En 2025 s’han complit dos dècades de la mort de Jesús Alonso Sentandreu, mestre, fotògraf i sobretot articuliste que va nàixer en terres de la més pura Castella en 1911, pero que passà quasi tota la seua existència en diverses localitats valencianes: no debades, la mort el sorprengué en la ciutat del Túria en 2005. La seua desaparició fon notícia en els diaris de la capital i, fora d’ella, inclús El País li dedicà una necrològica.
Alonso Sentandreu va escriure sempre, i va dedicar-se a la fotografia quasi des de sempre, puix remunta a la seua adolescència l’atracció per esta disciplina entre la tècnica i l’art, tenint com un referent l’erudit i també fotògraf Carles Sarthou Carreres, i possiblement s’ocupà més de la fotografia que de l’articulisme, imaginem, en aquells temps de por a parlar o a ser malinterpretat, puix Alonso Sentandreu pertanyia al bàndol perdedor en la Guerra Civil, i, en la seua condició de mestre nacional en temps de la República, fon depurat en 1936 i sols va ser restituït en 1957. Tota la seua madurea li calgué adoptar un perfil baix i es guanyà la vida com pogué en eixes immenses dècades de proscripció, que afectaren a la part central de, per sort, una longeva existència.
Des dels anys 20 del segle passat, fins al segle XXI, disponem de texts seus, els quals esguitaren publicacions periòdiques i diaris: Heraldo de Castellón, La Gaceta de Levante, El Sindicalista, Las Provincias, El Mercantil Valenciano, Fragua Social, El Magisterio Español, El Magisterio Nacional, Valencia Escolar, Valencia Atracción, Cuadernos para el Diálogo… No obstant, la velocitat d’incorporar-se a la reflexió articulística no implicà una presència de les seues obres en llibreries.
- Això s’explica perque només l’any 1993, als 82 anys d’edat, va donar un llibre a impremta, i fon justament un volum d’història d’una institució: Crónica de las Escuelas de Artesanos. Retazos históricos 1868-1993 (1993)
Editat en el 125 aniversari de la fundació de les Escoles, i de la qual el mateix Alonso Sentandreu rebé la Medalla de Plata. Cal dir que en volum independent havia aparegut la plaquette Estampes quartondines en 1991, dedicat a Quatretonda,
- En 1994, va aparéixer Trayectoria pedagógica. Peripecia de un maestro nacional, 1929-1994.
Esta segona obra reunia texts dedicats a la pedagogia i a la seua labor com a mestre, interrompuda per la intolerància i recuperada a la fi. Agraït, el nostre autor reproduirà la declaració, favorable a la seua reincorporació al magisteri, d’un home indiscutible en la pedagogia, i gens sospitós ell de connivències republicanes: Antonio Michavila Vila. En el llibre, trobem referències al pensament aprofitable pedagògicament de figures valencianes (Joan Lluís Vives, Rafael Altamira o Arnau de Vilanova), escrits sobre grans conceptes teològics i morals (la caritat, la família, l’amor, la pau, Déu…), contribucions a fites destacades (el Dia del Mestre, l’Any Internacional de l’Educació…).
- El tercer llibre que donà a la llum, antologant els texts a partir d’un criteri temàtic, fon Vibraciones regnícolas. Rincones y parajes valentinos (1997), en el qual “valentinos” es referix a tot el conjunt de terres valencianes, i no només al Cap i Casal.
I en eixe mateix any, la Real Acadèmia de Cultura Valenciana va publicar el que havia de ser primer volum de Glosas valentinas, pero que es quedà en únic, recull de contribucions periodístiques en revistes i diaris valencians i espanyols des dels anys vint fins als huitanta, i en els quals escriu de la vida en el poble en 1929 o de la Constitució de 1978, per citar-ne un parell. Ho fa en una llengua (castellana) que es vol preciosista, rica, barroca, filla d’un temps, i no filla de molts temps distints. És ‒era‒ l’estil castellà durant dècades, i en la Península Ibètica pareix l’únic que posseïx garantia d’autenticitat i de bona prosa. No té res a vore amb una certa coentor franquista (de la qual el nostre autor està lliure), perquè durant la II República trobem eixe estil, i durant la dictadura el detectem en figures d’ideologia en les antípodes, aixina en el també mestre, i poeta, Carles Salvador. En qualsevol cas, les pàgines busquen donar informació i al mateix temps recrear-se en la forma en què ho fan, forma atractiva per a l’amador de la pirotècnica quan es referix a una llengua.
El segon volum editat per la RACV està titulat de manera asèptica Textos e imágenes (2001), llibre de gran format, i que recull diverses contribucions sobre teoria, tècnica i estètica fotogràfica. Conté reproduccions de part de l’obra artística en esta disciplina de l’autor (vora 500 originals), per desgràcia sense una qualitat d’impressió destacable per a valorar cada peça individualment, en allò que és en moltes ocasions una obra artística i un document històric alhora: la costa de Cullera sense edificacions, el convent destruït per a fer El Corte Inglés… Els texts es nodrixen sobretot de publicacions periòdiques d’AGFOVAL, en la qual participà l’autor des de diferents càrrecs.
De 2002 és ¡Superviviente! 1936-1941, revisió de la guerra i de la presó que patí l’autor per haver format part de les files republicanes. I un any abans de morir aparegué Valencia. Elogio, censura y defensa (2004) nou recull de contribucions en premsa escrita sobre temes valencians, als qual s’havia dedicat profusament durant tota la vida. De fet, sense ser nacionaliste, i manco independentiste, va demanar el vot per a Unió Regional Valencianista, i anys després va escriure en la revista La Nació d’Esquerra Nacionalista Valenciana, partit hereu d’aquell primer de brevíssim recorregut i del qual conservà les sigles.
Tres conclusions ràpides després d’este veloç repàs pels llibres de Jesús Alonso Sentandreu.
La primera d’elles, la importància del periodisme cultural i d’opinió per a entendre una societat i un moment històric; de vegades oblidem que els grans noms del pensament i la literatura més pròxims al nostre està compost per aquells que donaren a la premsa les seues pàgines: Miguel de Unamuno, José Ortega y Gasset, José Martínez Ruiz Azorín… L’articulisme és tan important com la narrativa per a la història cultural. I això no s’ha aconseguit assumir en la literatura en castellà que es fa en terres valencianes.
La segona és deixar arrere l’edadisme que amera la societat de hui. Encara que Alonso Sentandreu va estar escrivint en la joventut, la madurea i la vellea, el fet de publicar els llibres avançada esta última etapa el deixà arraconat, per a la lloança i per a la crítica, un fet que s’hauria de considerar una anomalia en un poble que volguera cuidar de la seua història encara que fora només per a catalogar-la.
Per últim, la revisió de l’obra d’Alonso Sentandreu duu a la necessitat de rescatar contínuament, i més qui va ser articuliste i fotògraf.
Llevat de dos o tres noms, no hi ha normalitat en la cultura valenciana, sinó desafecció i tribalisme. Jesús Alonso Sentandreu té un recorregut personal insòlit: republicà, represaliat, espanyol, regionaliste valencià, defensor d’unes idees pedagògiques modernes, creent… Independentment de la seua validea a l’hora d’ara, cal comprendre-ho tot en el seu context, i pouar, pouar, pouar la seua obra i la de tots aquells que defengueren o defenen la nostra terra des de l’àmbit que siga, puix serà l’única cosa que convertirà este solar en llavor de futur.
