l’Estació del trenet de Jesús

De l’estació de Jesús –l’estació del trenet–, només en queda l’edifici principal. Ma mare tamé li dia “estación de Villanueva de Castellón”, topònim, usual llavonses entre els senyorets, de Castelló (de la Ribera). L’estació era la principal panoràmica des del sèptim pis d’un edifici de nova construcció en apuntar la dècada dels 70. Es tractava d’un espai visual i auditiu, present a cada moment del dia, en els sons dels trens, que s’anunciaven cada quinze minuts des que el sol es despereava, fins a poqueta nit, quan tornaven les verdes serps als molls, i es tancava aquella gran caseta que seguix en peu.

Dos murs aïllaven l’estructura ferroviària: una vora d’arena cap al carrer de Carcaixent, i un solar que només s’edificaria en el segle XXI, continuant el carrer de l’Uruguay. Aquell territori va servir com a barri de barraques, com a aparcament provisional i com a zona de prostitució. Encara m’enrecorde dels crits dels habitants de les chaboles, enmig de gresques o d’arribades de la policia; d’automòbils entre tolls i fangars; o d’una fembra pecadriu amollant-li un tall de crits a un bagasser: “¡Hijo de la gran puta, dame mi dinero!”. A continuació, una pedrota impactà en la carrosseria de l’auto en fuga, i es feu el silenci en el barri de Jesús.

La gran remodelació de l’edifici el transformà, d’oficines, venda de billets i centre gestor del recorregut del trenet, en biblioteca i sales de reunions o per a l’oci. Flanquejat per palmeres, fora de context el creuríem un bastiment colonial d’algun país d’Àfrica, en una espècie de torreta en un dels costats; una posta sanitària, per eixemple. Aixina m’agradava contemplar-lo quan agarrava la llínia 89 de l’autobús camí de la Facultat de Filologia. I eixa sensació m’espentava a ensomiar aeroports i carreteres, duanes i hotels, històries d’amor i l’ús d’un mil de llengües.

Passat el temps, l’edifici, al qual hauré entrat una grapada de voltes, no ha canviat la seua fisonomia; una atra cosa són aquells desigs de l’inici de la meua joventut. T’arreles a una ciutat, a un país, i la vie internationale, la vie en rose, desapareix de previsions i de programes. Te’n resta la memòria de l’anhel, ni tan sols la memòria del fet específic, ni, és evident, el desig en la seua purea. I això sinse solució de continuïtat, de la nit al matí. Ham vixcut en una ciutat, pensem, i al remat és la ciutat la que s’ha manifestat a través de nosatros, creixent ella alhora, desfent-se, modificant-se i modificant-nos.

Recorde o imagine l’estació del trenet, a pesar dels meus escassos besllums en els quals adquirix un protagonisme innegable: la compra del diari en el quiosc que hi havia al costat de les vies; la visió del pare de ma güela quan baixava a passejar i s’assentava en atres vells a contemplar el pas dels transeünts; la desaparició de vagons i de màquines en la corba a on se separaven Uruguay i Jaime Beltrán, despuix de deixar arrere el pas a nivell entre la carretera d’Escrivà i el carrer de Jerónimo Muñoz; la perillosa frontera d’eixe lloc a altes hores de la nit, quan un tio ferroviari anava d’una part a l’atra de les vies en una navalla en cada mà; la trobada en companyons de classe, que venien d’Alaquàs i de Paiporta; el desembarc en Falles de músics de les bandes, quasi en formació, afanyant-se per aplegar als seus destins; l’animació contínua de gent venint a comprar, a cal doctor, al cine… Eixe menudiu univers de passacarrers i desfilades, o d’amunts i avalls, el perdem sense adonar-nos-en.

Curiosament, l’estació funcionà fins a 1988. Just eixe any deixí el barri ‒o, a lo manco, el barri íntim, de llímits en la plaça d’Espanya‒ en ruta cap a la zona universitària de Blasco Ibáñez. Despuix, l’estació patí la seua remodelació en parc infantil i jardí ple de bancs, en una font i decoració que fea remembrança de les antigues parades, i en una sèrie d’arbres a l’inici escarransits, pero ara en branques tapides a on niuen sorrats d’aucells o senzillament els visiten.

No diré en qué més s’ha convertit eixe espai ‒i gens bo‒, tram final en l’existència de qualsevol jardí urbà; tampoc en com el valencià ha desaparegut pràcticament d’ell, enfront de la vivea de la llengua quan centenars de dones i d’hòmens eixien de l’estació portant-la per grans vies i avingudes, omplint cafens i comerços… No és este el lloc.

Al remat, la ciutat desapareix. I ho fa sense avisar, igual que la infància. Qualsevol de les del passat potser no fon millor, pero sí més nostra.

Josep Carles Láinez