No m’ha agradat mai el deport, tampoc els tres que en major o menor grau practiquí fins a l’adolescència: judo, voleibol i hockey sobre patins, els més exòtics i continuats, puix pujar-me una dotzena de vegades a una taula de windsurf o córrer darrere d’una pilota no em fa un California dreamer ni un aspirant frustrat a futboliste. Jugava per un únic motiu: s’havia de jugar.
Ara bé, abans de practicar un deport, primer l’has de vore, i comprendre, quan ho fees, si algun era per a tu, o tot aquell comboi no ho era de cap de les maneres.
Entra en el meu desert mental la primera volta que aní a un partit de futbol. No sé de quin camp es tractava, pero no era ni el del Llevant UD ni el del Valencia CF. Em portaren mos pares algun matí dominical. A on? Els hòmens pagaven, les dones pagaven menys, i els imberbes entràvem gratis.
Aplegàrem per darrere de la porteria, i recorde pilotades al porter que es llançava allargant-se. Estaven calfant, i no sé si el partit se m’ha oblidat de manera absoluta, o mos pares discutiren per algun motiu, i n’eixírem als minuts d’entrar. O potser ni tan sols compraren les entrades, i vaig vore des de fora el porter. Una visió d’un cos jove, esvelt, posant els seus músculs en tensió.
El segon episodi deportiu em deixà més calmat: no hi havia el perill que algú em pegara una colzada i m’amollara: “Mira! Tu hauràs de jugar aixina!”, encara que sempre que practicàvem el deport rei, era el porter un servidor… Alguna remota influència d’aquella visió infantilíssima? Ves a saber…
Pero parlava del segon episodi “deportiu” que vaig presenciar: una carrera de gossos llebrers en aquell canòdrom de l’avinguda del Port: el millor amic de l’home darrere d’un mecanisme automàtic i a la busca d’un triomf inexistent, o potser d’un premi en forma d’ossos per a rosegar més grans que de costum… Trobe que el cel dels gossos desfondats, alguns dels quals morien perque el cor se’ls trencava, serà una ombra immensa, carn saborosa i poals d’aigua fresca; es miraran divertits i pensaran que al remat per a alguna cosa de profit els calgué córrer tant… i tants dies.
Ara continuen estes competicions en les quals els sers humans transferixen les seues pors i les seues ànsies a animalets indecisos i ignorants. També els cavalls i els camells seguixen perseguint els somnis de qui no els mereix.
Talle la reflexió, perque em recorde o vullc recordar-me en aquelles grades en mos pares, perseguint, en la distància física dels meus ulls tendres, aquelles extremitats dels gossos, tan arguellades en 1975 o 1976 com les de qui açò escriu. En acabant, tornaríem a casa, tindríem el dinar preparat, i una vesprada de jocs o de cine. Que jóvens eren mos pares! Aquells pares que quasi podrien ser ara mos fills…
La memòria sempre acaba traint-nos. Qualsevol incursió en la seua xàrcia remata en llocs que no pensàvem, i et trau del rigor objectiu, d’una dòcil vesprada de dissabte que he passat llegint una biografia, posem per cas hui, de Nusch Éluard.
Aquells deports existixen i no. Aquells recintes que visitàrem segur que no. En eixa ambivalència que no és trist, sinó furtiva, creem la vida i la memòria.
