Paco Tarazona «SPIELBERG I L’HISTÒRIA DE LA PANCATALANITAT»

Paco Tarazona «SPIELBERG I L’HISTÒRIA DE LA PANCATALANITAT».

 

Benvolgut Josep Carles:

¿Tu me preguntes pel sentit de l’ironia? Diu el mort al degollat, ¿qui t’ha fet eixe forat? Respecte a les investigacions fidedignes, puix clar que són necessàries Josep Carles. Tant que fins a dia de hui no sabem si Sòcrates va existir o simplement fon una invenció de Plató. ¿Tu creus que Sant Vicent Ferrer parlaria la llengua de son pare o la dels seus coetàneus valencians? El procés de desenroll llingüístic és més social que familiar. Mira si és aixina que, en la zona de la Vall de Bayren,he trobat a molts fills -naixcuts ya ací- d’immigrants d’atres terres estatalsque parlen un valencià idílic; en una excelsa sonoritat que ya la volguera yo per a mi, fill de valenciaparlants. Espere de tu un clar raonamentque m’explique este fenomen.

Per cert, encara que estes cartes són entre tu i yo, al ser públiques gràcies a Valéncia News, favorixen la participació d’atres persones. Un llector m’ha fet arribar uns apunts sobre sant Vicent Ferrer. Comenta que son pare hauria vixcut en Girona pero que això no significa, i li done la raó, que haguera naixcut en la dita ciutat. També comenta en raó que u dels possibles orígens del llinage Ferrer en terres hispanes és anglés i escocés per part de Bernat Ferrer, procedent dels comtes de Bàrbia en Gran Bretanya, i d’Ausias Ferrer, milord escocés. Respecte a sa mare, en l’obra de Teixidor testimonis que corroboren la seua afirmació sobre la molta informació existent de la família de sa mare. Per al català José María de Garganta, Constança Miquel Revert també seria catalana. No obstant, és cert que alguns historiadors situen el naiximent de la mare del taumaturc més gran de la cristiandat en Xixona o Valéncia ciutat.  Quede a l’espera d’atres aportacions documentals,si est amable llector aixina ho considera necessari.

Fet est incís torne al nostre debat per a comentar-te que, de nou, estàs tergiversant atra volta. Se nota que vas quedant-te sense arguments, dit en tota l’ironia del món, per si no ho captes. A vore, yo mai he dit que el valencià que parlem tu i yo siga el mateix que el que ampraven els mossàraps del segle XI-XII. Lo que sí dic, i em reaferme, és que eixe romanç mossàrap primigeni és la base sobre la que se consolida la realitat privativa i independent de la llengua valenciana posterior. I ací sí que te fas un cacau de tres parells de nassos. Si com dius el mossàrap “Sobrevisqué després de la conquesta? És evident!” com pots contestar-te a tu mateixa que “És la llengua literària posterior? No!”. Mira que tens barra.

Tampoc sé si calificar de cinisme que tornes a nomenar a Eiximenis, català de Girona qui reconegué la particularitat de la llengua valenciana. Empero, com t’agrada tant reclamar testimonis, ahí ne va un atre del també català Joan Malbech, més conegut com Joan Bonlavi, qui, quan traduïx des del mallorquí de Llull el “Blanquerna” a la llengua valenciana, diu:” Hordenat per lo illuminat doctor y martyr mestre Ramon Lull. Traduit y corregit ara novament dels primers originals y estampat en llengua valenciana[…] segons me pregua me prengues yo lo carrech, coneixent-me affectat a la sciencia de aquell en que noy sia docte, ni menys llimat en dita lengua, com sia a mi pegria [peregrina] y strangera…» . Ya me donaràs tu una explicacióad este testimoni en la teua contundència habitual.

Per cert, com sempre reiteres la presènciade més proves documentals –mira que t’agrada reiterar-t, gracioset-, ahí ne van dos, una del segle XII i atra del segle XIII. En el segle XII, Ibn Buclariqs (Saragosa naixcut en el sege XI, fallit a principis del segle XII), escriu l´obra «Almostaini» i ya diferencia els noms de les aljamies de Saragossa i Valéncia i d’estes respecte al pròpiament andalusí. En eixa obra podem trobar paraules de l’aljàmia valenciana com «archilaga» (argilaga), «formache» (formage), «fel» (fel), «lebre» (llebre), «lop»(llop), «letuga» (lletuga), «parthal» (pardal), «pebre» (pebre), «thapara» (tapera), «thomiello» (tomello). També el valencià Ibn Yubair (provablement naixcut en Xàtiva, 1145- i fallit en algún lloc d’Egipte, 1217), proporciona el nom d’alguns mesos de l’any: «yanair» (giner) «febrair» (febrer), «mars» (març). Això sense contar que en el «Fori antiqui Valentiae», redactat en llatí, trobem veus valencianes com: «regalicia», «baines», «grayles» (graelles), «canters», «formage», «forreylats» (forrellats), «cobertors», » blanquet», «sedaz» (sedaç), «alquitra», «boix». ¿Més testimonis?. Això fa que ya en el segle XIV (¡I no en el XV de les teues reiteracons!)Antoni Canals en el pròlec de la traducció del Valeri Màxim diga lliteralment: “[…] tret del llatí en nostra vulgada lenga materna valenciana axí com he pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga catalana…”. Queda clar que la consciència identitària se manté en els inicis del regne cristià perque hi ha una clara continuïtat idiomàtica. De no ser aixina no haguera calgut fer una edició en llengua valenciana, en una reimpressió de l’edició en català haguera segut prou.

És cert, sí, Bernat Metge -no esquive ad est autor-, escriu de forma molt pròxima a la de Joanot Martorell.No convé oblidar que,encara que català, vixqué prou de temps en Valéncia.  Aixina que  el teu argument de “ a la confederació de territoris sota les barres d’Aragó no hi havia distinció lingüística entre València i Catalunya” és més fals que l’anima de Judes. Per cert, la pretesa “confederació” no és més que una falàcia més de la “romàntica”, pero seudohistòrica, visió unitarista. Ni existien les confederacions com a concepte sociopolític en temps de la Corona d’Aragó ni Catalunya, com a conjunt de comtats, estava al mateix nivell polític i administratiu que els regnes d’Aragó i Valéncia. Josep Carles, Josep Carles

A vore Josep Carles, t’agrade o no, que no t’agrada, l’apelatiu que els usuaris d’una llengua donen a la mateixa és un criteri sociollingüístic. Això fa que, pese a la seua similitut, que no igualtat, les llengües escandinaves tinguen noms diferents. Te recorde que qui ha defés l’autoctonia de la llengua valenciana són els seus propis usuaris i no Madrit, que no ha fet res de bo per la llengua valenciana, a l’igual que ha ocorregut des del segle XIX des de Barcelona. I ací torne a recordar-te que mai m’has contestat a la pregunta de per qué fins al segle XX no hi ha cap d’interés en fer pensar que català i valencià són lo mateix. Per això t’emfatise que igual de  perniciós per als valencians és el nacionalisme excloent pancastellà com el pancatalà, encara que no vullgues vore-ho, que és evident que no ho vols vore.

Tornes a fer una magancha que no me costa desmontar. La distinció que fem els valencians no és únicament nominativa, és lèxica, ortogràfica, gramatical, fonètica i sintàctica. Per això els nostres antepassats, com fem nosatres ara, diferenciem al valencià del restant de llengües estatals.  Tu dius “I sí, el que utilitzem són les denominacions més internacionals, més abraçadores, més progressistes quant a la tasca realitzada a favor de la llengua.” i ho respecte, pero no ho compartixc.  A on tu veus internacionalitat i progressisme, yo veig reduccionisme imperialiste opressor. Tampoc me dones cap d’argument per a que canvie d’opinió.

Tornem a sant Pere Pasqual i al teu idolatrat Jaume Riera. Et recorde que Xaviero Ballester va fer en son dia una llectura crítica d’eixe artícul. Abans de desenrollar els punts més importants del mateix dir-te que Jaume Riera és el mateix investigador que negava la veracitat, i la valencianitat, del “Curial e Güelfa”, i això que existix un manuscrit original del segle XV. En fi, anem a desmontar l’estudi de Jaume Riera:

1.- Les obres de sant Pere Pasqual donen referència, de primera mà, de l’arribada de Jaume I a Valéncia (eixemple: <<o bisbe,, qui era lavors en –per cert Josep Carles fixat de l’us de la preoposició en- Valencia, e avia nom de Andreu Dalbalat, frare preycador […] De la sancta spina se fa gran festa en –de nou Josep Carles, de nou la preposició “en”- la ciutat e Seu de Valencia”.

2.- És precisament per l’us de la preposició “en” en valor instrumental per lo que Sanchis Guarner cataloga el text en el segle XV. En l’época de Sanchis Guarner encara no s’havien trobat testimonis del segle XIII que ya documenten l’us d’esta preposició.  En este sentit mai estarem prou agraïts al plorat investigador valencià Joan Costa. També Xaviero Ballester nos recorda que el gran arabiste Asín Palacios afirmà que inclús Dante havia pres del sant valencià  l’idea d’un infern escalonat per a la Divina Comèdia. Acabe en un fragment de Xaviero Ballester: “…de prosa vehement i ordenadíssima exposició, totament imbuït de la lliteratura i idees de l’época, una figura històrica, al remat i –fòra del’esperable ornatus hagiogràfic- ben real”. Quan, pugues, si vols me rebats estos arguments de la seua existència i no cal que te’n vages Disneyworld

Josep Carles t’anem a donar el premi Nobel a la tergiversació. A vore, quan dius  “Tanmateix, Paco, és útil la teua acumulació de dades, perquè demostres que totes les famílies cultes valencianes procedien de fora, és a dir, no parlaren mai el valencià prejaumí, i se’m fa molt difícil de pensar que la noblea o les classes altes es relacionaren amb la plebs, que a més a més era musulmana, i d’ells el deprenguera.” Me fas pensar que, de les meues paraules, has interpretat, si me permets l’expressió, lo que t’ha rotat. En primer lloc, no totes les famílies cultes procedien de fòra, ya t’he demostrat que sant Pere Pasqual era d’ací. En segon lloc, tornes a recórrer a la magancha. La societat migeval, no a soles la valenciana, tenia restringit l’accés a l’educació. Per lo tant, únicament les famílies acomodades, no necessàriament nobles, podien proveir d’educació als seus fills. En segon lloc, els Furs de Valéncia, com a primera constitució predemocràtica europea, donen una major representació política a la classe mija que a la noblea. Per lo tant, no podem parlar d’absència de relació entre les classes socials com tu afirmes. Llavors és el valencià prejaumí el que evoluciona i són els valencians per “ius soli” els que conformen, a partir del mossàrap, la llengua valenciana.

I ara m’acuses d’improperi, ¿per qué? ¿Per un “vinga, va”? Vinga, va. A vore Josep Carles la diferència entre el “toledà” mossàrap i el valencià mossàrap és que Toledo, capital o no, pertanyia a Castella i el contacte dels territoris castellans baix domini àrap i cristià era fluït i Valéncia sempre fon regne; d’ahí la particularitat llingüística i sociopolítica. De fet quan afirmes que “a partir del segle XVI el valencià literari deixara de conrear-se i els nostres autors escomençaren a gastar el castellà” és únicament cert a miges. Mai s’ha deixat d’usar el valencià com a llengua lliterària, en major o menor fortuna, a lo llarc de l’història per molta repressió borbònica contra la nostra llengua privativa.Ausades que nos hatocat patir en l’actual dinastia, puix cap de Borbó posterior a Felip V ha derogat  mai el Decret de Nova Planta i ya toca per simple qüestió d’ètica i justícia.

La desgràcia dels valencians és que patim una doble opressió i damunt conjuminada. Respecte a lo que dius de que “no ha sobreviscut cap ordinari de la missa en aquell mossàrab que feen servir a Toledo…, per desgràcia” a soles dir-te que és fals. Pots trobar un eixemplar en la tenda contigua a la catedral toledana.

Josep Carles, fins a l’Inquisició castellana – puix primer hagué una inquisició aragonesa contra la  proclamada “heregia” càtara- hagué convivència i mutues influències, mal que te pese. La prova la tens en la Facultat de Medicina de Valéncia. Gràcies als Lluís Alcanyís, Pere Pintor i atres meges judeus que ocuparen les principals cadires –càtedres-,de l’escola de medicina valenciana. Gràcies ad ell la nostra facultat de medicina pot presumir de ser de les primeres en Europa en fer autòpsies i en integrar els estudis quirúrgics al grau de medicina. Desgraciadament l’Inquisició acabà en esta convivència.

A vore Josep Carles, encara que me fot Hobbes, el filòsof anglés té raó, homo hominis lupus.Per això Escipió arrasmà Càrtago, Aníbal Barca feu lo propi en Saguntum –actual Morvedre- i Atila casi fa lo mateix en Roma. No obstant, l’home sempre s’adapta al mig i sobreviu com pot als canvis polítics i a les invasions. Hi ha influència romana i helènica en el nort d’Àfrica i sense Galé i Hipòcrates la medicina persa mai haguera arribat al seu esplendor en els segles IX i XI, aixina que ni me considere “traïdor” –una paraula que s’ampra en massa facilitat en Valéncia- ni “renegat” quan afirme que hagué convivència. I no dic que la convivència siga fàcil. Mira  Maurici, a on tingueren un conflicte interracial a finals del segle XX i hui les distintes comunitats ètniques tornen a viure en pau. I molt be, tu pots ser tot lo europeu que vullgues, yo soc igual d’europeu i també mestiç. Respecte als elements semites entre nosatres, asoles te diré que el meu segon llinage, Santabalbina, és de judeus conversos. Negar eixe element semita és negar-me a mi també, i no crec que m’estigues negant. Per cert, en la família de ma mare, junt ad eixe llinage conviuen atres d’orige luxemburgués (Giner) i alemà (Alabau i Enrique). Aixina que negar la convivència és negar l’orige del nostre ric patriomin cultural i etnogràfic i és negar-me a mi també.

No sé a que te referixes en la teua pregunta “¿Tu pots fer lo mateix?”, ¿acàs dubtes de que yo haja conegut a militants nacionalistes valencians? Che, ves corre, ves. Quan dius que “l’evidència d’unitat lingüística és absoluta” m’obligues a recordar-te a Kant i l’absència d’imperatius categòrics més allà de l’espai i del temps.

Josep Carles, els valencians compartim una llengua en nosatres mateixa i compartim un diasistema en molta més gent. Això no fa que siga manco solidari que atres. És curiós, demanes solidaritat quan tu, i els que pensen com tu, sou tot excepte solidaris en la valencianitat intrínseca. Eres de por. Per això Madrit, Barcelona i ara Waterloo són igual d’empobridors i reduccionistes Josep Carles.

Fa molts anys, un amic cinèfil me contava els intents d’uns guionistes catalans per a conseguir que Spielberg rodara una película sobre l’orige de la gran nació catalana. Crec que mai conseguiren materialisar el proyecte. Sense els elements excloents d’eixe nacionalisme excloent de clara influència catòlica, una película sobre l’orige mestiç i ricament confluent del poble valencià seria tant o més interessant, ¿no te pareix?  Per cert, quan dius que “una nació, una pàtria, no es construïx amb estrangers” t’oblides que els Estats Units d’Amèrica es va construir des de la multiculturalitat i Valéncia també, per molt que ho negues.

Un fort abraç.

Paco Tarazona i Santabalbina