Mentrimentres escolte l’influent poema simfònic Escenas de capa y espada (1876) del compositor Ruperto Chapí (1851-1909), desconegut com a valencià i menystingut com a espanyol, m’afluïxen al cap les notícies que acabe de vore en diversos informatius, les quals, vullc entendre, per als directors d’eixos programes són les que mereixen tractament, no atres tan considerables. I si en la tria està el pecat, malòrum malòrum…
Aixina, hem passejat per bona part de la “pell de brau”, com n’escrigué Salvador Espriu: una enorme fira de videojocs en lo Cap i Casal, una entrada de bous de Sant Fermí en Pamplona, una festa do berberecho en Galícia, i de botets en botets una miqueta per actes polítics, d’un grapat de persones en cascun, d’alguns partits que concorren als comicis. Ara bé, la gràcia era que el canvi ad esta secció política no es considerava passar a la part fonamentant i fonamentada del telediari, sinó prosseguir el fandango en les mangarroneries de sempre.
A pesar d’unes trobades mitineres cada vegada més reduïdes, els polítics, suponc, parlaran d’economia, agricultura, comerç, indústria, patrimoni…, i només a la fi es transformaran en retorets des de la seua trona (perdó, faristol). La realitat és que si fan la primera de les coses, els convindria alliberar als seus negres de la preparació dels discursos, puix no cal tant d’argumentari si el resultat és un parell de desenes d’oïdors. Sobretot quan els esforços dels futurs congressistes o de les cadenes televisives no s’esmercen en política, sinó en espiritualitat.
Esta campanya del 23-J no fa l’efecte de jugar-se en un terreny de qüestions verdaderes, sinó en térmens de lluita de forces cèliques i excèliques: les de la llum immaculada i benefactora, d’angelets de monyo ros, contra les de l’avern de verda estampa, color de l’esmaragda de la corona de Llucifer, per a més inri.
Pel que veem en les notícies audiovisuals, les Forces del Mal han pujat a la Terra des de Pandemònium, i enfront d’eixos dimonis, cal vehicular les forces positives. Si obrim El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien no trobarem tants pobles dispostos a lluitar contra Mordor: eles, ges, bes, is, as, XX, qus (estos li agradarien a Josep Maria Bayarri)… Tire a faltar els do-re-mis de Sonrisas y lágrimas, pero no es pot demanar tot; en canvi disponen d’unicornis elevant-se pel firmament, i no com a figurants, sinó com a primeres espases, esmolades per baix del rosa del tafetà.
Que els espanyols (i les espanyoles) siguen considerats imbècils no és nou. En l’últim pla quinquenal del govern d’Espanya, s’ha procedit en extraordinari afany a este procés no de “bolshevikació”, sinó de “bolquerisació”. Com m’explicà una encantadora becària de Pekín: “Allí no s’opina tant com ací, allí et diuen qué has de pensar, i aixina no hi ha tants problemes”. Un amor.
Deduïxc de les notícies vistes este matí que les Forces del Bé volen una societat en bolquers, estúpida, les mires de la qual siguen menjar, beure, jugar i pegar cabotaes davant la Veritat, eixa veritat excelsa que un Tadzio sospitós transmetrà des d’un unicorni que ni miccionarà ni defecarà.
La realitat, no obstant, és cabuda, i té a vore en economia, agricultura, comerç, indústria, patrimoni… eixes coses passades de moda per a les Forces del Bé, de quan Espanya era Espanya, i Manuel de Falla s’inspirava en Ruperto Chapí per a la seua Vida breve. O tempora, o mores!
