Es confonen els espais i les èpoques. En la nostra imaginació, retornem a l’ahir, seguim el recorregut de quan teníem set o huit anys, i resulten difícils de rememorar inclús els primers metros. A on estava el semàfor que separava l’avinguda de Giorgeta del carrer d’Albacete? En el mateix lloc a on es troba ara? Potser sí. O potser no. Consevol memòria pareix falsa. Tu dius: Això fon aixina; no obstant, no n’estàs convençut perque les fotografies mentals, de certes èpoques –i, al remat, de totes– escassegen, i hauries de confiar en les evocacions d’uns atres. Quasi diria que el semàfor estava al costat dret del carrer d’Albacete anant cap a la plaça d’Espanya, puix en la cantonà en Giorgeta hi havia un quiosc: un quiosc literal, de caseta. Allí comprava cromos quan anava o tornava d’escola.
Si seguim alvançant per eixa vora, la parròquia de Sant Ramon de Penyafort era el primer local obert. No la consideràrem mai un temple de ple dret, la veritat. Potser escomençaven a aparéixer espais d’oració de religions distintes, sinse edificis propis, i una catòlica d’eixa manera resultava sospitosa, i a més a més nova… En la mateixa illa, Mestre Sosa disposava de dos bars enormes als dos costats d’Albacete, i, a tocar del del nostre camí, un atre quiosc, este sí en un baix. El regentaven mare i filla (viuda i fadrina, suponc); les considerava unes ancianes, i qui sap si una no arribaria als 45 i l’atra de poc més dels xixanta… En vaig ser client asda el moment que el traspassaren, a finals dels 80, si em refie del meu calendari mental… Allí em guardaven Los grandes compositores i comprí de tant en tant la revista Quercus, quan volia dedicar-me a la biologia, als 13 i 14 anys.
Una sabateria a l’atre costat del carrer de Mestre Sosa i, de seguida, una botiga de joguets en ampli aparador i mostrari. En eixe instant de la ruta, mos havíem trobat en atres companyers, i consensuàvem una breu parada per a devorar en els ulls aquells béns preuadíssims (Geyperman, Madelman, Scalextric, automòbils de carreres teledirigits…) que els cristalls impedien satisfer; bo, el cristall, els adults i els dinés que costaven.
I no recorde ningun atre atractiu asda passat Maluquer i Ventura Feliu, carrer que canviava de nom al seu pas per Albacete, possiblement perque la Finca Roja no tinguera enfront ningun edifici, i Ventura Feliu sí: justament, la fàbrica de mobles d’este empresari: ocupava l’illa a on ara està Telefònica i un parell d’edificis de vivendes, i totes les fronteres d’esta illa d’Albacete. En queda el rastre de tal conformació en l’edifici del passadís de Ventura Feliu a l’altura de Sant Vicent Màrtir.
Una vegada creuaves Ventura Feliu, la primera botigueta eren uns diminuts ultramarins; els atenia el Sr. Manolo, l’amo. Em resultava una persona entranyable. Vestia una bata blanca abotonà, i sempre el tractàrem en eixe nom: el senyor Manolo. En aquella època, tot eren senyors i senyores: la senyora del quiosc, el senyor Vicente i la senyora Ester (els conserges de l’edifici a on em reclogueren després d’abandonar el paradís de la casa de l’estació…), el senyor Pepe (el fruiter del mercat de Jesús), el senyor Antonio (qui venia les saladures), la senyora Manuela (una veïna del poble)… Este tractament de respecte s’ha perdut fa temps sinse guanyar en el canvi. Puix bé, el senyor Manolo venia pastissets per al berenar i tenia lleixes sanceres en paquetets de pasta per a “gazpacho”. Em preguntava, de menut, de quina manera podia sobreviure aquell negoci en tan poca oferta, i tan barata. Malament… No sé a on viuria el senyor Manolo. Li perguérem la pista quan acabà tancant la paraeta, i el trobàrem de nou, en motiu d’una boda, de cambrer en l’hotel Astoria. Mos saludàrem alegres, mos contà alguna desgràcia, i no el vérem més.
Una tintoreria era un atre dels espais recurrents. La regia un matrimoni d’aparença trista, pero en cara de bon any. No recorde vore’ls somriure, i gestionaven el negoci en displicència i obligació. Les faccions de l’home em resulten més fàcils de reproduir mentalment, i mos va fer gràcia quan, al cap del temps, el vérem eixir d’un sex-shop. Potser tenia una vida privada més intensà de lo que imaginàvem…
Una agència turística era el següent espai en la memòria, en la cantonà en el carrer de Marvà. Els seus grans cartells anunciaven somnis geogràfics, i els contemplàvem a contrapel: consevol desig mos estava vedat. Oh, aquells noms impossibles: Kenya, Hawaii, San Francisco, Japó…! Aeroports, avions, hotels, restaurants, taxis… Qué lluny quedaven d’aquella Valéncia industrial i íntima. Universos que es poblaven tan sols a través de fotografies enganyoses.
En l’illa dels Agustins, encara continua, miraculosament, una ferreteria en la cantonà de Marvà. Un poc més allà, La Lyonesa, a on, en eixir de la parròquia de Crist Rei els dumenges, compràvem els dolços dels quals rebia el nom. I després d’una farmàcia i un parking públic, una atra de les botigues emblemàtiques en el meu recorregut privat: un negoci de mobles. Este el regentava Emilio, en la seua figura de dandy. Emilio es trobava moltes vegades en el carrer, en americana i un mocador de seda en el coll, i intercanviàvem salutacions i somriures; era simpàtic, elegant i educat, igual que les seues peces de mobiliari, d’alts preus; poques vegaes franquejàrem aquelles portes…
I arribava de seguida el mur del recinte educatiu dels Agustins. Pero la prolongació sentimental del carrer aplegava asda la plaça d’Espanya, en la papereria Uribe, a on vaig vore, l’any 1981, Matar a Gadafi, el llibre del periodiste canari Alberto Vázquez-Figueroa. Volia comprar-me’l (més ben dit: que me’l compraren), pero ma mare no el consideraria la millor lectura per als meus onze anys. Havia escoltat en les notícies el nom del líder revolucionari libi, tan ben plantat, i m’interessava saber per qué volien matar-lo. Al cap de les dècades, ho aconseguiren…
Ara bé, el carrer d’Albacete acabava en “Las Palmeras”, la cafeteria de la qual eren amos dos germans: Pepe i Paco, un d’ells pare d’una companyera de classe. Aquell establiment fon, en la seua ensaladilla russa i la seua sépia, el principi de les delicatessen que podríem tastar en el futur. Menjars inoblidables, incomparables i irrepetibles, com les “braves” del bar de Felipe en Caudiel.
Amunt i avall pels carrers de Valéncia…, sobretot pel d’Albacete, que en llínia recta unia el colege “Santo Tomás de Villanueva” dels Agustins en casa meua. L’esquelet del carrer és el mateix. Poques reformes clares s’han efectuat, llevat de l’ampliació de la vora d’Albacete quan arriba a Pintor Benedito. En tot i això, el carrer no pot ser el mateix. Els ulls dels escolars de hui s’habituaran a uns atres rostres, a uns atres accents, més lluntats i exòtics, asda que estos desapareguen tamé. Un carrer sempre és el mateix i sempre es modifica. Potser és com mosatros mateixos. Fent via, fent via…
