Sanchis i Sivera nos diu: “Beniçadavi. Aixina es dia un poblat del terme de Dénia el lloc del qual és conegut hui en el nom de “Jesús Pobre”. En 1535 estava habitat per moros: el manuscrit d’a on prenem la notícia el crida “Benicalbi”.
«L’història de Jesús Pobre, no està deslligada de la del restant de la comarca. La seua ascendència romana i àrap ha deixat encara vestigis (Els Bisserot, la Bassa dels Moros, etc.).
La població es denominava Benissadeví, i contava en una sòlida presència de moriscs. No obstant, despuix de l’expulsió de 1609, la consegüent decadència i la minva del poble, varen fer que es convertira en alqueria, encara que conservant alguns dels seus antics drets, com el tindre un lloc en el Consell General de Contribució.
En el nom de Benissadeví continuarà figurant en la documentació fins a principis del sigle XVIII.
Va canviar el nom gràcies a la ya coneguda figura de Fra Pere Esteve Puig, natural de Dénia, franciscà, predicador apostòlic, que venia a fer els seus retirs espirituals en la cova de la Magdalena del Mongó.
El Pare Pere afirmava que Deu li havia inspirat la fundació d’un hospici i una ermita, que va colocar baix la advocació de Jesús Pobre, i allí va poder celebrar la primera missa el 24 de maig de 1649. En el temps el nom de la menuda ermita i hospici substituiria a l’antic àrap de l’alqueria. Des de 1735 figura ya la població com a Jesús Pobre en la documentació de l’Archiu Municipal de Dénia.
L’eremitori de Jesús Pobre es va situar en la població del mateix nom, antiga alqueria de Benissadeví, documentada en actes del Consell de Dénia des de l’any 1492, encara que la seua fundació deu ser més anterior.
L’ermita va ser creació de Fra Pere Esteve, el “Pare Pere”.
Este franciscà va trobar en certa ocasió una figura de Jesús Jacent en el sepulcre al que, des d’eixe dia, va dedicar un altar en la cova a on vivia.
El “Pare Pere” va donar el nom de “Jesús Pobre» ad esta chicoteta image perque la rusticitat de la talla encarnava molt be la pobrea de Jesús. En 1650, el “Pare Pere” va decidir construir una ermita per a divulgar el cult a Crist en dita image.
Per a poder construir l’ermita, en un dels viages que va fer a la Cort, va donar a conéixer els seus desijos als mateixos Reis, no en la finalitat de demanar almoina, si no per a inclinar-los a la devoció.
De les grans cantitats que li va oferir la Reina Isabel de Borbó, solament va admetre una cantitat per a poder concloure l’obra.
La mateixa reina va prendre baix el seu patronat una de les capelles i lo mateix va fer la seua filla l’Infanta María Teresa (despuix reina de França) aixina com la comtesa de Medellín, Marquesa dels Vélez i uns atres grans senyors de l’aristocràcia.
Per la seua banda, el Pare Pere va exigir una condició solament una i dia: “accepte la seu proteccio pero en negue a rebre cap cosa que estiga en oposisio en el dictat de pobrea que te l’ermita”.
Finalment, el 28 d’abril de 1658 es va constituir en l’ermita de Benissadevi la Confraria de Jesús Pobre, orige del poble actual de JESÚS POBRE.
A l’ermita original, en el temps, se li varen anar afegint noves construccions a on es va establir una comunitat de flares franciscans que varen continuar en el nom de “Ermitage-Hospici de Jesús Pobre». En un primer moment es construiria l’iglésia entre 1660 i 1668, tal com indiquen les inscripcions en el primer i últim arc.
La devoció a Jesús Pobre i la fundació del convent dedicat al seu cult, portaren al fi al canvi de nom de la pròpia entitat original de la població.
El caseriu de Benissadeví, degué de canviar el seu nom tradicional, pel de Jesús Pobre a finals del sigle XVII quan el cult a l’image s’havia consolidat.
La comunitat franciscana va durar fins a 1836, any de la Desamortisació en que el convent va ser alienat, passant a mans particulars.
Se li atribuïx també al Pare Pere la construcció d’un pou que encara existix, situat en l’actualitat just baix la plaça de l’ajuntament, que segons el dit popular mai faltà l’aigua fins i tot en els anys de gran escassea de pluges.
L’iglésia és de mamposteria, pedra sellar en pilastres, arcs i cantoneres, i coberta a doble alvertent.
La frontera oferix la mamposteria coberta en algeps blanc i els cantons i buits en sellars en escala; té una portada dòrica en frontó partit i columnes faseolades sobre un fondo encoixinat, que respon al model del tractat d’arquitectura de Serlio.
El tímpan està ocupat per un retaule ceràmic que representa al “Pare Pere” en oració davant l’image de Jesús Pobre.Sobre la portada una finestra rectangular dona llum a la nau i en el costat esquerre s’alça la torre, poc alta, de planta quadrada i buits en arcs de ferradura per a les campanes.
La planta ha segut calificada, d’una sola nau rectangular, pero m’atreviria a dir que és en creu llatina, els braços de la qual del transepto no sobrepassen l’ample de la nau més les capelles. En la nau, contraforts interns, en pilars cruciformes i pilastres a la faç formen capelles laterals.
Les pilastres dòriques que els seus capitells seguixen tots, el mateix model, soporten l’entaulament, trencat pels arcs; rebanc corregut per tota la nau i sobre ella es dispon la volta de canó, en llunetes i arcs faixons, que cobrix tres dels quatre trams del temple. El quart tram o transepto, antiga capella major, més ample, es cobrix a diferència dels atres, en volta baïda.
El presbiteri actual, alçat més com a capella-camerí destinat a guardar l’image de Jesús Pobre, es cobrix per cúpula circular -sense tambor ni llanterna- sobre pechines.Esta capella-camarí degué d’alçar-ser en l’últim quart del sigle XVII, cap a la década de 1680-90, i com tal va decorada en esgrafiats i algepseries sobre fondos polícroms i estucs.
Finalment cal referir que entre juliol de 1988 i març de 1989, sent retor D. Miguel Gavila Perelló, es va portar a terme la profunda reforma interior que va deixar a la vista les pedres de sellar en pilastres, rebancs i arcs faixons, tal i com degué d’estar en el seu orige, donant-los la configuració actual».
«Anècdotes del poble»
Antigament en el centre del poble se celebraven reunions, festes, partides de pilota i en 1882 s’estava jugant una partida, entre jóvens del poble i en eixe moment passà un grup de persones que anaven a celebrar el bateig d’una filla, i un dels participants cridat Francisco Fornés Reus va dir en veu molt alta: “pareu la partida que ve un bateig i en eixa chiqueta en tinc que casar yo”.
La citada chiqueta es va cridar “Rosario Costa Costa” i passat el temps es varen casar i varen tindre uns 7 fills.
També a principis de 1900 es construïx el trinquet per a que ya es pogueren celebrar les tradicionals partides de pilota valenciana sense entorpir la vida quotidiana del poble i els tradicionals balls de festes i en el temps el citat trinquet s’utilisà també per al cine que proyectaven películes de l’época en les caloroses nits d’estiu.
Pedro Fuentes Caballero
