tampoc l’has volguda contestar: ¿per? A mi me resulta molt estrany que un poble teòricament conquistat de nou, sense cap de continuïtat en els estrats anteriors, desenrolle un segle d’or ràpidament i des del minut zero nomene a la seua llengua en el mateix gentilici coincident al del territori. Açò no passà ni en Andalusia ni en cap estat d’Amèrica del Sur, per fer menció als territoris de les gracietes unitaristes habituals. Llavors, eixa entelèquia i eixa inexistència no foren tals. Pero clar, entenc que acceptar-ho te desmonte el cadafal del mit fundacional.
Respecte al parany dir-te vàries coses, encara que és una tècnica cinegètica ancestral entre els valencians, actualment es troba perseguida llegalment. No patixques que no vas a tindre problemes llegals per la meua culpa, yo no he caigut en cap de parany. Lo que no vols entendre és que la diferència entre el romanç prejaumí i la llengua valenciana dels segles posteriors és el seu caràcter de llengua oficial des de la constitució del regne cristià -encara que fins a l’expulsió dels judeus en 1492 podríem parlar d’un regne en tres cultures i una llengua valenciana integradora-. Per lo tant, no reconec cap de manca de continuïtat, tot lo contrari, la referme.
Respecte a la menció que fas del bisbe de Porto recordar-te una diferència crucial: Fins al segle XV, quan es popularisara la pelegrinació a Compostela, el monasteri de Sant Vicent de la Roqueta fon visitat, baix la dominació àrap, per pelegrins de tota Europa, com testimonia Lleopolt Peñarroja en els seus estudis. És més, el famós juí eclesial entre les diòcesis de Toledo i Tarragona demostren la vitalitat dels mossàraps valencians i les donacions que es feen a l’iglésia valenciana, per a poder mantindre el rito en temps dels àraps. Llavors, la continuïtat està més que acreditada i ací cap de cristià matà a cap de bisbe mossàrap. De fet, a un el feren sant i tot. ¿Veus com no se pot ser negacioniste?

Encara que de passada, tractes un tema molt interessant com és el de la percepció de “les classes acomodades catalanes i aragoneses” sobre•una varietat de la qual fugir per tal que no et consideraren àrab o musulmà”. Com t’he demostrat en un escrit anterior, la presència de catalans despuix de la conquista cristiana fon tan baixa que no hi ha cap de concordança genètica entre valencians i catalans. Llavors, els pocs que vingueren s’adaptaren a lo que parlava ya ací la major part de la població. Te recorde que la conquista fon per capitulació pactada i que la major part dels habitants es quedaren. La batalla del Puig de Çebolla (1237), la més publicitada, fon una de les poques confrontacions bèliques i no fon una gran carniceria precisament. Te recorde que yo sí conteste totes les teues preguntes i per això m’allargue. Per això m’atrevixc a afirmar que el lèxic mossàrap toledà s’integrà en naturalitat en el castellà actual, el qual, en aquell moment, estava en un estadi de maduració semblant al valencià.

• La diferència és que els habitants de Toledo tenen clara la seua pertinença a Castella –de la que acabaran sent la capital- i els valencians ya tenen, en eixe moment, consciència de nació privativa, ¿t’atrevixes tu a afirmar lo contrari en el teu següent escrit?

Com coincidim en la resposta a l’establiment del Regne de Valéncia a soles afegiré que, efectivament, la figura del rei Abu Zayd (Vicent Bellvís, despuix de la seua conversió) favorí la coexistència -en la que coincidim-, i la convivència -en la que discrepem-, puix els Furs són equànims en les tres creències que coincidixen i conviuen en la Valéncia jaumina. Com be tu dius en el teu escrit: “continuà parlant-se el romanç previ a la conquesta”, que per cert, te nassos que fins a fa un moment negares la continuïtat i, discrepe de nou, en la dilució puix els “alliberadors” ne foren molt pocs com, insistixc, atesten els estudis genètics.
Acabe coincidint en lo que dius “pense en aquell extraordinari article d’Antoni Atienza publicat fa quasi dues dècades en aquell Lletraferit valent i avantguardista” i la presència de refregits, en les dos vores del riu, ratifica que “altres ho saben però no ho diran mai, altres no ho saben, i altres ho saben però no saben què fer amb eixe coneixement”. Eixa és la desgràcia del poble valencià, tenim eixe coneiximent identitari pero a l’hora de fer-la efectiva, de forment ni un gra. Acabe tornant a coincidir en tu en el concepte d’europeïtat, pero te recorde que Europa, a la que Valéncia li ha servit d’eixemple des de fa molts segles, o serà mestiça o no serà. Sense eixe mestiçage constant tu no podries hui dir dacsa, per arrematar el meu escrit en un atre eixemple.
Un abraç ben fort.

Paco Tarazona I Santabalbina