Llibretes, llapisseres, gomes de borrar, folis, bolígrafs, cartolines, ceres… i tots els objectes a la vista que inclús no sabríem ni denominar. La de la papereria solia ser una visita en acabant les classes, quan eixies carregat de deures, i necessitaves ferramentes de treball imprescindibles o no podries rematar-lo ni bé ni a temps.
Al costat d’una escola sempre hi ha una papereria, com a tocar d’un cementeri o d’un hospital, una floristeria. Almenys ho he pensat sempre aixina, o ha sigut la meua experiència. Casualitat o visió de negoci? Millor lo segon.
La meua papereria i llibreria per antonomàsia fon Jesús Pagán, en la plaça del mercat de Jesús. Em fa l’efecte que durant els anys que en vaig ser usuari habitual (només en dissabte) el comerç patí alguna ampliació o remodelació. Tenia l’aparador a l’esquerra quan entraves, una oficina justeteta en l’interior un poc més avant, i al fondo una taula com a expositor de llibres. Podies comprar les novetats bibliogràfiques o qualsevol clàssic (El llop estepari de Hermann Hesse o les Aventures d’Arthur Gordon Pym d’Edgar Allan Poe, obres que coneguí gràcies a la recomanació de César Argilés, un professor que caldria emmarcar, a banda del millor entrenador Balonmá d’Espanya) i Jesús Pagán disponia “d’un molt bon assortit per a una llibreria de barri; té lo que la gent va a buscar”. Eixes paraules entre cometes foren de mon pare un dia que se m’acudí afirmar que hi havia molt poques coses.
Llibreria-papereria era també (i, en lo primer, inferior en potència a la de Jesús) la més acostada als Agustins: Uribe, en la plaça d’Espanya. Es convertia sense voler-ho en la primera opció quan les urgències escolars ho aconsellaven per si en la de camí a casa no disponien d’eixe material i et resultava impossible. Uribe era gran, trobe: aparador a l’esquerra, al fondo un espai al qual no aplegàvem, i en la paret del carrer, una vitrina de cristall exponia novetats llibresques; li les deixarien en depòsit i rarament vendria. Oferia també fotocòpies, cosa que Jesús no tingué mai. L’amo d’Uribe era un home de serietat requerida davant el guirigall de nanos que li omplien el negoci.
Diferent era la papereria Delta (o Ala Delta). També escometé obres de reforma durant els huitanta, puix prèviament aquell recinte era multiusos. El gestionaven Javier i sa muller. I qué hi havia allí dins? No ho sé. A banda del material necessari per a satisfer els gusts dels escolars, una secció del baix, a la qual s’accedia directament per una porta des del carrer de Mestre Sosa i no des del cantó a on s’obria la papereria, tenia pots en baldes de fusta. Venien allí llegums i no sé quines coses cridaneres.
Jesús i Javier serien jóvens alternatius a la fi dels 60, dinàmics, mamprenedors, els quals es buscaren la vida en l’atmosfera de canvi i autonomia d’aquella ciutat més íntima. Jesús, de Múrcia, se n’havia vingut, va ensenyar-se valencià, i ficà en la nostra llengua els lletrers exteriors. Sa muller la vaig vore poques vegades en la papereria; la del segon treballava allí mateix. Faltà abans que Javier, i la memòria es recrea en el quadro d’una dona que no podia ser sino jove, vestida a la moda, mig rebel política mig hippie ecologista. Javier mantingué la botiga fins al segle XXI, quan el tractí més. La seua jubilació abaixà la persiana i deixà pas a un estanc i casa de loteries, quinieles…
L’última papereria, més lluntana en el nostre camí de retorn a casa, era Torres, en el carrer de Jesús, enfront dels antics Pernils Dolz. Poques voltes franquejaria aquella entrada, i no he sabut mai si fon la mateixa que hi havia en el carrer de les Barques, i ara en el d’En Sanç.
De les quatre, sols queda Uribe en el seu espai originari. Algun dia em tocarà fer una immersió en eixa nau del temps, a vore si em topete en mi mateix, sorprés.
