Meticulosos, sense deixar clavill, tot ho adoben al gust de l’Institut d’Estudis Catalans. Fins a l’enigmàtic Mongó, per eixemple, l’han transformat en «Montgó», burlant la tradició idiomàtica en llengua valenciana. En 1797, el rigorós Cavanilles anotava que «en Dénia comencen les raïls del Mongó» (Observaciones…, p.213), reproduint el topònim en l’idioma valencià, idèntic al que en 1873 se sentia en el teatre de Dénia, en representar-se «La cara de Mongó», de Manuel Barreda.
L’argument de l’obra tracta sobre el desig de casar-se del Mongó, fet que atrau a una série de dames tan heterogénees com «la Cova d’Aigua, la Pansa, la Palma del Margalloner, la Seba-Porra i la Cova Tallá».
Cada pretenent expon encants i virtuts, que són replicats en agres comentaris del vetust Mongó: «La Palma puncha, la Cova d’Aigua està fosca, la Pansa està sema...». Este lèxic que va alegrar als deniers la nit del 2 de giner de 1873 està prohibit en els centres d’ESO i BUP. Ara ningú pot escriure que la «Cova Tallá està Llunt» (p. 6), «s’advertix a l’orquesta» (p. 6), «soc yo gran tesor» (p. 8), «eixa aigua destila» (p. 8). Potser algun alumne de l’acadèmia de català Canal 9 s’esglaye de l’idioma valencià normal. Nnet de arcaismes, eles geminades i caprichos de l’IEC, com lluny, adverteix, orquestra, jo, tresor, destil-lada, etc.
El Terç de Catalunya que controla la societat valenciana exclou de la categoria de ciutadà de primera (en dret a ser funcionari, per eixemple) als que no engulguen el sandwich consonàntic -ntg-, és dir: un estudiant de Dénia tindrà que escriure «Montgó», adulterant el vocable, si vol passar curs. Pero hi ha arguments que convé recordar, com el del topònim aragonés Monzó o Monsó, veu derivada del llatí «Mons» i un segon element «cao», d’orige prerromà.
Un poc d’historia del concepte
A partir d’estos ètims varen aparéixer variables com Monsó, Monçonís, Monçó. Lo curiós és que el denier Roc Chabàs -que no cita l’eixemple de Monsó- arreplega que els àraps valencians nomenaven a la montanya de Dénia «Caon», imperfecta homonímia del mencionat «cao». I per supost que l’erudit Chabàs escrivia Mongó, no Montgó. Les rajoles immersores (l’Alcover, les Grans Enciclopèdies valenciana i catalana, etcétera), encara que alardegen d’imparcialitat científica, són camp minat per a caçar a l’ingenu estudiant. La documentació sobre el Mongó està censurada, i certs entrecomillats que fingixen reproduir la parla d’una determinada zona són fraudulents.
Per eixemple, en l’Alcover llegim: «No et fies de Denia, ni de terra que és rega amb senia», incrustant la falsa preposició amb com si fora veu del Regne. Respecte a la boda, cal sumar uns atres personages tan simbòlics com «els pilons del Mongó i el Saladar«. Els primers es presenten en el prohibit pronom valencià: «Mosatros som els dos Pilons del Mongó» (p.10). Pero la figura que decidix quí serà l’afortunada esposa és el mític «fra Pere Esteve», que anuncia als deniers:
«He vengut yo, perque soc sabi profeta. Mongó no es pot unir més que a la Cova d’Aigua» (p.13). El franciscà fra Pere Esteve, naixcut en Dénia en 1582, sempre usava l’idioma del Regne. En la biografia publicada en 1677 llegim: «En la seua llengua valenciana, en que sempre predicava» (Mercader, C.: Vida de F. Pedro Esteve, 1677, p.47). El religiós aludix al Mongó com un lloc sagrat: «Ermites en Mongoy es troben, i es diu missa» (p.128). Fra Esteve suponia que el segon terme del topònim derivava de goy, veu hebrea que designava als no israelites. No és desgavellat, fins al XV els hebreus varen formar part de la societat valenciana. Mons goy equivaldria, segons fra Pere, a «Mont de la gentilitat».
És gojós llegir poesies de fra Pere, els originals, sense manipulació catalanera. Escriu sobre la «fortalea de la carrasca i la flaquea de la canya» (fortalesa de la carrasca i la feblesa de la canya). Tracta sobre les montanyes (no muntanyes); escriu mentres (no mentre), pedra i arena (no pedra i sorra), besar (no petonejar), «fa el conte» (no compte), «plou en un toll» (no a un xipoll). Llança metàfores sobre «les foches de la Albufera i els machos del Almodí«. Usava adverbis en ortografia correcta «estiga ya fet» (no ja). Nomenava Maestrat (p. 328) al Maestrazgo no «Mestrat».
Encara que semble absurt, est idioma valencià usat per un denier naixcut en 1582 -i pels valencians normals en 1999- està prohibit per les nostres autoritats. Acabe de visitar les restaurades ruïnes de Lucentum -depenents de la Diputació de Juli de Espanya- i en l’horari observe que usen el barbarisme «tarda». Afigguen vostés el comentari.
