– Tots comprenguérem a la primera quina era la diferència entre història i prehistòria.
En el cine representaven als protagonistes vestits de pells, el cap ple d’una barba poblada, i monyo sense pentinar. Aquells primers hòmens i dones del nostre imaginari caçaven mamuts, habitaven en coves, i recorrien amunt i avall el seu espai buscant noves terres, en un instant que encara tardaria a conéixer l’agricultura. Evidentment no escrivien; ara bé, els orígens de les llegendes es troben en ells, i les històries més antigues caldria perseguir-les en aquells segles, en aquella immensa etapa de formació. Faltava molt per a l’establiment en poblats que es transformarien en pobles, i estos en ciutats. La prehistòria no parla per ella mateix, i no afecta (o això pareix) la forma en la qual transcorregueren, des del Neolític, les etapes fins a la nostra.
En la vida de cada persona també hi ha una prehistòria i una història. A on les detectem? En quins anys ficaríem eixa inclinació imperceptible a partir de la qual el món l’escomencem a entendre des de diferents vector, més propis, més constituents del nostre present? Vullc dir: des de quin punt de la vida mirem cap arrere i les coses afecten, incús ferixen, a causa d’una nostàlgia que no atallarem mai? Eixes coses t’han ajudat o, més aïna, han creat la teua educació sentimental, i són irreconciliables. A la fi et cal admetre-ho: en la teua història personal hi ha dos elements que no s’entenen, inclús es contradiuen, i suponen una frontera. Pero tu no pots deixar de sentir-los. La meua frontera, com la de tants, està en l’adolescència, i vinculada al futbol.
Com deixí escrit, la meua infància fon llevantinista.
Antonio Conejero, periodiste a càrrec d’aquell mític programa Meridiano Deportivo, i mestre en els Agustins del carrer d’Albacete, em regalà un passe infantil per al Levante UD. L’equip valencià més antic no sols guanyà un nou seguidor, sinó tres, puix mos pares també es convertiren en llevantinistes: Gómez, Herencia, Claudio, Campuzano, Cruyff… passaren per davant dels nostres ulls en encontres contra equips que no recorde; només, en 1986, la Unión Balompédica Conquense: jugà contra el nostre Llevant, i mon pare volgué anar a vore els seus paisans; en coneguérem tres seguidors en la grada, i acabaren passant-li a mon pare la bota de vi, en un partit que pergueren.
Tinc la memòria així mateix d’estar assentat en la part de darrere del Talbot blanc de mos pares, a l‘altura de la botiga de Trajes Florencio, en el carrer de Jesús, de braços plegats, cara de mala llet, enfundat en la camiseta del meu equip, i renegant per haver perdut… No sé quan havíem deixat d’assistir al camp. Potser fon en 1983 o 1984. I passaren dos anys fins a aquella visita al Nou Estadi, i un any més fins que vaig aparéixer en el Mestalla.
Mentres em dedicava a llegir còmics, tocar el piano i escriure els primers poemes, mon pare començà a anar als partits del Valencia CF.
Vicente Zaldívar, llavors director dels Agustins, disponia de passes en Tribuna, i estigueren anys acudint, vivint la que fon sens dubte la més terrible temporada: la del descens a Segona Divisió. I també la de la tornada a Primera, un fet dificilíssim quan veem tants clàssics de la divisió d’honor prolongant la seua estada en Segona (Real Zaragoza, Sporting de Gijón, Málaga, Cádiz, Deportivo, Albacete, Real Oviedo…). L’any 1986 deixaren de tindre passes, i mon pare em preguntà un dia de 1987: “Vols que anem al futbol?”. La resposta fon afirmativa… durant vint anys. Madjer, Eloy, Juan Sánchez, Penev, David Villa, Piojo López, Burrito Ortega, Ilie, Kily González, Aimar, Mendieta… Grans jugadors passaren en eixe temps pel Valencia CF, pero la meua memòria més íntima està lligada a Sempere, Revert, Camarasa, Voro, Giner, Nando, Arroyo, Fernando, Fenoll, Alcañiz, Zurdi, Jon García, i, és evident, a la llegenda que sempre serà Ricardo Arias, a qui em trobí casualment comprant en un Consum, i quasi no m’isqueren les paraules de l’emoció de saludar-lo i del fet que se m’abocara damunt tanta memòria.
És este punt d’emoció a flor de pell enfront de les recordances pures i netes de la nostra infància allò que, per a mi, separa prehistòria i història personal. Si vullc escarbar en mi, el futbol és un element que em permet esbrinar eixos dos moments: una infància de comprensions, i una adolescència i joventut d’eclosions. Tal volta per això pertanc a l’escàs grup de valentins que s’alegren de les victòries dels dos conjunts, puix en eixa doble identitat no podria negar una d’elles sense traicionar una part indissoluble de mi. Prehistòria? Història? Etiquetes només?
