La gent, cada volta més llunt de l’aspecte sacre i heroic de l’existència, es distancia dels fenòmens religiosos.
Açò és elecció de cada individu, i, evidentment, cal respectar la voluntat de les persones. Per este motiu, és lliure cada u de no entrar en un temple, no abstindre’s de menjar certs aliments en determinats dies, no expondre’s a una certa reflexió, no experimentar el fil de continuïtat que existix entre el ritualisme religiós europeu i el cicle estacional de la natura, o no participar en provessons.
Ara bé, una cosa ben distinta és proporcionar-li els elements necessaris a fi que s’oblide que és enriquidor que no tots els dies siguen profans, i alguns, poquíssims, estiguen tocats per una obertura a maneres diverses d’enfrontar l’existència, a buscar una calma i un punt i seguit, a sentir esta època que la llum allarga el seu recorregut d’una forma en la qual no es repetisquen els comportaments de sempre
En la tradició cristiana, el Dijous Sant, el Divendres Sant, el Dissabte de Glòria, el Dumenge de Resurrecció, i el Dilluns de Pasqua eren especials en el calendari.
En les tradicions pròpiament europees, i anteriors al culte vingut d’Orient, també es produïa (i es produïx…) eixa mort i resurrecció des de l’alegria del renàixer de la naturalea, de la Llum en el seu predomini després que escomençara a allargar-se en el Solstici d’Hivern.
Tindran diferents mostracions, pero el substrat és idèntic. En qualsevol cas, la vida de moltes ciutats i de la majoria dels pobles es transformava, i ara continua transformant-se en aquells on les provessons ocupen els carrers: Sevilla, Màlaga, Valladolid, Conca o els Poblats Marítims del Cap i Casal.
És el respecte a una tradició de dos mil anys (i en el seu germen, incalculable) i a tractar de sentir fora de la profanitat, de la vulgaritat diària.
En el meu poble, estos dies eren tranquils, de recolliment, d’anar a la capella a pregar, de calar foc a la foguera el dissabte quasi de matinada, de fer tandes per a estar nit i dia davant del sepulcre. Pero això s’ha acabat. I gràcies, com no, a un govern del partit de la covardia, que no prohibix les manifestacions religioses occidentals (puix encara no li convé…), pero sí que es dedica a rebentar-les.
En esta ocasió, programant una Fira d’Abril en terres valencianes: DJ, sopar, actuació musical… I l’ajuntament, per si faltava poc, anima a tots els participants que acudisquen vestits de flamenc per a contribuir a l’ambient festiu.
No hi ha més dies en el calendari? No, allò que no hi ha, a la dreta i a l’esquerra, és més pensament que el de la diversió. I el partit de la covardia, que sempre acaba enganyant als votants en la qüestió de la tradició i el respecte, és també, i a diari ho demostra, el de l’encefalograma pla.
