Cada Any, al final del més de novembre, recordem a Xavier Casp per a mantindre la seua presència entre el poble valencià
El seu «traspàs» – eloqüent, significativa i dolent paraula valenciana – es va produir l’11 de novembre de l’any 2004. Algú va pensar que, poc a poc, s’aniria extinguint la potent llum que, sobre Valéncia, els valencians, la seua llengua i cultura va proyectar durant més de mig sigle, a mida que l’oblit estenguera la seua pesada ombra sobre el recort.
- Julián San Valero nos recordava, freqüentment, que mentres permaneix el recort es manté la vida i, el seu recort, ho hem mantingut els que convivim en ell, treballem en ell i lluitem junt ad ell per a conservar viva la llengua valenciana, l’història valenciana, la cultura valenciana i les senyes d’identitat valencianes, evitant, junt a molts atres, la letàrgia d’un poble indolent incapaç d’organisar-se colectivament per a lluitar contra els perills interns i externs que es acossen, com a aus carronyeres, contra la seua essència i existència.
El llegat de Casp ha segut extraordinari. Ha contribuït a enriquir el nostre patrimoni social. Per la seua fe en el seu poble, la seua història i la seua cultura, va afirmar el sentiment patriòtic valencià. La poesia i els poetes sempre són els primers en enaltir les glòries de la pàtria. Paraules de Casp en una tertúlia en una cafeteria del Cap i Casal. Pel seu amor a la llengua, i la seua gran calitat com a poeta, va elevar el valencià a altura no alcançada des de Ausias March. La llengua valenciana, ancestral del seu poble i per al seu poble, en normes valencianes. Es va eixir de l’engany de la «germanor» llemosina.
En la seua obra poètica, en múltiples edicions, l’última de Foment dels Lletres Valencianes; Xavier Casp Inexplorat, en contingut inèdit i les obres completes que li va publicar el Consell Valencià de Cultura, va enriquir el nostre patrimoni lliterari, apuntant, tal volta, un nou sigle d’or de les lletres valencianes posant fi a sigles de decadència. Per tot això, Xavier Casp, forma part del patrimoni històric, cívic i cultural del Regne de Valéncia.
Nosatres, per estes dates, contribuïm a mantindre el seu recort dedicant-li un artícul.
No obstant, en el poble valencià també hi ha cainisme i sense dubte que alguns han buscat algun clavill per la que badar tan robust personage. No ho han conseguit pero ho han intentat. I ho seguix intentant, ya una minoria insignificant. Uns atres han practicat un calculat oblit i, en escriure històries de la Real Acadèmia, despuix de la seua cessació com a Decà al front d’ella l’any 2001 despuix d’onze anys al front de la mateixa, han passat per alt foren els més fructífers dels 107 anys d’existència de la real institució.
Ans que assumira el Decanat fon secretari de la Real Institució i ya vàrem poder crear l’Associació Cultural Amics de la RACV, entitat que va traure de l’indigència en que es trobava a la Real Acadèmia. També el Patronat de la RACV, en el que es varen poder desenrollar proyectes d’investigació de gran nivell.
Ya com a Decà conseguim el títul de Real, concedit per sa Majestat Joan Carles I, i l’extraordinari Palau en el carrer de les Avellanes, cedit i restaurat pel govern municipal de Valéncia en mans d’Unió Valenciana, a on hui desenrollem les activitats del dia a dia.
Les publicacions es prodigaren, Anals que es va mantindre, també la Série Històrica, i en la que va aparéixer el Manual de l’Història General del Regne de Valéncia. Pero, especialment, l’Història General del Regne de Valéncia, obra magna en cinc volums.
I atres noves séries, com a Estudis de Llengües i Epigrafia Antiga, Aigua i Vida, Série Lliterària, Serie Facsímil, Série Popular, Série monogràfica i unes atres. Continuant-se les séries Vària i Arqueològica. Sense oblidar la revista «Al Voltant de la Llengua Valenciana» que varen fer desaparéixer
De l’orige de la llengua valenciana, text de Xavier Casp
L’especulació Històrica sobre els orígens del valencià, del seu important i màxim interés en el camp de la Filologia Hispànica, oferix dos posicions i dos llínies d’investigació, a saber: la convicció d’una bàsica filiació catalana i la convicció d’una génesis autòctona, responsable (sense excloure l’incidència de diferents estrats llingüístics) del desenroll posterior d’un sistema valencià individualisat en els quatre formants de la llengua.
Ara be, havent dedicat més d’un estudi monogràfic als orígens i a la formació històrica del valencià, alguns dels quals adjuntarem ací com a anexos, me llimite a senyalar que de l’anàlisis de les dades històriques referides a la conquista i ulterior repoblació del Regne migeval de Valéncia; de l’examen de les teories explicatives del naiximent del valencià (mossarabisme, mudeixarisme o adstrat aràbic, nivellament d’estrats i repoblació), i de l’estudi quantitatiu d’aquella repoblació referit no sols a la capital del Regne sino a les mes populoses de les seues comarques, se deriva que sols un estrat romà vernàcul, preexistent i operatiu a l’hora de la conquista jaumina, va fer possible l’emmudiment de l’aragonés, transplantat en alta proporció a la banda hui de valenciaparlants de l’antic Regne; del català oriental (netament dominant entre la minoria nou vinguda) i d’un conjunt de drets llingüístics de l’occidental, favorint ademés el naiximent d’una consciencia llingüística no dialectal, lliterària i sociològica.
Nota del redactor.
(La llengua valenciana no pot ser una llengua importada, més be és l’evolució natural, de la parlada per la continuïtat de la població iberorromana. Com en els restant dels territoris de l’arc mediterràneu Ibèric. Els visigots i àraps, en minoria dominant, soles vingueren a manar i arreplegar imposts.)
Patronat de la RACV
