Josep Carles Laínez: “ Fàbriques i Fumerals”

L’avinguda de Giorgeta, abans de pujar el pont de les vies, estava plena de fàbriques. No ho recordava fins que no vaig vore una imatge de 1974 o 1975 en ca ma mare. Abillat en disfràs de vaquer, somric i mire a la càmera. Darrere, els ferros de la barana, i més enllà una sèrie interminable de fàbriques amb alguns fumerals.

Soc incapaç de situar-les: l’espai és reduïdíssim per a quantitat tan enorme, pero allí s’alçaren; de fet, encara n’hi ha algunes estructures, de sols un pis, cap al final de l’avinguda; sinse dubte, s’estendrien per la cantonà en Sent Vicent Màrtir, puix en este carrer es comuniquen, i tamé seguixen funcionant negocis d’igual arquitectura; inclús una sala de concerts, de variats noms depenent de l’època, a on escoltí en directe The Jayhawks, Australian Blonde, Nacho Vegas… fa més de vint anys.

• Esta Valéncia industrial desaparegué. En principi, resultaria natural.

Dins del segon eixample, travessades les grans vies, caria de lògica la presència d’una ciutat tan marcadament proletària en el moment que Espanya, en lloc d’en modernitats, s’aufegava en modernors. Les fàbriques, les indústries, millor cap a fora; i l’horta rendia més beneficis en collita de pilars que de creïlles. En tornar pel carrer d’Albacete a casa, despuix de la jornada escolar, totes les vespraes em trobava una parella de nòvios, o potser eren un matrimoni llavonses jove. Em cridaven l’atenció pel seu aspecte físic, com si patiren alguna malaltia; no obstant, sobretot em sorprenia la seua bata blava de taller, d’alguna empresa manual; que anava pel carrer en ella posada, em referixc, com una insígnia, sinse avergonyir-se de pertànyer a un grup en el qual ara pocs s’identifiquen. Eren uns atres temps…

Tamé en lo carrer de Jesús, quasi al costat del mercat, hi havia fàbriques. Tampoc, per desgràcia, en guarde estampes. Es trobaven en la cantonà en Mossén Fenollar, puix els edificis veïns són més vells. Els dies de festa, eixia en ma güela pel carrer del Marqués de Campo, i les vea allí enfront; inclús, si no erre, hi havia un elefant de color blau en la part alta d’una d’elles. Taulers de fusta i encenalls en la porta a mig obrir… O qui sap si en açò falsege la memòria, que, com la de César González-Ruano, estiueja. En qualsevol cas, la fàbrica donava més sensació de vida, i de vida plena, que les terrasses dels bars.

El manicomi, el mercat de Jesús en els trespols d’uralita, l’antic convent de monges, les indústries de materials de papereria, Gaspar Aguilar i el cine Ribalta… Era la frontera entre Patraix i Jesús els anys 70 del sigle XX. El mercat continua a on estava, encara que sinse substància; el convent és un supermercat; el manicomi, centre de salut; les fàbriques s’han convertit en vulgar finca de pisos; i el cine Ribalta en sala de balls estrangers… Al remat, el saldo no és satisfactori. Hem perdut en autenticitat, i esta paraula arreplega bona part de les seues accepcions: autenticitat comunitària, urbana, nacional…

• Caldria afegir un atre important aspecte: la vida és desplaçada en les ciutats cap a fora, en un procés de turistificació i gentrificació intolerables.

En primer lloc, es buiden els centres històrics (i això ocorre en Terol, en Màlaga o en la ciutat de Valéncia) per a benefici únic dels turistes i d’una certa vida administrativa (bancs, governs…), puix, creuat el migdia, l’aborigen en fuig. En segon lloc, eixe espai per al turisme està alcançant ara una terra de ningú entre el carrer de Colón i l’Eixample (destinat este, des de fa dècades, a la destrucció del barri des d’una perspectiva comunitària: ¿quina relació s’establix entre els veïns en una illa d’edificis a on tots els baixos –com en lo carrer de Císcar– són restaurants o locals de copes?).

Per últim, la vida dels barris la tracten de fer tamé inhòspita, sense incentius per a anar al centre per la dificultat de comunicacions, en problemes per a eixir al camp o a la mar i tornar-te’n més o manco ràpidament, i convertint-se en bar qualsevol local disponible. L’objectiu últim pareix ser buidar les ciutats en benefici únic del turisme (i, de manera indirecta, de la delinqüència). Estem construint ciutats a on no viurà ningú, com les d’Amèrica…

Este escenari encetà la seua gestació quan s’enderrocaren les fàbriques dels barris, i es potenciaren supermercats i centres comercials. En acabar en la vida treballadora, proletària i tamé agrícola –en hortes que omplien moltes zones de Jesús-Patraix i d’atres barris de Valéncia–, desféem un teixit irremplaçable. I m’aboque ad aquella ciutat com fugint d’alguna crema.