Qui apunta per primera vegada el teu nom en un paper?
A quines persones, tan variades, se’t lliga com si algú traçara una recta entre eixos sers i tu, que acabes de nàixer? La teua inscripció en el registre, efectuada per ton pare, al sendemà que veus la llum ‒o als dos dies, com fon en el meu cas‒ és la primera memòria verdadera, el document al qual et faran recórrer quan vullguen conéixer alguna cosa certificada de tu.
Abans del bateig, de les targetes de presentació del nou membre de la família, de la llista de convidats, del nom en alguna foto, està eixe document que en 1970 era manuscrit (i aixina duraria molt de temps) i t’establix com a subjecte.
Allí estan consignats els sis noms bàsics de la teua existència, puix no cal recular massa: pares i pares de tos pares.
No hi ha res més, llevat de dates, topònims, professions i, en girar la pàgina, firmes. Este paper, este document oficial, marca la teua entrada en el món, en una societat, en un poble, en una família, i et fa responsable d’allò que en ell es diu: eres hereu d’una sèrie de característiques de les quals qui sap si renegaràs en el futur, o les assumiràs com un emblema. Et situa sense adonar-te’n en la plena història.
Gràcies a la meua inscripció, he descobert que l’encarregat del Registre Civil valencià en 1970 era Rafael de Rojas Dasí (1914-1982), marqués de Dosaigües, marqués d’Algorfa i vescomte de Bétera, qui va nàixer en la capital valenciana el mateix any que el meu yayo, aragonés, i va morir dos anys abans, molt jove; en 1941 contragué matrimoni en Dénia: l’afortunada? Amparo de Cárdenas Merle (1918-1997), qui el va sobreviure quinze anys. De Rojas tingué tres fills, i des de l’any 2006 fins a 2011, la primogènita estigué embolicada en pleits per a convertir-se en hereua d’eixos emblemes nobiliaris: havien passat a sos germans en unes dècades abusives per a les dones; el Tribunal Suprem no li va donar la raó.
El segon nom era el del secretari d’aquell registre: Ángel Rafael Pla y Molla, d’Atzeneta d’Albaida, qui es llicencià en Dret en 1948, en una promoció de 52 estudiants dels quals només dos eren dones, deixà en 1954 vacant la plaça de Getxo com a secretari de tercera categoria, i guanyà la de “Secretario del Juzgado Municipal de Santa Cruz de Tenerife”, eixe mateix any, després de quedar sext en les oposicions restringides: el sou, 23.800 pessetes. Passat un quart de segle, en 1979, el trobàvem en el Cap i Casal com a “Secretario del Juzgado de distrito número diez”, plaça a la qual canvià des del número 4 en la mateixa capital valenciana en 1975. I ahí el seu nom desapareix dels documents públics. Va faltar? Seguí en vida durant molt de temps més?
Les incògnites creixen si mire el nom de la persona inscrita en l’epígraf “Comprobación: Guillermo Martínez, Colg. 3487”, l’especialiste en Ginecologia que em tocà per primera vegada, suponc… Hi ha també en la ciutat algun jove que li diuen igual i cursà la mateixa especialitat; ara bé, deduir un lligam de família em resulta excessiu, o no… Si coneguera el nom complet del “comprovador” potser hauria trobat algun document suplementari, pero és reduïda informació la que consta en el paper. Ací la memòria escrita aprofita per a poc.
Estos són els tres noms, gens privatius, que em vinculen des de les 48 hores en acabant de nàixer en xàrcies de desconeguts. Eixos tres compartixen en mi un parell de pàgines, unes firmes, unes referències comunes a centenars de personetes de bolquers d’aquell any 1970, en el qual apareguí d’avall d’este cel. Potser hauríem d’establir la memòria de les persones de la nostra vida, i afegir, si és possible, una foto.
Hi ha pàgines d’Internet que tenen eixe objectiu: un fresc mundial, una recopilació contínua. Certament, la història del món no hauria de ser sinó una sèrie d’autobiografies.
