El Consell de la Generalitat Valenciana ha declarat enguany com l’any Marià Benlliure en motiu del 75 aniversari de la seua mort en 1947. Marià Benlliure naixqué en la ciutat de Valéncia en 1862 i està soterrat en el cementeri d’El Cabanyal.
Per a commemorar est event se supon que l’ent promotor de la declaració, La Generalitat Valenciana, junt al municipi del seu natalici, i a on està soterrat deurien, despuix de transcorregut el primer trimestre de l’any, tindre ya una programació i una oferta de visita dels monuments que a lo llarc de tot el territori valencià Marià Benlliure va modelar i alçar. Ne són molts i de gran calitat. Marià Benlliure no és un desconegut, segurament si que serà desconeguda la seua dilatada carrera com escultor d’èxit de l’última part del sigle XIX que continuà fins la dictadura de Primo de Rivera. Despuix les modes canviaren, pero el seu geni, continuà fins la seua mort.
Estimat llector/a, a hores d’ara el que subscriu, no té notícies al respecte. Cap event tipo conferències, exposicions monogràfiques, circuit de visita a ses obres en espais públics, places i carrers. Llibres o catàlecs de la seua obre en Valéncia i fora d’ella. Che, res que conegam.
Soles l’ajuntament de Madrit, ciutat a on va montar un taller per a vendre millor la seua obra, i a través de la fundació Marià Benlliure, ha programat algun event al respecte d’esta celebració.
Coses que té la política miop, d’esta administració de cultura del govern valencià
L’escultor més popular del XIX compartix l’any en el Fuster, ¿falangiste?; (el seu carnet circula per les rets socials). Ad ell si que l’administració li ha dedicat dines i promoció. A cap valencià se li escapa el per qué la conselleria del ram, en mans de cert partit en certs compromisos, te recursos per ad estos fasts, llevant-li-los per eixemple, a la formació professional de base o a l’inclusió educativa. O dines per a commemorar figures senyeres de l’art valencià. Una atra “genialitat” de la persona responsable.
Ad estes altures de l’any deurien de tindre ya una programació de l’any Marià Benlliure, a mes de uns proyectes divulgatius de la seua obra i del personage, de l’entorn professional a on desenrollà la seua obra artística i les seues influències, i seguidors.
Els Genis del sigle XIX Valencià
Sorolla, Marià Benlliure i Blasco són la trilogia representativa del sigle XIX Valencià. Alguns el califiquem con el segle d’Or de la modernitat, i efectivament ho fon. “Una de las etapas más fructiferas del arte Valenciano” en paraules de Violeta Montoliu Soler en “Conocer el arte Valenciano: La pintura s XIX.” RACV 2010.
No soles fon la pintura – Sorolla, Pinazo – si no també l’industria en general, el comerç, la vitalitat de la societat. L’exposició regional de 1909 reflectixc est ambient de progrés de la societat valenciana, que des de l’últim quart del sigle XIX experimentà Valéncia en el seu conjunt. Totes les terres del Regne reviscolen, sorgint de les cendres dels primers quarts dels s XIX, convuls tant en Espanya com en el restant d’Europa.
Una pena que el romanticisme desembocara en un regionalisme excloent, duent a Europa a una conflagració estúpida, pero buscada per eixos nacionalistes romàntics de mitat de sigle. El Romanticisme regional, en arts plàstiques i lliteratura fon més productiu. Les obres acadèmiques en pintura i escultura ya utilisen el regionalisme com motiu de composició, dins de l’academicisme imperant en les escoles de belles arts . Trobarem elements regionalistes, fins que el realisme agafe l’alternativa. El retrat i la llum triumfaran aportant una nova visió del treball de l’artiste. Estes corrents conviuran a lo manco fins la década dels 20 del nou sigle XX.
Revers bronze de Marià Benlliure en la font de la Plaça d’El Carme en Valéncia ciutat
(foto X. Carbonell)
Museu del sigle XIX Valencià
Tenim informacions que en Valéncia no hi ha prou obra com per a dedicar-li un espai museístic a Sorolla. No tenim prou quadros, alguns d’ells pertanyen a coleccions privades, pero si que podem triar una alternativa.
Complementa i adequada la figura de Sorolla, que no sorgix per generació espontànea, sino que és el resultat de l’evolució formativa dels artistes valencians a lo llarc del sigle.
La iniciativa que proponen, per a que les opcions polítiques i les administracions l’estudien en molt de carinyo, en motiu de l’any Marià Benlliure és:
El museu del sigle XIX Valencià i no el museu valecnià del XIX
I NO el museu valencià del XIX. Se referim ¡soles! a la producció artística de Valencians de naiximent o adopció.
La Diputació de Valéncia dispon del MUVIM que se centra en l’Ilustració; temps de ciència i raó. Molt acertat puix el moviment ilustrat valencià fon u dels més importants peninsular. Mayans, Jorge Juan, Gabriel Ciscar, per citar alguns eixemples. Mes que l’exposició tracta de l’Ilustració en general, deixant un raconet als ilustrats valencians. Estos portaren la racionalitat científica a la península.
Al nostre entendre falta “l’espai” que arreplegue i explique els fruts d’eixa evolució del sigle XIX en tots els àmbits, científics, artístics i culturals, que des de l’ilustració valenciana i despuix dels primers tres quarts del convuls sigle, sense dubte se desenrollen en l’últim quart del sigle XIX i les primeres décades del XX en el nostre territori.
La pintura i escultura són l’expressió més popular d’eixa evolució des del XVIII fins les primeries del moviment modern. Les belles arts, el tema que mos ocupa. El Academicisme, Romanticisme, Realisme, Modernisme, Impressionisme de la llum mediterrànea. Els “ismes”del sigle XIX
Luís i Bernardo López, Rafael Ximeno Planas, José Ribelles, Asensió Julià, Vicent Castellò, Francisco Domingo Francés,Vicente de Castell, Els Amerigos, Rafael Montesinos, Salvador Abril, el genial Antonio Muñoz Degrain, Cecilio Plà, Antonio Fillol, Heliodoro Guilllem. Els retratistes; moda del sigle, de tal manera que tota la burguesia sorgida d’una industria en expansió, comerciants, junt a un sector agroalimentari ya consolidat volen tindre el retrat de la seua família que dona prestigi al seu llinage. La pintura religiosa que també te el seu protagonisme durant este sigle, encara prou religiós en tota la societat. Per supost els grans del sigle: Els Pinazo, Els Benlliure, sobre tot Josep, i el gran pintor de la llum: Sorolla.
En escultura, a més dels artesans, imaginers, etc. que abundem. Sense dubte és Marià Benlliure, Fill d’artiste, germà d’artiste, el que produïx més i millor obra de tota la centúria.
Tots els artistes que s’han nomenat tenen obra en terres valencianes. Moltes són obres que estan depositades en les Diputacions Provincials – les beques de formació duyen inexorablement a aportar obra a la diputació que becava a l’artiste – atres estan en municipis, algunes se poden vore en museus valencians, unes atres en almagasens o pertanyen a bancs i coleccions privades.
Material ne tenim per a tindre una bona colecció artística i d’artistes d’este sigle, que se pot completar en molta obra gràfica que els artistes publicaren en les revistes de l’época.
Una aproximació a la lliteratura valenciana del sigle, en una mostra representativa de Blasco Ibañez, Escalante, sense oblidar a Bernat i Baldoví en l’invent dels llibrets de falla, Constantí Llombart, Teodor Llorente, Lluís Fullana; filòlec que redactà la gramàtica moderna per al valencià, i a tots els autors lliteraris de la renaixença, puix tots ells se coneixien i des de la discrepància tenien un objectiu comú: fer gran a Valéncia des de la seua condició d’espanyols.
Els arts menors; mobiliari; decoració en interiors en taulellets valencians; aplacats de fusta. L’estació del Nort es l’eixemple més significatiu. Deurien de tindre el seu lloc en este museu del XIX.
El Contenidor: El Palau de les Comunicacions. «El Palau de l’Oval»
Tot museu deu de tindre un “contenidor” adequat al “contingut”. Tenim l’oportunitat de aprofitar l’edifici “Palau de Correus i Telégrafs de Valéncia” de la plaça de l’Ajuntament de la capital del Regne, que el consell ha adquirit directament per 23.922.822,81 euros, conegut com a “edifici de correus” per a usar-lo per ad este museu del XIX. en ple centre de la ciutat i no massa llunt dels atres importants contenidors culturals que hi han, i hauran en ciutat vella. Un edifici eclèctic en detalls “Art Deco” adequat per a la proposta expositiva que se pretén. Edificació que se integra dins de la nova “city” valenciana de principis del XX, en una carrera per agafar el tren de la modernitat que unes atres ciutats europees ya estaven. En eixa carrera situem els nous mercats; colon i central, l’Ateneu, les noves facultats situades en el proyecte de una ciutat universitària en el passeig de Valéncia a El Cabanyal de Messeguer, les exposicions de 1909 i 1910 i un llarc etc.
L’edifici gestat en 1909 en el pla Maura, completaria i contextualisaria d’esta manera la mostra de les coleccions i la seua evolució durant el XIX en Valéncia, que com hem mencionat s’allarga fins el modernisme de principis del XX, que se mostra en Valéncia de manera eclèctica.
Esta idea es possible puix el Consell de la Generalitat aprovà encomanar a Presidència de la Generalitat l’adopció de les mides per a impulsar la coordinació i supervisió de la rehabilitació integral i reforma d’este immoble per a adaptar-ho a les necessitats futures a les que siga destinat. Com puga ser El museu del sigle XIX Valencià.
L’edifici s’assenta en una parcela de 2.361 m2 i te una superfície construïda de 9.423 m2. El proyecte estigué a càrrec l’arquitecte D. Miquel Àngel Navarro Pérez, l’any 1914 proyecte i 1915 primera pedra, quan Valéncia tindria uns 233.000 habitants. La construcció se desenrolla des de 1915 fins 1922 i l’edifici fon inaugurat oficialment el 14 de maig de 1923. Les obres de construcció li foren adjudicades al contractiste D. Marcos Porta Sanmartín.
L’edifici, en el proyecte original, contà en quatre plantes sobre rasant: semi soterràneu de 1987 m2; planta baixa en 2.391 m2; nayeta de 1.574 m2; Principal de 1941 m2 i segona, dedicada a vivendes de 423 m2.
En posterioritat es realisarà una ampliació de la planta primera i reformes vàries de menor entitat.
Té quatre accessos; el principal del públic, per Plaça de l’Ajuntament, un atre important en la cantonada, entre la Plaça i el Carrer Correus. Uns Atres accessos de menor entitat per Roger de Lauria i Correus. En el Carrer Correus posseïx un moll de càrrega.
El seu sistema estructural consistix en fonaments de Formigó armat (una de les primeres utilisacions d’este nou material) Soports d’acer i fundició, bigues d’acer, mur de càrrega en els tancaments de l’edificació; forjat de biguetes d’acer i doble revoltó de rajola ceràmica massiça, sense capa de compressió. En actuacions recents se li ha afegit una capa de compressió en malla de repartiment d’uns 5cm de gruixa i sobrecàrrega d’us de 500kg/m2. El óval central se soluciona en una estructura triangular d’acer reblonat.
La planta de l’edifici s’estructura al voltant d’una volta de planta ovalada. Tot l’edifici s’articula per la volta central i el gran pati d’operacions interior. L’edifici és un referent dins dels estils eclèctics de l’época. L’autor, explicant en la memòria l’estil elegit diu que l’obra pertany a “un estil universal o renaixença modernisada, verdader
En intervencions recents, les plantes de treball s’han redistribuït. L’adaptabilitat a la funció museística que es propon sembla senzilla:
-01 Planta Soterràneu: zona tècnica (1.987 m2 construïts). Centre de transformació i quadros elèctrics, quartos de servicis tècnics, almagasens diversos, vestíbul d’apartats i zona de treball anexa, zona de treball vinculada als mostradors de planta baixa, quartos d’equips hidràulics, depòsit d’aigua i aljup; accessos a plantes superiors, escales i montacàrregues.
00 Planta Baixa: zona mixta (2.391 m2 construïts). Accessos per a públic per Pl. Ajuntament i cantonada en C/.Correus; accessos per a treballadors per Lauria i Correus; pati d’operacions i mostradors d’atenció al públic en els dos vestíbuls; dependències interiors del servici; central digital i anexos; moll i zones de càrrega-descarrega; bany i vestuaris; quarto de neteja; dependències tècniques; accessos al restant de les plantes i zona disponible sense us prefixat; dependència de control d’accessos i seguritat.
+01 Planta Primera Nayeta; us intern (1.574 m2 construïts) Dependències de carteria dels districtes del centre; dependències sindicals, centraleta telefònica, sala de juntes, dependències de distints departaments interns; quartos tècnics, bany i vestuaris; i accessos a les distintes plantes de l’edifici.
+02 Planta Segona Principal; us intern (1.941 m2 construïts). Dependències administratives d’atenció al públic i de servici interior, junt a dependències de la Direcció Territorial i dependències mèdiques i farmacoteca; quartos tècnics, bany i vestuaris, quarto de neteja, i accessos al restant de les plantes de l’edifici.
+ 03 Planta Tercera Vivendes; ampliació (1.530 m2 construïts). Superfície diàfana per a destinar-la a posteriors usos que definirà l’Entitat.
Com conclusió podem dir que l’us del palau de correus i telégrafs com un museu del sigle XIX Valencià, a on figures com Marià Benlliure, Pinazo, i els atres artistes del Regne de Valéncia, hui Comunitat Valenciana, en obra durant este sigle, que enllaça en els primers decenis del sigle XX, no sols és possible, si no convenient per a al Regne de Valéncia, hui Comunitat Valenciana. Eixemples en lo món hi han. Gare d’Orsay.
Xavier Carbonell Montesinos.
Professor de proyectes d’urbanisació família d’Edificació i Obra Civil.
Secretari d’El Patronat de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
NOTA: els apunts tècnics i descriptius del palau de correus i telégrafs s’han tret de la tesis doctoral del Sr. D. Victor Gamero Bernal, presentada en maig de 2014 en la Universitat Politècnica de Valéncia i codirigida pels professors Pablo Rodríguez Navarro i Francisco Juan Vidal.
