A resultes del meu més recent escrit, “Una vesprada de dissabte”, m’escriu un dels amics d’aquell temps (i del d’ara), el compositor i organiste Ignacio Ribas, i em regala esta frase: “No et deixes arrossegar per la nostàlgia, du a la melancolia, i esta a la inacció”.
Qualsevol intent d’accedir a la nostra memòria més fonda possiblement fa eixe recorregut.
Des del moment d’anar en bolquerets, eres “demà”, ho saps, puix et llancen cap al futur des de totes bandes: no eres un ser ple, sinó un ser que serà d’ací a un mes, l’any pròxim, quan remates els estudis, quan et gradues…, un ser, per tant, que anirà conformant-se en pindoletes, sempre en transició. No aplegaràs a on vols aplegar a causa que tu no passes per les coses, no: elles passen per tu, a través de tu. Esta inèrcia no la perdrem mai. Arribarem exitosos (o no…) a totes eixes fronteres, i la nostra senda es convertirà en una carretera sense fi.
En poques paraules, la nostàlgia no és un estat fixe d’una determinada època ( l’acabament de l’adolescència, l’entrada en la vida adulta i el final absolut de la joventut…); ben al contrari, la nodrim a diari. Això m’ho comentava el narrador i guioniste Juan Manuel Soler fa alguna dècada: “Nano, tinc una nostàlgia infinita…, pero nostàlgia de coses que succeïren fa tres o quatre dies”. Cada dia la nodrim, la nostàlgia, i la nova no deixa lliure l’anterior, més aïna s’acumula damunt d’ella, l’ofega per a zombificar-la. En un determinat sentit, proveïx d’una identitat.
Pel contrari, la melancolia té el seu cicle en perpendicular a la nostàlgia.
Els instants de melancolia es produïxen quan la nostalgia intersecta en esta variable que considerem aliena al nostre dia a dia, encara que és també poderosa, i regix vides i actes. La melancolia és un esclat, el producte del vector temporal i sentimental units en un terratrémol de les emocions; i este, de duració indefinida, instaura el seu poder en els humans i vol influir en decisions, eleccions i vides. Ara bé, la melancolia és verdadera. La nostàlgia no, puix actua com el desig: sempre es desplaça quan hem obtingut allò que anhelàvem. En la nostàlgia t’enfrontes a fantasmes; en la melancolia eres tu el fantasma, embegut en el restant que a poc a poc creares i tracen també, per més que no ho sàpies, els fils ocults dels teus dies. Perque eixe punt a on esclata no existix ací.
Per este motiu, Ignacio Ribas té raó: viure en una multirealitat porta a una inacció congènita, donat que desconeixes en quin moment hauries d’actuar, ni per quina raó hauries d’actuar, ni per a quin objectiu hauries d’actuar. I eixa paraula, actuar, privada del seu aspecte performatiu, es convertix en un nom abstracte, el qual posseïx per a tu el significat contrari al que en principi es reduïa. Per això, davant una incomprensió tan d’arraïl, el silenci, la mudea i l’ataràxia ‒aixina ho decidixes‒són l’única solució a una hipertròfia de la memòria incontrolada, rebel, lliure.
No obstant, hi ha un problema en esta estructura de tanta coherència: eixa memòria és deutora de l’única cosa que tenim i no tenim, la qual és present i al mateix temps està passada: la nostra pròpia vida.
I cada element de memòria et lliga ad ella i és rescat d’allò que et convertix en ser humà a pesar de la celebració memorialística (melancòlica) que alguns ens encabotem a crear en els nostres escrits. Al remat, no recordem fets ni accions, rostres ni escenes; recordem la nostra pròpia memòria. Ho filtrem tot a través de fotogrames de la realitat viscuda, solidificats en algun moment en el racó a on habita la vida recordada, eixa memòria de la qual fem memòria, pretendríem que impunement.
