Paco Tarazona, El valencià que yo Vullc

Benvolgut Josep Carles:

No cal que m’agraïxques res. És un plaer poder compartir est intercanvi epistolar, des de la distància i amprant la llengua valenciana. Comence la meua resposta pel final del teu text: Respon les meues preguntes al teu ritme, segur que aixina la conversació guanyarà en fluïdea. I coincidixc en el teu últim punt: esta conversació és fonamentalment lliterària.

No entraré a considerar les obvietats del primer paràgraf de la teua contrarrèplica. Si les circumstàncies no foren les que comentes, no estaríem debatent en be d’eixa societat plural i oberta que abdós volem. No es tracta, com be dius, de fer que cap dels dos canvie de posició, en absolut. Des de l’amistat i el respecte sí té dic que el punt de desequilibri que trobe, en l’anàlisis de les conductes de les dos vores del riu que estem fent, és l’anatematisació, des dels posicionaments oficialistes, dels valors llingüístics privatius dels qui defenem una llengua independent dins d’un gran diasistema. Des del finals del tardofranquisme, s’impongué un posicionament unitariste que ha impedit qualsevol diàlec intelectual com el que m’estàs proponent ara. Ha sobrat supèrbia farcida de falsa ilustració i també desconsideració cap als postulats que ficaven en dubte i negaven l’autoproclamada «veritat científica inqüestionable». ¿Saps? Lo més divertit és que, per definició, totes les veritats científiques són qüestionables. Eixa és la grandea de la ciència i que permet els seus alvanços.

Com be dius, este conflicte és una llàstima perque tots són nostres, puix tots són valencians; més allà de les posteriors fílies d’alguns i de les equidistàncies, cap a ponent i tramontana, dels atres. Me sume a tu en la voluntat de saber els uns dels atres com propons; pero no únicament en eixe desig que planteges, també m’agradaria que es conseguira l’acceptació de lo que en un temps circumscrit també fon oficial en l’administració.

Coincidixc en tu en que és hora de véncer prejuïns, com els que consideren que no es fa cultura fòra dels posicionaments unitaristes. Eixe reduccionisme lo únic que ha conseguit és que mijos de comunicació com À punt tinguen una quota de pantalla paupèrrima. Es repetix l’història passada i present ocorreguda en atres plataformes de ràdio o prensa escrita de clara vocació unitarista. Les escrites arrepleguen freqüentment la pols en els estants de les biblioteques del territori valencià, les audiovisuals mai encapçalen les audiències ¿Per qué? ¿No creus que obedix esta desafecció a que l’usuari de la llengua valenciana no es sent identificat en eixa -¿cóm dir-li?- koiné centralisadora?

Parles de Voro López i no nomenes el seu ensaig Proposta d’un «standard» oral valencià. En ell oferia un lèxic reconeixible per a la major part dels usuaris. Per cert,  me consta que breument fon consultat per alguns caps de Canal 9. Ara que parlem d’ eixa extinta Radiotelevisió Valenciana i del comú amic Lluís Fornés, ¿t’en recordes la polèmica que generaren, en temps de Fabregat, els sectors més intransigents de l’unitarisme per la famosa llista de cinccentes paraules? ¿Creus que aixina certs sectors autoproclamats intelectuals van a resoldre el conflicte? Yo crec que lo que pretenen és amagar-lo baix de les estores i fer creure que no existix. Pero la veritat és cabuda, E pur si muove, i sempre sura. Em ratifique en que si eixe model unitariste fora amplament acceptat per la societat, l’audiència (no te puncharé en l’anglicisme share) seria més alta.

Com t’he dit adés, crec encertat que planteges la necessitat de saber els uns dels atres pero, i perdona’m l’insistent interrogatori, ¿no te cansa nomenar sempre als mateixos totèmics de l’atra banda? A Fuster li passa com a Marx, presumix d’entrendre’l qui no l’ha llegit. Sense llevar-li mèrits estilístics, no passa de ser un bon polemiste engabiat pels panegiristes en un mausoleu. El fracassat intent d’actualisació del seu ideari, fins a la versió 6.0 si me permets la chamarrusqueria amistosa, l’ha condenat a l’ostracisme. I, insistixc, és una llàstima eixe vici recorrent en nomenar als mateixos perque hi han autors interessants com Miquel Candel, un escritor desapercebut per a molts unitarstes. La seua última novela, Esperant amb candeletes, fa un sà i enriquidor eixercici d’autoctonia lèxica al temps que planteja, d’inici, una divertida proposta sociològica: les preferències dels valencians, segons el seu caràcter, a d’hora d’escudellar l’arròs al forn. Enaltir excessivament ad algunes personalitats ha fet que, des de l’atra vora del riu, es recórrega a una imitació involucionista que impedix, quan no menysprea, lo que se n’ix dels canons establits, tant en continent i com en contingut. No crec que siga eixe el camí més adequat.

Si me permets la matisació, la llengua no hauria de tindre res a vore en la política, pero la política, esperonada per una autoproclamada intelectualitat evangelisadora, ha comés eixe erro a canvi de promocions personals més enllà de les fronteres valencianes. És trist, molt trist, i també despersonalisador. I sí, obliga a eixir de l’assucac lo més pronte possible, coneixent-nos mutuament, sí, pero també acceptant-nos mutuament. I a l’hora de l’acceptació és quan torna el desequilibri. Hi ha una clara voluntat d’aniquilar qualsevol tentativa que no responga als postulats unitaristes. No és eixe el camí al meu parer, com tampoc ho és negar l’existència del conflicte per a acabar imponent una solució condenada al fracàs social.

Per cert, ¿a on veus perills castellanisants en el registre llingüístic que estic amprant? Senyala cadascú d’eixos perills i els debatrem fil per randa. Aixina podrem consensuar l’alegria o la preocupació pel fet de que yo no veja eixa abrasió que nomenes. A nivell social és possible eix efecte castellanisador, pero ¿quina part de culpa té l’intent de suplantació llingüística, amic Josep Carles? A nivell lliterari, tu mateixa reconeixes la vàlua del llistat de lletraferits que has nomenat. Per lo tant, eixe perill  no es dona. Sí veig perill, i tu no ho fas palés, en la substitució de formes privatives valencianes per catalanes i l’arraconament de les valencianes a segones i terceres opcions que, casualment, no s’ampren mai en el registre oficial. En eix aspecte la AVL(L?) ha fracassat. Ho ratifica un artícul publicat per un acadèmic, de la dita institució, en l’edició de la Comunidad Valenciana de La Vanguardia (20/10/2018). L’autor del text, com un humil captador, pregava una almoina a la Direcció General de Política Llingüística i Gestió del Multillingüisme, demostrant aixina el nul respecte que els unitaristes li tenen a l’institució. ¿No veus perill en eixa suplantació de les formes valencianes per les alienes? ¿No creus indigne que una institució teòricament acadèmica manifeste públicament el bullying sicològic que patix des d’algunes institucions polítiques valencianes? A mi me pareix llastimosa esta Crónica de una muerte anunciada.

Respecte a la menció que fas a les sospites i a les actituts que podríem catalogar com a paranoides o persecutòries, he de dir-te que la sospita és el refugi de l’ignorant i, personalment, no deixe d’amprar cap de forma valenciana per molt que li semble a la de qualsevol atra llengua. ¿Creus que els intelectuals que has nomenat adés ho fan? Yo crec que no i no es trenca, com comentes en el teu text, cap cohesió històrica dins de la llengua valenciana. També te recorde que si nomení al Segle d’Or era precisament per a no caure en l’erro que senyalava Galeano. No me sigues puncha tu ara, que nos coneixem.

Respecte al pidgin, dius lliteralment «El valencià literari de hui no està basat en la llengua del poble, i molt menys en la nostra de l’Horta de Valéncia i la seua varietat apitxada. Seria un suïcidi lingüístic. Seria convertir-lo en un pidgin del valencià pròpiament dit i del castellà d’ara. I el perill és que eixe model triomfe.». I discrepe en tu en tres punts: el valencià de l’horta no és una llengua «criolla»; la normativa de la RACV per a la llengua valenciana no es basa en este dialecte apichat de la llengua -Nebot, de Vilarreal, i Fullana, de Benimarfull, sόn els dos precursors de la normativa de la RACV i consideraven empobridor este dialecte-; i tampoc és cap de perill que la proposta ortogràfica que yo ampre -que fuig de l’ortografia apichada per empobridora- acabe triumfant socialment; lo que, segons tu, la convertiria en un pigdin.  ¿Per qué? Naixcut en Sedaví, soc de l’Horta de Valéncia, em considere valencià i -possiblement crioll-, en la mida que, com a mediterràneu, soc descendent de les mil raleas de la cançó. Això no m’impedix, segons tu, escriure en un registre lliterari. Llavors, ¿a on està el perill de que una llengua independent s’acabe convertint en un pidgin?

Respecte a lèxics i registres concrets, parles d’una llengua comuna que ampra «iguals» -com el castellà «iguales»- per al deuce quan en la meua crònica yo escriguí  «a dos», que és la forma valenciana. A banda de demostrar-me que no me vares llegir el reportage tenístic -no te culpe-, crec que l’eixemple que t’he ficat fa surar la inconsistència del teu plantejament. La dificultat no la provoca el fet de no tindre un registre a mà del que poder fer us, la genera el fet de no estar aveat a escriure del tema. Ocorre lo mateix en treta per punt d’inici o feridor per a la persona que trau. Són formes que nos unixen a la tradició clàssica i en una vivor que assegura la perdurabilitat ¿No te demostra això l’inconsistència del teu plantejament?

Sí tens raó en que hem de despullar-nos de l’idea de que som els primers primats en fer alguna cosa. Ya dia Eugeni d’Ors que lo que no és tradició és plagi. Tens raó en que hi ha certa tendència generalisada a perdre la tradició i la referència quan no a substituir-la. La millor forma d’evitar eixa tentació és recórrer al lèxic privatiu, en este cas al de la pilota valenciana, en grans paralelismes al llenguage del tenis. Crec que la normativa de la RACV feu, i continua fent, un gran esforç per a evitar que pors com les que planteges estigueren justificades. Per això, en son dia, em vaig fer usuari de la mateixa i no canvie d’opinió.

No tinc cap de problema en els galicismes. De fet, en els jardins valencians és fàcil vore buganviles i, llunt de supondre un dilema, és un goig. Lo que sí és un important motiu de debat és la subordinació de les formes valencianes pròpies per les alienes, que són, al seu temps, galicismes prestats i que tracten d’exterminar els vocables privatius. Això encara és més empobridor i digne de despertar consciències. Petit, com tu be dius, està reconeguda en el Diccionari General de la Llengua Valenciana pero és molt més freqüent l’us de les formes chicotet i menut en el llenguage coloquial, i també en el cult. ¿És un problema per a tu? Yo no el veig, com tampoc compartixc la teua permanent referència a la ciutat de Valéncia i les seues rodalies a l’hora de confeccionar una proposta lèxica, ortogràfica i sintàctica. A diferència del model unitariste que defens, la proposta de la RACV és aglutinadora de les tres variants dialectals de la llengua valenciana des dels temps prejaumins ençà. ¡Quina enronia en els tòpics de sempre! Hi ha conflicte, vinculat a una data concreta, perque hi ha un moment polític, i econòmic, fòra de les fronteres valencianes en el que es decidix que, en lloc de germanor d’iguals a iguals, hi haja subordinació i vassallage. És eixe motiu pel qual els plantejaments de Fabra, recolzat políticament, s’imponen als d’Alcover, més culturals, amigables, i carents de malsana intencionalitat política. A partir d’ahí, a tornar-li la trompa al chic en una tararena que cansa, per inexacta i falaç. De fet, eixe «amb» que nomenes és un invent fabrià com be saps i en els meus texts, dins d’un registre lliterari com tu dius, ampre la forma «en»; la qual, si lliges els poemes d’Ausias March en l’edició primigènia de l’occità Amadeu Pagés, voràs que ya era amprada pel senyor de Beniarjó en naturalitat. Cap dels lletraferits que has nomenat adés ha escrit mai «ab», ni els ha fet falta fer-ho per a crear un registre lliterari privatiu cult i valencià.

Crec que te contradius en l’aportació final. La llengua del poble arriba al registre alt i, com dius, també a «les obres literàries en les Normes del Puig dels escriptors que he citat i d’altres». Aixina s’enllaça el Segle d’Or en la Renaixença anticipadora i en la naturalitat en la que els valencians, parafrasejant a Eiximenis, mantenim l’us del bell llenguage que hem compost, prenent lo millor dels diversos pobles en els que hem contactat. En eix aspecte, no convé oblidar els arabismes -com el ¿vols mà? que tantes voltes he escoltat als llauradors-, que conservem i la prestea en la que hem exclòs els mots més durs i més mal sonants. Aixina s’ha forjat una llengua privativa, lliterària i equidistant en les del voltant. D’esta manera, la llengua s’ha dignificat en orgull de poble i sempre se li ha dit valenciana.

Espere més respostes a les meues preguntes en futures entregues, un abraç fort.

Paco Tarazona I Santabalbina