Benvolgut Josep Carles:

Te note eufòric, potser excessivament, i crec que és per l’efecte d’alguna beguda estimulant, com el café. Un consell, no abuses de la cafeïna puix te pot provocar una chicoteta distorsió de la realitat.

Deixem les bromes a banda,  i anem a centrar-nos en l’escrit. A vore, bon amic, la ciència ha de proporcionar arguments i el desenroll del mateixos necessita el seu espai. És molt més fàcil repetir consignes, ho sé; pero no és eix el propòsit d’este debat, ¿no creus?

No obstant, accepte la teua proposta de reduir el tamany de la meua intervenció. Te promet que esta resposta serà més curta, evitant-me aixina les teues chancetes. Entrem en matèria per a que vages encarregant totes eixes mostres efusives que, en la generositat que et caracterisa, estàs dispost a pagar en llaor de l’independència privativa de la llengua valenciana.

La carta de l’any 1060 fon estudiada i publicada per Antonio Ubieto Arteta -no sé si recordes ad aquell magnífic historiador aragonés a qui amenaҫaven de mort i atentaven contra la seua editorial- gràcies al document original proveït pel filòlec i expert llatiniste,  Manuel Cecilio Díez i Díez, qui el considerava de gran interés. La carta, en llatí arromançat, demostra la presència d’un bilingüisme valencià prejaumí, que fon possible per la convivència de distintes comunitats culturals i llingüístiques en la Valéncia àrap. En la mateixa llínea, l’estudi del Antidotarium d’Arnau de Vilanova, fet per Pere Vernia i Joan Costa, també mostra, en el segle XIII, com se colen vocables valencians dins d’un text llatí. Estos eixemples, junt als que tu me dones de l’amazic parlat pels berebers (paraula de clara d’etiomologia llatina) i del romanç parlat en Tunis, emfatisen la natural evolució des del llatí cap a les diferents llengües actuals. Evolució que l’arribada dels àraps no trencà i sí enriquí. Gràcies ad ella tenim mils de paraules incorporades al valencià viu, com algeps o almut per ficar-te alguns eixemples. Este fet no és nou en terres valencianes. La pervivència de la llengua íbera es perpetua molt més allà de la conquista romana. En el nostre territori valencià pots trobar tombes en inscripcions en llengua íbera en posterioritat al segle III d. C.

Inclús les conquistes més salvages, com l’anglosaxona en el nort del continent americà, mai han aniquilat completament a la població preexistent i, ésta, molt que te pese, acaba influint cultural i llingüísticament en els conquistadors.  ¿Per qué te resulten familiars paraules com tomahawk o chesapeake? ¿No me diràs que són típiques de la llengua de Shakespeare, el bart immortal, no? Llavors, ¿els valencians antics nomenaven mustaçaf o mustassaf a l’oficial que vigilava els pesos i les mides per influència dels d’Organyà? No crec, ¿veritat que no?

També el milers de paraules del romanç valencià que s’intercalaren en l’àrap formen part d’eixa convivència bilingüe. Eixe fet generà el plany del filòlec i lexicógraf àrap Ibn Sidah, intelectual al servici del rei Ali Iqbal Ad-Dawla de Dénia, i qui es  disculpava pel erros que haguera pogut cometre  l’escriure el Kitab al-Muxassas, preguntant-se  “fa-kayfa bi ma´a ta´axxuri awani wa-bu´di makani wa-musahabati li-l-ajam”, que el gran arabiste valencià Julià Ribera traduí com: «¿I cóm no he de cometre’ls yo, si escric en temps tan alluntats [de quan l’àrap es parlava en purea] i havent de viure entre persones que parlen romanç?»[1].

Torne a les famoses homilies de finals del XII o principis del XIII -no dels segles X i XI com tu dius-, les quals no són sino sis sermons adaptats del provençal, mentrimentres que la versió dels Furs en romanç valencià és de l’any 1261. ¿Vols dir-me que no són dos llengües que creixen independentment en paralel?

Fins al segle XII els comtats catalans estaven agrupats dins de la Marca hispànica. Difícilment els seus habitants podrien tindre una consciència nacional

Per cert, fins al segle XII els comtats catalans estaven agrupats dins de la Marca hispànica. Difícilment els seus habitants podrien tindre una consciència nacional. El poble valencià és el cas contrari. Ya havia segut regne, i continuava sent-ho, en una colectivitat social, i llingüística, al voltant d’este concepte geopolític mantingut i eixamplat pel rei Jaume. Per cert, aclarix-te, ¿existix o no existix el document? Ho dic perque Ubieto era un investigador sério i la carta està publicada. Parlem d’un escrit prejaumí en llatí, en una sintaxis i un lèxic arromanҫat, el qual acabarà madurant en una llengua valenciana. Ves cridant a Caballer, que te toca pagar una nit del fòc.

Llunt de quedar-me tocat, la teua inconsistència en l’afirmació “tampoc hi ha hagut continuïtat idiomàtica” me dona ales. Ya t’he parlat, en anteriors respostes, de la vivea de paraules valencianes procedents d’atres llengües com el grec, les quals a soles poden ser explicades per eixa continuïtat que negues, puix no estan presents en atres llengües de l’estat. De tota manera, entenc que t’enroques, la teua exposició es basa en eixa no argumentada continuïtat i, sense ella, et quedes més net que sant Paulí. Pero la veritat és cabuda i damunt juga al meu favor. Te fique com a eixemple la pilota valenciana. El raspall, al que ya jugaven els grecs, és la modalitat més antiga de totes les practicades pels valencians. Ho pots comprovar en alguns dels frisos helènics. Per això no t’ha d’estranyar que que, a on més afició hi ha ad esta modalitat de la pilota, siga precisament en l’àrea de Gandia, antiga colònia helènica.  Els catalans no juguen a la pilota valenciana, llavors hagué continuïtat -de més de dos milenis- o, en cas contrari, s’hauria perdut el nostre bell deport nacional.

Eixe valencià prejaumí favorí l’esplendor lliterari valencià del segle XV i sentà les bases, com t’he anat demostrant, de la privativa entitat llingüística valenciana

Josep Carles, continue pensant que eixe café t’ha sentat molt mal. Tu me demanares proves d’un valencià prejaumí i te les doní. Ara no me sigues maganchós i fiques en la meua boca paraules que yo no he dit. Yo mai he afirmat que “al regne de València prejaumí es parlava el mateix valencià que al segle XV “. Lo que yo te diguí, i me ratifique, és que eixe valencià prejaumí favorí l’esplendor lliterari valencià del segle XV i sentà les bases, com t’he anat demostrant, de la privativa entitat llingüística valenciana.  El teu argument, paregut al d’Enric Guinot en “Els fundadors del Regne de Valéncia” no sé sosté i ha segut refutat genèticament. La concordància genètica entre valencians i catalans és ínfima, inferior a la que tenim en atres territoris estatals. Açò desmonta l’inexacta sentència fusterina de l’arribada de «onades de catalans». Llavors, eixe rupturisme -no sé per qué no està admesa esta paraula en el diccionari de la RACV- que defens, ademés de ser antinatura, no te cap sòlida prova científica. Josep Carles, independentment de prejuïns, intoleràncies, integrismes i xenofòbies de tot tipo, el ser humà està condenat a conviure i a entendre’s. El percentage de material genètic neardental -per cert, atra paraula no inclosa en el diccionari de la RACV, que algú s’hauria d’afanyar en fer normativa- en tu i en mi no és gens menyspreable. Això vol dir que hagué contacte i, per dir-ho subtilment, cohabitació entre espècies del gènero homo genèticament diferents ¿Vols tu dir-me que eixa continuïtat del romanҫ prejaumí no fon possible perque no existiren els mossàraps? Vinga va, ves organisant les naumàquies, que anem a fruir-les.

Tampoc es sostenen els tres arguments que me dones sobre l’absència d’eixa continuïtat. Ara te done un atre eixemple. En Toledo, el dumenge, a les dèu del matí, pots assistir a una missa mossàrap. És més, la festivitat del Corpus Christi de la dita localitat té un Capítul de Cavallers Mossàraps. A soles poden pertànyer ad ell els descendents d’aquells cristians que, en temps de la conquista castellana de la ciutat (1085),  havien vixcut baix el domini àrap. Si t’acostes a la tenda de la catedral, pots adquirir, per uns pocs morabatis per cada resma (com volia comprar un eixemplar l’amic Homer el dia que anàrem a complir l’encomana del també amic i gran investigador Antoni Atienza), l’ordinari de la missa segons el rito hispànic-mossàrap, oficial fins a finals del segle XI. Llavors, el valencià no és l’únic cas en la península que manté l’independència de la seua llengua (arreplegada en el nostre estatut d’autonomia), encara que alguns s’encaboten en negar-la o amaguen la seua negació eufemísticament.  Eixemple d’eixos eufemismes acomplexats el trobes en la definició de valencià de la, segons abdós, fracassada AVL(¿L?). Per últim, el fet de tindre eixa autoctonia privativa valenciana nos permet l’equidistància de la que te parlava en l’escrit anterior. Els valencians hem de dependre a neutralisar les negatives atraccions magnètiques que, en forma de partits polítics, tracten d’influir sobre nosatres, tant des de la meseta com des de tramontana. Desgraciadament, sempre hi ha algun incaut, entre l’autoproclamada intelectualitat valenciana, que es deixa seduir per estos cants de sirena. Llavors, Josep Carles, no caigues en eixes miopies empobridores i reconeix que tan provincians són els uns com els atres.

Trobe molt estrany que, de no existir la figura de Sant Pere Pasqual- nomenat bisbe de Jaen pel papa Bonifaci VII en l’any 1296

Josep Carles, fins a on yo sé, corrig-me si m’enganye, els processos de canonisació de l’iglésia catòlica són molt rigorosos; tant que el bo del Pare Simó, beneficiari de l’iglésia de Sant Andreu -hui de Sant Joan de la Creu- no ha segut mai canonisat, a pesar de meréixer-ho. Per eixe motiu trobe molt estrany que, de no existir la figura de Sant Pere Pasqual- nomenat bisbe de Jaen pel papa Bonifaci VII en l’any 1296-, la Biblioteca Apostòlica Vaticana, la Biblioteca Nacional de París, la Biblioteca Municipal de Florència i la Biblioteca Nacional d’Espanya conservaren eixemplars de la Bíblia Parva que pots consultar en les dites institucions. ¿Vols dir-me que el Vaticà falsificà les actes? No crec

El moviment pancatalanisador, sempre que no troba un argument en el que contrarrestar un posicionament, recorre al pretext de l’invenció.

Lo que resulta graciós perque eixe moviment panunitariste és precisament un autèntic expert en invencions; fins a la catalanitat de Jesucrit, alabat siga Deu. Aixina que, demostrada la continuïtat i la vida i obra de Sant Pere Pasqual, ara pegarem una fartadeta, sense les funestes conseqüències que tingué per a Sangonera.

Discrepe en tu en lo que dius sobre “… la llengua que ara es parla a València és la mateixa que es parla a Tolosa, Marsella o Bordeus, i els parlants d’aquelles no davallaren mai enlloc…”. Saps que, per qüestions familiars, conec molt be eixos territoris que comentes i, en cap d’ells he escoltat parlar occità o provenҫal, excepte a una parella d’octogenaris en Cordes-sur-Ciel. Ho sent molt per l’occità, que arriba a tindre un premi Nobel en la figura de Federic Mistral. És una llàstima  i un clar eixemple de lo que l’incivisme centraliste pot arribar a fer. El problema dels valencians és que eixa influència centralisadora -instaurada pel club dels Cordeliers– nos aventa des de dos direccions, abdós igual de pernicioses.

Acabe ya en un punt concordant. Tens raó, l’investigació séria dels Julià Ribera, Lleopolt Piles, Sanvalero Aparisi, Castell Maïques, i Alminyana Vallés, o la del recentment fallit en l’anonimat Roca Traver, s’interrompé en la figura de Joan Costa i Català. Des d’aquell moment proliferen els refregits de tot signe, sense verdaders treballs de camp. Yo també note a faltar, en est àmbit, les publicacions d’investigadors de la mateixa altura que la dels nomenats adés.

¿Per qué fins al segle XX no hi ha hagut un interés polític per fer pensar que valencià i català són lo mateix?

Ara te comente l’última discrepància i tanque. Com no pare de demostrar-te, els romanços que nomenes no desaparegueren, donaren forma ad algunes de les llengües peninsulars actuals. Concloc el meu escrit advertint-te que extrapoles la teua visió cap als demés. El coneiximent del romanç prejaumí, a través dels estudis de Lleopolt Peñarroja i l’estudi de la bíblia valenciana a través dels manuscrits Marmoutier i Egerton, nomenats com catalans pels panunitaristes, són eixemples de l’auctotonia idiomàtica valenciana. ¿Simulacre? No. Te done més proves que, com sempre, no te voldràs creure, perque tens una idea predeterminada, pero be, anem allà: ¿cóm me rebatràs que, quan Jaume I conquista Onda, la seua cort es sorprenguera de l’estrany valencià que parlen en la dita vila? La consciència idiomàtica sempre ha segut forta en el territori valencià. Si m’enganye contestaràs fàcilment estes preguntes:

  • ¿per qué si el valencià és català, els valencians sempre han tingut consciència de parlar una llengua diferent?

  • ¿Per qué ya en el segle XIV els valencians diuen que parlen valencià?

  • ¿Per qué fins al segle XX no hi ha hagut un interés polític per fer pensar que valencià i català són lo mateix?

  • ¿Per qué als valencians del segle XXI no els fa gràcia dir que parlen català i, inclús els catalanòfils locals fugen d’est apelatiu?

  • Alguna cosa haurà de vore eixe romanç valencià prejaumí en la forta consciència idiomàtica valenciana, ¿no?.

     

     

     

Ya m’ho contes en la pròxima carta.

Un fort abraç, bon amic.

Paco Tarazona i Santabalbina

 

 

[1]  Zwartjes, O (1997),  Love songs from al-Andalus: history, structure, and meaning of the kharja, Leiden, Holanda, Editorial Brill. pàg 16.