Ferran Gil – Minva fallera

Imagine que el present escrit alçara bona cosa de polseguera i un important desacort entre molts dels que tinguen la paciència de llegir el comentari. Pero és lo que tenen estos espais que son l’opinió i realitat personal de qui els firma i no tenen perque coincidir en la dels llectors. Que poden discrepar siempre des del respecte que l’autor transmet quan encadena les paraules.

Parle de la dicotomia faller-fester i vaja d»entrada el reconeiximent absolut de que els dos son compatibles i fan falta per al correcte funcionament de la festa fallera.

Allò de que imprescindible no hi ha ningú, pero necessaris som tots.

Pero segurament des de fa décades no s’ha sabut transmetre la importància de la falla en si, verdader i principal eix de la celebració del festeig. Lo que ha provocat en un immensa majoría de comissions que la figura del fester supere amplament a la del faller. Considerant de que per ad estos últims la falla (monument o cadafal con també alguns la denominen) està per damunt de tot i es lo prioritari. Front als primers que opten per centrar les activitats destacades en les bervenes, barres lliures i atres d’oci diversió per davant de les culturals, tradicionals i artístiques.

No se paren a pensar que sería de la festa si tot el cens faller tinguera el mateix amor per la falla que se planta que pels bailongos saraus nocturns o gastrònomics o de copetí. Quan son compatibles i complementaris sempre que se tinga en conter que estos son conseqüència de que s’alça en el carrer una obra d’art única en el món per les seues característiques i que se diu FALLES en mayúscules.

I la cosa pensé porta una estreta relació en referència a les dotze mil i pico baixes (per apenes poc mes de dos mil altes) del cens faller que s’han fet públiques estos dies. O siga una minva al voltant del deu per cent sols en l’àmbit de JCF, sense contar Juntes Locals.

La clau está en tratar d’investigar el motiu a que obedix eixe significatiu descens.

Que nítidamente se dividix en dos. Els dels que patixen llògica incertidumbre de no saber si podrán fruir del calendari d’activitats lúdiques ya resenyades anteriorment per considerarles bàsiques. Quan no reparen que sense la presència de la falla no tindrien cap sentit. I en segon lloc tenim eixa incidència econòmica de qui desijant continuar apuntat es veu obligat a prescindir de tal condició per no poder fer front a les qüotes en estos crítics moments. Mes que la majoría de comissions está oferint una série de descontes que arriben al cincuenta per cent. O atres ajudes en forma d’anulacions de mensualitats.

No soc ningú per a posar en dubte les imperioses necesitats de cada persona. Priorisar en temps díficils correspón al sentit comú individual, com triar els caprijos siguen d’oci, culturals, gastronòmics o de qualsevol átra índole.

També la capacitat consideració de l’esperit i sentiment faller. En períodos tan complicats on més se necessita d’una implicaciò unànim per a eixir avant.

Corren mals temps per a la lírica fallera. El seu futur no convida al optimisme precisament. Pero això és cosa d’átra reflexió. Al pas que anem, temps hi haura.

Ferran Gil: Minva fallera

L´Estoreta