U té vocació editorial, faena que, a espentes i redolons, ve gestionant-se des de fa més de tres dècades. Per este vocacional i professional motiu, quan li amollen qualsevol llibre no és capaç d’actuar com a persona normal, i dedicar-se a llegir i fruir. Ben al contrari, resulta un individu que inclús olora el paper, dotoreja els crèdits fins a l’última ringlera de paraules, busca l’índex, palpa el grossor, obri les solapes, observa el tall de les cobertes, comprova si la foto de l’autor(a) està acreditada, i aixina un grapat d’accions destarifades per a qui no està ficat en estos romanços… Per estes i més raons, quan he toquejat i escodrinyat la més recent obra èdita de Josep Cubells (1968), m’he convertit en (community) manager i en editor personal sense demanar permís a ningú.
Llar (L’Oronella, 2021), acròstic de Lletres, Aforismes, Relats, és el volum que, al cap de massa temps, ha aparegut com a llibre que Cubells havia de compondre en ser escollit «Escritor de l’Any 2012» per l’Aellva. Un llibre que, en realitat, són tres… I en este punt eixa malaltia congènita d’editor entra a sac: no per la factura material del volum, sinó per eixos tres possibles llibres en embrió.
Esta és la primera volta que Cubells oferix una mostra dels seus aforismes. Ell mateix va parlar-nos, en la presentació pública durant la Fira del Llibre d’Alfafar 2022, de models molt pròxims en la nostra llengua, com l’infatigable Aureli López (1943) i no sé si escoltí ‒o imaginí‒ el nom de Miquel Adlert (1911-1988). L’aforisme és d’una dificultat extrema.
Llevat d’extraordinaris cultivadors com E. M. Cioran (1911-1995), les perles apareixen disperses. No solen ser els aforismes singularitats relluents; cal escriure’n ‒com en el cas dels haikus‒ centenars per a aillar-ne unes quantes desenes i atrevir-se a publicar-los. I hem de celebrar que, a pesar que en les nostres lletres (parle panvalencianament) hi haja pocs “aimadors” d’esta forma, se’n puguen assenyalar alguns noms de gran impacte: entre els més oblidats, per desgràcia, Juan Gil-Albert (1904-1994) o Joaquín Calomarde (1956-2019), que el escrigueren en castellà.
-
A Cubells cal afegir-lo a partir d’ara ad eixa llista curta pero digna gràcies a la secció aforística de Llar.
En ella, el nostre autor dialoga i esperona, lliga diverses tradicions, s’inserix en una idiosincràsia potser ibèrica…; aixina, el seu “la consciència tendix a donar becadetes… prou a sovint” rememora aquella tan redona capçalera, ibèricament autòctona, de César González-Ruano (1903-1965): La memoria veranea. Cubells juga en la llengua: “Si la ment ment fem fem”, “Entre tindre’s i entretindre’s millor tindre’s”; reflexiona sobre el pas del temps: “Quan ya saps fer les coses, mala notícia, eres vell”; afronta les enrònies: “Tots els dies evite topetar-me físicament en la gent i baixe de la vora si cal. ¿Per qué no ho faig mentalment?”; encara l’orgullosa paradoxa: “Aposta més un creent que un ludòpata”; proporciona espurnes de saviea: “Sempre estem anant.
El que creu que torna s’allarga el camí”; apunta a contradiccions socials: “Els que viuen baix del pont no es queixen dels que passegen per damunt; ¿per qué sí al contrari?”; colpeja sense problemes: “Netejar la meua merda en els wàters públics expressa amor”; aposta per la calma: “M’enredre en les meues opinions, preferixc peixcar silencis”; conclou en algun aforisme les idees d’algun previ: “Ve a ser lo nostre buscar i desijar”, “Levitar també nos avorriria”; o polix la pedra preciosa: “Els somis, eixe cavall salvatge fingint ser dòcil”… I esta és una pràctica de pensament i reflexió necessària en una literatura.
La segona secció del llibre la conformen eixes lletres de cançons que constituïxen un principi de “Cançoner”, puix com afirma el mateix Cubells en la seua introducció: “porte casi quaranta anys fent cançons.
Ne tinc unes 160, la mitat en valencià”. El camí mamprès pel nostre narrador i músic en dècades tan lluntanes aplegà a una fita indiscutible en el grup Cançó Senzilla ‒en Isabel Doceda de veu solista, al costat del mateix Cubells i de Davit Micó‒. Un glop d’inspiració (1997) és una de les més belles i íntimes produccions discogràfiques aparegudes en la nostra terra, tan bella i tan íntima com desconeguda fora d’un reduït rogle d’incondicionals. Posteriorment, com a cantautor en solitari, o en Intempèrie Grup, o fent duo en Micó, ha continuat proporcionant a la música pop valenciana alguns dels temes, escrits i composts, que deurien haver tingut el mateix ressò que l’aconseguit per bandes valencianes del mateix estil (Presuntos Implicados serà sempre la referència dels 90).
S’agraïx la publicació d’un conjunt de lletres, “estil” conreat per una certa quantitat de poetes (pense en el recent Cancións (2021), publicat pòstumament, de les lletres de la poeta i traductora gallega Xela Arias (1962-2003) en llengua castellana). Ara bé, després del camí recorregut per Cubells i de la seua sublimitat, allò que tocaria no són unes lletres dins d’un llibre, sinó un recopilatori en cd, un volum independent i un monogràfic en prime time en À Punt… (“els somis, eixe cavall salvage”, sí, pero també la justícia; i abandone ací el meu treball de manager…).
Per últim, en els “Relats” descobrim el Cubells que coneixíem de reculls com Crisàlides (1999). Tres aspectes vullc comentar-ne: primer de tot, l’extraordinària delicadea: es tracta de texts escrits en respecte i tendror per la llengua i pels temes que toca. La prosa del nostre autor resulta molt cuidada, no sobrecarregada, en un alt concepte poètic de la narrativa. Cubells no necessita escriure una història; necessita escriure.
I ho fa com a prosista per a qui la realitat i la llengua quotidiana es queden curtes a l’hora de manifestar-se sobre paper. En segon lloc, i com a conseqüència lògica d’esta busca de la sensorialitat temàtica i idiomàtica, tenim dos punts necessaris per a situar la seua obra: el realisme màgic que amera els seus contes i el vincula no només en els autors americans d’a on procedix este moviment literari, sinó en alguns més pròxims: el català Pere Calders (1912-1994) i el llenguadocià Joan Bodon (1920-1975), un dels grans de totes les lletres europees del s. XX; Cubells introduïx l’anomalia en la quotidianitat, una anomalia en les seues pròpies característiques, sense tallar la normalitat dels afers i de les coses: no és fantasia, no és ciència ficció, és realisme màgic, i se servix ‒ací ve el segon punt d’una llengua extraordinàriament rica, d’un registre que fa del valencià comú el medi idoni per a transmetre una proposta d’idioma alt i proper, una llengua castissa i pura, modèlica.
Josep Cubells és un dels grans escri(p)tor[e]s de hui. Autor d’una obra premiada, dinàmic en la gestió cultural, increïble compositor de melodies que se’t queden a la primera, delicat narrador, lletrista en càrrega de profunditat i no mancat d’humor, s’ha convertit, per mèrits propis i per treball, en un nom fonamental de la cultura valenciana, en un luxe.
