Esta declaració naix i es fa a instància d’un succés que va devindre fa pocs mesos: la solsida del monolit erigit en 1929 en els jardins de Vivers de Valéncia. I a la memòria del senyor Roc Chabàs Llorens i, al mateix temps, com a adheriment a l’artícul que alerta de la seua no reposició mesos despuix, escrit per un dels principals valedors de la figura i obra del canonge, archiver i historiador denier; Mateu Rodrigo, professor d’Història Medieval de la ciutat de Valéncia.
La segona década del sigle XX va ser especialment fluctuosa en el món de la cultura.
Es va sentir el fi d’aquella conjuntura fresca i culta que es va forjar durant décades i que cridem la Renaixença Valenciana. Viva i fulgurant, especialment en l’últim terç del sigle XIX, a partir del 1910, a poc a poc, varen morir tota una generació de sabis, poetes i hòmens de lletres, la penjada els que va tardar anys, sino décades, a florir de nou (si és que realment va florir).
Teodoro Llorente moria en 1911.
Roc Chabàs, en la seua casa del Saladar de Dénia, desapareguda inexplicablement en dates no molt lluntanes, moria en 1912. I, entre molts uns atres, Luís Tramoyeres en 1920 i José Martinez Aloy en 1924.
-
Lo Rat Penat se sumia en un periodo de certa decaiguda i el Centre de Cultura Valenciana, en 1927, presidit pel canonge Sanchis Sivera, en 1928 iniciava la publicació dels Anals del Centre de Cultura Valenciana.
Per cert, el canonge va ser un sagaç hereu del llegat de Chabàs que no sempre va fer constar ni li’l va agrair suficient. Pero eixa és una atra història.
La producció de Roc Chabàs de les dos últimes décades de la seua vida va ser vital per a l’historiografia valenciana i el seu càrrec d’archiver de la Catedral de la Metropolitana i la seua relació en els seus homòlecs de l’Archiu de la Corona d’Aragó, proporcionarien un alvanç en l’estudi i en el coneiximent de les fonts escrites medievals certament prodigiós. I no volem ser prolixos en eixe sentit.
-
La veritat és que Valéncia, com Dénia, poc més d’una década despuix de la seua mort, mantenia viva la seua memòria.
El death effect havia tardat, pero en eixos àmbits i en eixes dates va florir la necessitat d’oferir una image que transmetera, en pedra, i, aixina, perdurara Roc Chabàs en la memòria dels valencians. El monolit es va erigir acompanyat, sense dubte, d’un tardà pero seré respons en els Jardins del Real, en els Vivers, lloc que antigament va ser esplanada adjacent del ya desaparegut Palau Real. I aixina va perdurar, sense trencar-se pels avatars de la guerra i va seguir inertes durant casi noranta anys.
Ara, mesos despuix, la seua base està fixa a l’espera, no sabem si llarga pero ya pesada per als molts que adorem a Roc Chabàs i respectem la seua herència cultural i el seu dret a transcendir.
Uns pocs anys abans, a mitan de la década dels vint, en Dénia se succeïxen actes paralels en la seua memòria. En eixos temps Dénia no gojava de la fecunditat d’abans, pero contava en unes èlits cultes i en un govern municipal que l’hemeroteca dona fe de la seua presència en la ciutat de Valéncia. Cada any, estaven presents en les gales que el triumfador Antonio Cortis oferia per a la Fira de Juliol i l’acompanyaven, aixina mateix, en homenages i convits dedicats al tenor.
Ya en 1925, l’Ajuntament de Dénia encarregava una placa commemorativa en la casa que va vore nàixer a Roc Chabàs, en la segona casa del carrer Major.
En 1927, José Chabàs, mege, publicava l’Esbós Històric de Dénia, pel Dr. Roc Chabàs, en apèndixs i notes fins a 1927.
Despuix dels mesos que han transcorregut durant els que la cara de Chabàs està absent, seria una bona ocasió per a que les autoritats de Dénia es varen interessar pel tema i varen conseguir que molt pronte pugam celebrar la reposició del monolit i que, aixina, en 1929, complira, en un avatar minúscul pero a advertir, un sigle en el cor de lo que un dels jardins emblema de tots els valencians.
Pedro Fuentes Caballero
