Josep Carles Laínez: La memòria material
A diferència de l’escrita, que també és material, puix disponem d’objectes realment físics (un paperet, un tíquet, una factura, un document oficial… tantes coses!), la memòria material la circumscric a objectes purs, àgrafs, vinculats a tu en diversos moments del teu periple històric, que algú conservà a través dels anys… o llançà a l’abocador quan es transformaren en innecessaris, i en queda la constància.
Per establir una diferència més o manco clara, la memòria escrita seria la composta per eixos documents que diuen de tu, parlen de tu, es referixen a tu; no sé si més o manco que aquella màquina de tren, aquell barco en miniatura, aquells pantalons o una guitarra elèctrica que ni era elèctrica ni guitarra. Només tu saps com estigueren de lligats al teu passat, i quines relacions establires.
Foren objectes teus, comprats per a tu, guardats per tu; ara bé, potser ni t’enrecordes que estigueren units a tu, o, pel contrari, sigues l’únic que ho recorda i eixa memòria la mantinguen els teus familiars o els amics d’ells: la teua primera llibreta, el teu primer llibre per a deprendre l’alfabet, els primers pantalons, el primer anell en un dit… tot això diu de tu menudències, pero parla sorollosament. Eixa és la verdadera memòria material. Un paper a on consta el teu nom és cosa ben distinta. En certa manera, eixe paper eres tu. Els objectes, no. Un paper és metonímia, un objecte és metàfora. Hi ha una diferència qualitativa, encara que de vegades els objectes siguen d’una entitat transcendent.
És una afició tradicional recopilar objectes de tota classe; ara bé, seran els que hagen intervingut en la teua trajectòria sentimental els que adquirisquen un major pes, encara que siguen els més efímers: eixa anotació manuscrita de ton pare en un paperet que et trobes dins d’un llibre, eixa lletra apuntada en la seua llengua i alfabet per una dona per la qual sentires una atracció impossible, eixes cartes de l’adolescència i joventut als teus amors i dels teus amors… Veig que em perden les volences i només parle de textos.
És un vici. Tot això parla de tu, de mi, de qui siga que ho conserve, o no en parla tant com deuria (les cartes sí, clar). La diferència és que eixos documents, inclús una partida de bateig, establixen vinculacions entre persones desconegudes i tu mateix quan ni tan sols et coneixies.
Conservarem escassos documents en paper, menys objectes dels que pensaríem, i en els temps actuals, tal volta un grapat de fotografies dels milers que ara es prenen ara. Serviran per a traçar la nostra història i presentar, si els retrats tenen anotat el nom darrere, al món com érem i a quina edat. A diferència d’este optimisme tan precari, els objectes es perdran en trasllats, en desgràcies, en absències de sensibilitat. No serem res, puix no viura ningú que recorde els nostres passos. Quina abundància d’objectes, i de qualitat, tindrien en la Roma més fastuosa! I que en queda? E
