Ferran Gil – Ya els tenim una atra volta
En realitat porten decades provocant al poble, manipulant, enganyant i adoctrinant des de la seua ideologia política llingūística en busca del benefici propi. I per a conseguir-ho s»atrincheren en els clots del poder, o millor, de les cloaques segons la seua particuliar gerga. M’estic referint a la campanya iniciada per una vintena d’ajuntaments catalans en pro i defensa de l’absurda barbaritat de l’unitat de la llengua catalana, balear i valenciana. I ho fan remitint escrits a Les Corts Valencianes en una gosadia que no te llímits, invadint terreny alié, per una sentencia judicial adversa ad eixa falsa teoria.
Pero alerta q pronte eixiran els vasalls del Regne a conrear i recolsar als seus amos del comtat, en inexplicable sumissió. Escric açò en dijous i vorem lo que tarden els subdits d’esta terra en forma d’institucions oficials, sobre tot locals, en adherir-se ad esta desficaciada i gens nova iniciativa. Perque fa molts anys quan yo era menut mon tio i padrí Vicent que m’inculcà i ensenya enormes lliçons de valencianisme del que tan orgullós i agrait estic, me contava disgustat i rabiós a parts iguals, que no podia entendre, ni compartir les pretensions colonialistes, per mes que existiren de tota la vida, pero manco encara s’explicava l’existència dels traidors a la seua patria, no ya incapaços de defendre’l-ha, sino que arrimaren el muscle en contra d’ella.
Conegudes son algunes expressions molt de la casa que sentia de chiquet en freqüència, com «un poble moll», «que lo meu és d’algún atre?» o «el Levante feliç» que ya me deixaren a entendre que involuntariament, sense donar-se conter estavem colaborant en la propagació d’eixa espècie d’espoli llingüístic. Sense reacció de no defendre lo que és nostre, mai m’entrà en lo cap com poden haver valencians que no estiguen orgullosos de tindre un signe d’identitat cultural tan important com és una llengua propia autòctona, diferènciada i independent. Ya voldrien tal privilegi en molts paísos d’este planeta.
Pero no contents els valedors d’estes msives en centrar els seus fervors on no deuen, volen se faça extensiu i obligatori a la resta de l’estat en una desvergonyida acció en la llínia dels grans invassors mondials coneguts en l’història com fascistes dictadors. La seua fulla de ruta els porta a delirar per fer realitat uns inexistents, quimèrics i utópics paísos catalans. Aixina queden retratats uns individus que demanen el respecte i la tolerància que ells no tenen en els demés. Damunt quan hi ha de sentencies judicials contraries als seus interessos les desobedixen i planten cara, pero si son favorables llogicament les acaten i presumixen de la victoria.
És la seua particular democràcia.
Entrar en raonaments sobre el tema ens duria més espai del degut, quan per atra banda existixen coneguts i cientifics arguments en dictamens tant d’organismes, acadèmies i instituts del ram com d’eminents llingüistes i filòlecs de prestigi que avalen l’existència d’un idioma valencià diferent a qualsevol atre. El millor eixemple, el Segle d’Or.
Un acaba pensant que no hi ha manera de que ens deixen tranquils i en pau, permitim-nos ser lo que sempre hem segut, som i serem, valencians, donant-se per enterats de que volem continuar parlant la llengua viva que varem mamar i heretar dels nostres antepassats.
Ningú entra en casa aliena sino li franquejen la porta i un dia algú no a soles li la va obrir a l’enemic, sino que damunt li balla els nanos. Ara be, tot s’acabaria en el moment la classe política tinguera una miqueta de trellat i sentiment valencià, puix bastaria en tancar-la en clau i forrellat des de les mateixes Corts rebujant propostes tan destarifades i defenent els interessos del poble que els mante. Pero tot això és una utopia que mai se fara realitat. Esperem que com eixa idea dels maquiavèlics paíssos imaginaris.
Ferran Gil: Ya els tenim una atra volta
