La història del planeta hauria de ser la recopilació de la totalitat de les biografies dels hòmens i les dones que han viscut. Presentar-la i dir: ací està el misteri, ací reposa la història del món en els seus fragments actius, autònoms, els d’aquells sers que es consideren humans, i n’han deixat memòria encara que no siga materialment apreciable. I no serien biografies inútils; més aïna, es tractaria de l’única història apassionada.
Qualsevol afer encaixaria, i allò que faltara d’una vida podríem averiguar-ho gràcies als indicis deixats en existències distintes a eixa que consideràrem central, puix totes serien centrals i alhora perifèriques.
Del primer món en este segle, o en societats coneixedores de sistemes de notació escrita, resultaria fins i tot fàcil dispondre d’eixa història omnicomprensiva, plena de detalls intranscendents o d’intensitat variable depenent de l’objectiu quasi fotogràfic que s’aplicara. Biografies de tot lo món. Per a la majoria, un full seria suficient, si bé per a algunes persones necessitaríem centenars de pàgines.
Això sí, totes les biografies anirien acompanyades de fotos, i conservades en una web consultable en diversos idiomes. Sabríem el nom i tindríem accés a la vida del retor que va batejar-nos, del taxiste que va conduir-nos atarantats en la primera nit de goig i d’alegria, del forner del barri, dels mestres i les monitores de parvulari…
Ara bé, si ni tan sols escrivim les vides dels nostres familiars directes, o desconeixem tota la trama dels seus dies, com assumiríem les vides d’individus quasi incalculables.
La mera idea de recapitular biografies (o forçar a escriure autobiografies) fa vore que en el seu conjunt el ser humà té poc de valor, i al remat a ningú li importa, al cap d’uns mesos, si visqueres o morires, llevat de dos o tres persones. O dit de manera més brutal: no som res en l’enormitat de les galàxies, com una formiga o un àcar, una massa informe de voluntats paregudes, de reaccions idèntiques, de problemàtiques absurdes, si no ridícules. De fet, el món s’indigna per les morts en massa de les guerres que interessa mostrar; pero de les silenciades, les víctimes són com eixos animals microscòpics que matem sense enterar-nos. I, és evident, ni pensem en les guerres de centúries lluntanes: a on aquells dolors, aquells patiments, aquella violència…, dels quals no conservem memòria? I per a quina cosa aprofitaren?
Només des de la microhistòria humana, de cada detall considerat inútil, donaríem sentit a allò que no en té, de sentit, de valor ni d’història. O, ben al contrari, allumenaríem les úniques coses posseïdores de sentit, de valor i d’història.
