Una paella en el poble

Josep Carles Laínez: Una paella en el poble

La mare, fa pocs dies, mentres escodrinyava per armaris i calaixos, es trobà una maleta plena de fotos. Perdem de vista els indicis de la vida com si fora un acte fallit, per l’alegria de retrobar-te’ls a més gran distància. Potser ho he contat, no me’n recorde… La quasi totalitat d’eixes fotos són en blanc i negre, dels anys xixanta, i alguna sens dubte anterior, i inclús molt anterior ad eixa dècada. Ma mare, cuidadosa, les conserva en bossetes de plàstic transparents, dividides per temes: la casa de l’estació, la mar, la família, les amigues… Vistes ara, resulten repositoris de memòria a on t’introduïxes per a rebre llampades d’un temps que no conegueres, i per això el recompons en una certa nostàlgia. Tot pareix més pur, més alegre, més radiant, més inèdit… L’absència de color també aprofita en eixe recorregut per un passat enyoradís.

Despuix de vore’n un bon grapat i que me les comentaren, trobí, en una de les boljaques de la part superior de la maleta, una foto solta. A diferència del restant, esta era en color. En ella, aparec en una cadira, en els braços creuats sobre les barres de fusta, és dir, que em trobe, cama ací i cama allà, al revés de la posició correcta. Enfront de mi, una ratonera valenciana de nom Cristina s’acosta. És el pati de casa, entre la vivenda principal i l’edificació per al burro, i hi ha en terra una paella, en els pocs grans que n’hem deixat. Yo somric al mateix temps que la gosseta olfateja qué rosegar d’eixes ínfimes sobres. “Quina paella mos menjàrem!” dirà sempre alguna persona enrecordant-se d’un resultat magistral, i com en el poema d’Estellés, algú potser llançava un crit de “¡Gol!” en la vesprada.

Quina sensació de pèrdua o d’estar complet em porta eixe retrat recuperat de l’oblit? Els murs de pedra atrotinats, en el recobriment de calç desaparegut als trenta anys de ser alçats per Regiones Devastadas; les plantetes que creixien tímides i servirien per a ben poca cosa; el meu somriure navegant entre la tristor i la gràcia; la gosseta, incrèdula o acostumada al festí conegut d’atres dinars… Congelada esta visió, naufraga en la veritat d’allò que puc fer-me esment, i la senzillea de dir o callar l’impossible i interessat brot de memòria. ¿Una època més feliç? En certa mida, sí: tot era perfecte en una insospitada inconsciència del moment i del futur.

Seria, aquell, l’any 1972 o 1973: una paella en el poble, dumenge o dia festiu, en ma mare o mon pare retratant l’escena, i la família en el menjador, prenent-se el café, traent el pur d’alguna boda, raonant d’històries o cabòries, enduent-se la tassa o demanant unes gotes de conyac, mirant l’hora en el rellonge, callant-se quan no sabien qué dir, assentats en cadires de trenat de canya al voltant d’una immensa taula, sobre la qual sempre vaig preguntar-me el destí final; potser la llar, el foc, la destrucció…; si no ho cremem mosatros, vindran estranys a fer-ho. Fora, la gosseta i este observador que a mig segle de distància pren nota d’un temps, en doble o triple sentit, irrepetible.