Feminisme i Valencianisme

Josep Carles Laínez: Feminisme i Valencianisme

El valencianisme polític, encapçalat per Unió Valenciana, tingué els seus més grans triumfs en els anys 80 i 90 del segle XX: vicealcaldia en el Cap i Casal, diputats en el Congrés, presidència de les Corts, conselleries… Despuix, l’enfondrament. Rapidíssim. Una pobra direcció general fon l’única prebenda per a l’últim president d’aquell conjunt polític que li plantà cara a Rita Barberá, i pogué enviar a Eduardo Zaplana a l’oposició.

Els prohòmens d’aquell exitós periple tornaren als seus oficis, moriren, deixaren la política o canviaren de partit… En qualsevol cas, algun combat valencianiste resultà “victoriós” (la Senyera té el blau) a pesar de la desfeta generalisada (s’acceptà l’abominable denominació “Comunitat Valenciana”, i ideològicament se pergué la confiança de la ciutadania). Quedà la qüestió llingüística, encara no resolta: les Normes del Puig les gasten ara persones relativament jóvens, lletraferides, pero fòra de la política activa, i fòra les mateixes normes de tot ús oficial.

Llavors, ¿cóm s’explica l’encarniçada lluita per la llengua de fa vint anys i l’inexistència hui?

L’educació de les noves generacions n’és la responsable. El sistema polític i educatiu no haurà convençut de la seua catalanitat a una persona de Rafelbunyol o d’Albocàsser, però sí d’atres idees fortes: la llengua és compartida, dir-li catalana és lo elegant i científic, els nostres escritors són seus, ser valencià és poca cosa, i Catalunya és l’única esperança del “País Valencià” si este vol mantindre l’identitat pròpia. En una agenda tan clara, dins de l’ensenyament només cal paciència.

Sobre el feminisme, em plantege si es troba també dins del sistema polític i educatiu.

I ho dubte si llegim les orientacions per al professorat; en elles no prolifera la coeducació chiquets/chiquetes, sino la llibertat per a ser lo que es vullga i definir-se com u desige (chic, chica, gènero fluït, no binari…). Idees que ya es detecten en diversos àmbits de la societat cada vegada de manera més generalisada perque es troben, justament, en l’educació. M’agradaria que el feminisme mirara en suspicàcia l’evolució del valencianisme dels 80 i 90: poderós, orgullós, movilisador… i acabà extint perque sempre estigué llunt de qualsevol aula: no conseguí entrar en elles ni quan manaven els adversaris, ni quan manaren aquells amb qui absurdament pactaven sense fer-los por…

El feminisme clàssic en Espanya havia obtés èxits immensos en les manifestacions de 2018 i 2019, multitudinàries, sinèrgiques, transversals en edats, en chics i hòmens unint-se a la reivindicació d’una societat respetuosa i en la verdadera agenda feminista (contra la prostitució, contra els ventres de lloguer, contra la pornografia…). I de colp i repent els canvis governatius en Madrit, la pandèmia, la repressió de les feministes històriques per part de Pedro Sánchez, i l’usurpació del terme “feminisme” per un “feminisme” que no sols no és feminisme, sino que paradòxicament nega l’agenda del feminisme, el conduïren a un assucac, perque els chiquets són esponjes; la modernor de la diversitat i l’autodeterminació s’estén en l’adolescència; i la joventut arrastra lo que deprengué i compra com a sensibilitat i transgressió acceptable. Si el “Que vixca la furia trans!” d’Irene Montero és el gran llegat de la ministra d’Igualtat, pobre feminisme, cóm ha enganyat…

No sé quan el valencianisme aplegà al punt de no retorn. Seria important que el feminisme clàssic es rearmara davant una degradació que el du a l’irrellevància, perquè de res serviran llibres, homenages, concentracions o congressos, si des de chiquetes se mentix i s’enverina a les dònes del demà.