Tot allò que no existí, tot allò que imaginàrem, entra en la mateixa categoria d’allò que no recordem. No hi ha cap diferència entre eixos estats. Podem pensar que sí, que resulta impossible equiparar-ho, que és un parany introduir la ment per eixes sendes d’igualar allò que no existí i allò que no recordem. Al remat, per poc o molt que escodrinyem, no hi ha diferència. Com va escriure Joan Vinyoli, “tot són fantasmes, ombres”, i en un determinat moment els confonem.
Ara bé, existix una volta de clau major: la memòria d’allò que estem convençuts que va succeir, sense adonar-nos que ens enganyem, que no passà mai, encara que actuem com si de veres haguera ocorregut. I ad este cas, caldria sumar-li el d’allò que no recordem si passà o si ho creem. De qualsevol manera, són casos que s’estiren del principal que adés comentava.
Eixa memòria irreal afecta sobretot des del punt de vista de la negació de la vida. Tot allò que no succeí és d’una categoria substancialment inferior als fets que de veres ocorregueren. La frase que acabe d’escriure és del tot acceptable. Ara bé, la substància d’allò que no succeí és materialment idèntica a la d’allò que succeí i no recordem. L’afirmació no és meneja ni un grau.
No pensem tampoc que siga qüestió d’actes transcendentals, vullc dir, de salva una vida o d’evitar un accident, sinó d’accions més íntimes o inútils per a la gran història, com haver donat un bes com calia, haver anat a una cita, no haver dit una frase o no haver abandonat l’assistència a un lloc. Pareixien decisions senzilles, i es transformaren en definitives. Si haguérem modificat un segon d’aquells moments, no seríem iguals ara. Potser érem molt pareguts, no dic que no. Els mateixos, mai.
I la memòria entra en bucle quan pensa en alguns d’eixos casos que tots tenim seleccionats, i sobre els quals hem fet jocs de certea i torpor. Tornem a un segon de temps recordat, i prosseguim l’acció tal com no férem en el seu moment, l’estirem sense inventar massa, dins de les possibilitats reals. Eixe segon, dos segons… Com hauríem canviat? Eixa vida inexistent no fon la nostra vida, pero ha afectat la nostra vida d’alguna manera desconeguda…, potser juràrem que eixe comportament no tornaríem a repetir-lo, o no tornaren a donar-se les condicions per a repetir-lo, prou.
Hi ha una manera més terrorífica d’imaginar la memòria: replantejar-te des de distints paràmetres allò que vas viure, i transformar-te en una persona diferent als ulls del que mira en el present: aquell ser teu no és el d’ara, i forces per a alliberar-te’n, o manipules per a sentir-te millor: has reinterpretat qui fores, encara que saps que tu no eres aquell d’ara, ni tampoc al revés.
En este sentit, la memòria sempre està en procés de ser imaginada, i podem treballar el passat de cara a un futur que anhelem o pensem més adequat encara que siga traint-nos. Recordar, al cap i a la fi, és trair. Trair-nos.










