En la nostra mitologia lliterària particular, tan faltada de déus i de deeses, hi ha una obra catalisadora, quasi originària, dramàtica per les circumstàncies de la seua edició (pòstuma) i de l’edat del seu autor quan l’escrigué. Se tracta d’“En un temps lluntà i un païs desconegut” de Federic Feases (1967-1989). No sé fins a quin punt este títul actuà com a revulsiu, si no a raïl de la seua publicació, sí en les persones que compartiren ensomis i lluites en Feases, el conegueren i tingueren amistat en ell. L’obra era ciència ficció, i a l’hora no ho era en absolut; era una narració i podria haver segut un ensaig; era una novela de tesis, en un futur i un païs lluntans, pero (ir)realment massa pròxims…
“Matar o morir” (2022) de Màxim Rueda i Pitarque (1983) guanyà el Premi El Piló de Burjassot el mateix 2022, i també té dos llectures:
La primera, la lliteral: un escenari postapocalíptic dins d’un relat d’aventures que es succeïx sense pausa, i en ingredients que no lleven la verisimilitut a lo narrat; a la segona llectura la podríem nomenar alegòrica, en la qual disponem de la possibilitat d’enfrontar-nos a tots eixos elements que l’autor desenrolla trascendint eixa lliteralitat primera. ¿És “Matar o morir” una paràbola de la situació dels valencians, supervivents entre grups de poder l’objectiu dels quals és destruir-se entre ells mateixos i per ad això enganyen, llaven els cervells, recorren a la violència, i estan desvinculats de qualsevol poble? El fet de poder llegir (també) la novela aixina enriquix la proposta de Rueda.
De “Matar o morir” cal destacar sobretot l’agilitat narrativa.
L’autor conta moltes coses, sense pausa, i això que tracta de privilegiar el punt de vista intern del protagoniste en bona part de la narració. Inclús m’atreviria a calificar el text com una “novela de cambra”, és dir, de contexts reduïts, de pocs personages, i d’espais reclosos sobre ells mateixos, aplegant a lo claustrofòbic. Per a guiar al llector de l’espant a la “normalitat”, de l’esgarrif a l’esperança, de la supervivència al dubte existencial, de la confiança a la por, Rueda desplega registres i maneres fàcils de trobar en la lliteratura i cine de ciència ficció; n’hi ha prou a mencionar “El carter” (1985) de David Brin (1950), l’aterradora “La carretera” (2006) de Cormac McCarthy (1933-2023) –les dos dutes a la gran pantalla–, o diversos films plens de passadiços, portes de seguretat, complexos militarisats i intents d’escapada que no tenen per qué rematar bé…
Respecte dels personages, Eloi és l’hèroe absolut, sent el restant una espècie d’abelletes que pululen al seu rededor.
Només la contrapart femenina, Clàudia, arriba a adquirir un cert protagonisme i relativa profunditat psicològica. Esta seria possiblement una de les carències de l’obra: l’escassetat dels perqués, dels cóms, de les motivacions o actituts del grapat de personages principals o secundaris. Una salvetat caldria introduir ací, puix, en el primer dels cinc capítuls, Eloi és confrontat contínuament a mantindre un sentit ètic en principi inútil en el món degenerat i atroç a on viu. L’evolució del personage, abrupta i sense excessos d’interiorisació, és congruent en la brutalitat de les seues experiències, i al mateix temps es manté dins de la coherència; diverses elipsis ajuden a embastar la narració.
El llector juga a fer càbales en desenrolls previsibles dels successos, i Rueda té l’encert, i això és un punt interessant, de sorprende’l, d’enganyar-lo quan pensa prendre-li el fil a l’història. Només cap a la fi es detecta una espècie d’atabalament, de pressa. Per atra banda, a lo llarc de la novela assistim a una gradual dotació de sentit: el comportament serà similar, el paisage no canvia, els perills abans desconeguts són presents, pero la determinació és distinta: de l’erm hem passat a la resistència. Si prenguérem la llectura alegòrica com a guia de “Matar o morir”, detectaríem un bri d’optimisme en este passadís del terror en el qual mos han sumergit als valencians i a la nostra cultura: “No podem perdre l’esperança. És precís lluitar fins a l’últim alé […] Estic convençut de que encara mos queden coses per fer en este món hostil” (p. 27), diu Eloi a Clàudia en el primer capítul. Abans, ell havia estat pensant: “Matar o morir, no hi havia lloc per a res que no fora la pròpia supervivència” (p. 18).
La segona novela de Màxim Rueda i Pitarque té la pretensió principal d’entretindre-nos, de fer-nos passar una pàgina raere d’atra oblidant-nos del món, i ho conseguix, i esta és la seua victòria, a banda de la concisió.
Quant a l’estil, hauria guanyat si s’haguera lliberat d’un excés de frases fetes (“l’espectàcul era dantesc”, “no se sentia ni una ànima”, “a les primeres de canvi”…), puix la prosa és llaugera, i no s’enredra en adjectivacions ni en rimes internes que trenquen la comprensió d’una llectura discursiva. Sobrarien aixina mateix explicacions innecessàries que recarreguen la narració: que el llibre que llig Eloi “té la seua traducció a la llengua valenciana”, o que el protagoniste tornaria els volums a la biblioteca si el bibliotecari li’ls demanava en el futur… Descriuen la bondat i la noblea del personage, és cert, pero escriure és, més voltes de lo que es pensa, borrar.
A pesar de lo minsa que és la nostra lliteratura, s’han anat destacant en estes dècades una sèrie de contes i noveles de ciència ficció, alguns de rellevància. Seria interessant una preocupació més gran per l’estil, més tentatives d’este gènero, i explorar les possibilitats d’obrir-los pas en llengües veïnes, com el castellà i el francés. Per ad això cal constància i tàctica. Desige que Màxim Rueda tinga de les dos.
