Tindria tretze anys. Nilva, onze.
Per a les necessitats de la casa a on vivien, sos pares contractaven moltes persones. Recorde Trinidad i Rosario, procedents de Castella, els únics hòmens que he conegut que portaren eixos noms de falsa ressonància femenina. També tinc en la memòria un jove filipí, que era la discreció i el silenci en persona. Pero de les dones que atengueren aquella mansió (neteja, cuina…) no conserve cap de rastre en la memòria, potser perque no estenien els seus dies allí durant mesos, i a les dos o tres visites els rostres s’havien difuminat. Era un treball dur (una casa i una superfície immenses) i sense possibilitat de menejar-te sense automòbil o moto propis, en la primera mitat dels anys huitanta de tantes mutacions.
Una de les últimes incorporacions que vaig conéixer fon una criada que a mi em pareixia molt major, com totes les persones adultes, encara que no passaria del mig quart de segle.
Era jove i bonica, de monyo negre i rull, de bona llargària, i parlàvem quan podíem, des de les distàncies enormes que estaven obertes de bestreta entre sers tan diferents. A la seua habitació s’arribava per una escala d’obra que pujava estreta i blanca per una dependència dedicada a andròmines diverses. I almenys una volta anàrem a vore-la a aquell espai; possiblement no li ho diguérem a ningú, i per això fon una escapada a amagatons, rebel.
Era una vesprada d’hivern, i una pereta allumenava la paret i la porta d’aquell reducte com a aïllada casa de camp. Seríem una molèstia per a ella, segur, i més encara en un dels seus moments de descans, pero va obrir-nos i passàrem.
No sé com no li fea por la situació d’aquell espai, acarat a fileres de tarongers, i a la presència sempre sospitosa i temuda dels gossos. D’aquella trobada no recorde res, llevat que es dirigia a aquelles dos personetes com si fórem adults.
Per aquella dona tan jove, que se n’havia vingut a terres valencianes, des del seu Valladolid natal o residencial, vaig sentir una atracció incrèdula. No eròtica, no sensual, sinó fascinadora.
La tenia davant i ella m’explicava anècdotes, possiblement sense ganes, pero fent valdre un poder desconegut. Aquella jove de Valladolid havia sigut nóvia d’un dels meus primers ídols de la música: Barón Rojo, d’un dels membres del grup, vullc dir, puix a mi em resultava indiferent de quin d’ells en específic. Per tant, ella era lo més a prop que anava a estar d’ells, i la seua memòria era una finestra de llum en els últims crits de la meua infància. Al sendemà, explicaria en classe que era “amic” d’una antiga nóvia d’un dels músics de Barón Rojo, i la màgia per contacte potser operà o no. No recorde el seu nom, ni com era, ni res. Només aquella anècdota inútil, irresoluble, i sense valor també, que no se me n’ha anat mai.
