Una volta em preguntaren, quan tenia 17 anys (1987), a quina cosa em dedicava, durant el curs, cada dissabte
Si eixia a passejar, si era asidu d’alguna discoteca, si quedàvem els amics, si anava al cine… M’ho preguntà, en concret, Silvia: coincidíem junts en el mateix pupitre de tard en tard, i ella em fea, en el bon sentit, gràcia: era simpàtica, monyo rull i negre, ungles pintades també d’eixe color… Volia destacar-se en la roba i l’estètica, era extrovertida i anava a la seua. A la qüestió de Silvia, que va morir quatre o cincs anys després, massa jove, la meua resposta fon la veritat: vaig a cantar música clàssica a un cor. Es mostrà sorpresa per triar un entreteniment tan mancat, per a ella, d’entreteniment, i continuàrem atenent les classes.
Del nom d’aquell cor, ara mateix, no me’n recorde (Ars Nova?); ni del temps que estiguí cantant; ni del nom propi de ningú, tots majors que aquell adolescent; eren músics, això sí, i els dirigia un professor de viola del Conservatori. I no n’hi ha més. M’esforce a arrapar visions insospitades o comunes, pero no existixen, o no en trobe. Com responia l’actor i icona Peter Berlin a una pregunta del director i artiste Bruce LaBruce: “No tinc cap de referència temporal. Tot lo passat se’m barreja”.
Els ensaigs eren en un local de la Companyia de Jesús del Cap i Casal, darrere de la Llonja. Li’l cedien al cor gratuïtament -o m’ho afigure-.
La ciutat era còmoda i plàcida en aquells anys 80, i vorejàvem la zona perillosa en carrers que ara són atracció de parc temàtic, i abans eren barriada pura, centre històric desarraïlat, milacre en la seua destrucció. No sé tampoc quant durava cada ensaig, més d’una hora, calcule, o inútil vindre de tan llunt, i tanta gent, per a minuts tan escassos. Tampoc tinc ni idea de quina cosa cantàvem, pero el repertori era ampli: des del segle XVI al XX. Les úniques peces les melodies de les quals encara em venen a la ment són les Trois chansons de Maurice Ravel, i Mía del valencià César Cano; eixa obra m’atarantava com els seus Apunts per a Nastassia: m’entestí a tocar-los en el piano, i resumixen per a mi la bellea i el glamur que a la fi d’aquella dècada ensomiava.
A César Cano me’l presentà el també compositor, i organiste, Ignacio Ribas.
I este i son germà César Ribas foren els que em portaren a una prova de veu a aquell cor, dictaminaren que no era baix ni baríton -com a mi m’hauria agradat, seguidor furibund del suec Ingvar Wixell-, sinó tenor, i escomençara a disfrutar creant música al voltant de dones i hòmens que cantaven de veres, sense deixar-me endur per les melodies, ni per les seues veus, sinó circumscrit a les meues notes i atenent les órdens del director. Era el plaer. Una nit actuaren en la catedral de Segorbe. Passí a saludar-los en acabant el concert, i recorde, justament el director, quan m’obriren la porta, tancada des de dins: mentres es llevava els pantalons, em digué enmig d’una riallada: “Passa, passa i voràs carn!”. I allí estaven tots junts, canviant-se, ells i elles en roba interior. Pero lo cridaner era el retor allí dins també!, observant, que ocasions aixina se li presentarien poques…
Quan eixíem d’ensajar els dissabtes no em quedava a conversar mai. Sí que recorde un jove pausat i tranquil: anava en bicicleta, i em deixà cintes de Génesis i les lletres traduïdes. Pero les paraules s’allargaven uns metros només, pocs. Li dia adéu, agarrava les meues partitures, i me’n tornava caminant cap a Jesús. Algun dia passava per París-Valencia del carrer de Pelayo, i em comprava un llibre de teatre o poesia, assequible per al meu pressupost. En casa, revisava en el piano les melodies que em corresponien, i estudiava un temps abans de l’hora de sopar i de tancar-me en la meua habitació a escriure poemes.
Estes eren les meues vesprades de dissabte, quan la ciutat era una ciutat real, i no un decorat per a estrangers.
