Josep Carles Laínez «La guerra d’Ingeborg Bachmann»
Llegí una antología de poemes d’Ingeborg Bachmann (1926-1973) en algun moment dels meus primers vint anys. Era una edició bilingüe i, he de reconéixer-ho, no degué impactar-me massa: no ha sigut mai dels noms referencials en el meu recorregut líric. Ara bé, la seua vinculació en un poeta del qual sempre m’atragué l’absoluta fredor, Paul Celan, i en un compositor com Hans Werner Henze, que escoltava en ànsia, influí en què Bachmann tinguera una certa resiliència davant les envestides d’autors que em commourien, passats els anys, de manera més profunda.
Abans de la reclusió d’estos dies, tornà a caure en les meues mans un llibre de Bachmann, esta vegada un text brevíssim, l’anomenat Diari de guerra, el qual va acompanyat, des de l’edició alemanya, per una sèrie de cartes de Jack Hamesh, un soldat jueu del Regne Unit naixcut en Àustria, qui feu amistat en ella despuix que acabara la II Guerra Mundial i el destinaren a la seua vila. Brollà entre els dos jóvens una cosa pareguda a l’amistat amorosa, i continuaren escrivint-se quan ell s’havia mudat a Palestina. Deixí el volum, solet i avorrit, durant mesos, en espera del moment idoni. I en este tancament de notícies contradictòries i falses sobre el virus, podia resultar una llectura perfecta.
El diari el componen 14 pàgines, sense cap d’indicació de data llevat de dos dies de juny de 1945. A pesar d’eixa carència, una part del diari fon escrita quan la guerra fea les últimes puntades, i una atra els primers mesos després de la invasió del Reich pels aliats. Entre 1944 i 1945, més o manco. Bachmann no era l’autora famosa, poeta i narradora, que esdevindria, i no toca escorcollar a la busca de la frase o del signe que preanuncien un vers o un conte. L’interés és diferent.
Si a mi m’agrada llegir diaris, i més encara el d’una dona jove, és per a descobrir frases com esta: “He posat una cadira en el jardí i lligc. He pres la ferma decisió de seguir llegint si cauen les bombes”. Desafiament a la guerra i a la vida, i acte d’un valor fora de dubte…, o d’irresponsabilitat, podríem pensar. No; en eixe mateix paràgraf, açò: “La idea de morir allí [en un bunker] en tots, com en un ramat, em causa horror. Almenys en el jardí. Almenys al sol”. En la guerra, la mort era una possibilitat ben pròxima, i Bachmann no anava darrere d’ella, però això no vol dir que no l’acceptara.
Tota la seua adolescència i part de la joventut estigueren esguitades pel conflicte i la por (les notícies de la violència dels russos i de la violació sistemàtica de les dones alemanyes els arribaven –ad ella i a les seues amigues– i les atemorien). En esta situació, parlar en una persona de la seua edat, com el soldat Jack Hamesh, bon coneixedor de la lliteratura alemanya, i en el qual tractà d’un miler de temes, fon la millor eixida no només a la guerra, sinó a la derrota per al seu país (ella estava prou distanciada del nazisme). Son amic, ¿enamorat? i, posteriorment, corresponsal, sempre la recordà en carinyo, també a la seua família i ad atres austríacs en les quals va relacionar-se (entre ells, alguns exmembres del NSDAP…). No tornaren a vore’s mai, i l’última carta d’ell fon del 16 de juliol de 1947. Tots sabem com és de difícil mantindre una amistat en la distància, i més quan els periples vitals divergixen.
En esta vesprada de març, m’imagine la jove Ingeborg en el seu jardí, mentre les bombes cauen sobre Europa. Veig els seus ulls, m’adone d’una purna quan mira cap al blau, i brinde pel seu desafiament, en tota la bellea dels dihuit anys.
