Josep Carles Laínez: “La casa de l’estació”
Entre el final del carrer de Mestre Sosa i l’actual seu de Correus de la ciutat de Valéncia, hi havia, fa algunes dècades, un conjunt de cases a on habitaven ferroviaris en les seues famílies. Una d’elles era la meua. Després de recórrer Masadas Blancas (una pedania de Viver) i Almazán (en la provincia de Sòria), mon güelo aconseguí el destí del Cap i Casal, i ací se’n vingué en sa muller i sa filla (ma futura mare). En una d’eixes cases, de la qual conservem un grapat de fotos, sobretot de l’exterior, vixquí els meus primers anys d’existència. I em marcaren.
No vaig tindre una granja en Àfrica, pero sí la “casa de l’estació”, com dia ma güela en recordar-la. Ella fon feliç entre aquelles parets, en pati i una horta reduïda, a banda de les gàbies per a diversos animals. Allò era viure en la ciutat pero menyspreant-la, era viure en un poble que es resistia a l’extensió destructora de la trama urbana. No debades, a l’inici dels anys 60 de la passada centúria, la Finca Roja s’alçava a dos o tres illes de distància, en un carrer d’Albacete en vies de gran urbanisació; només a l’atra banda de l’avinguda de Giorgeta, coexistien fàbriques, solars, zones encara verdes, el quarter de la Guàrdia Civil del carrer de Conca, i edificacions que ara resulten estranyes i gens identificables.
La meua família deixà la casa de l’estació poc de temps abans del seu arrasament. En el temps que va transcórrer entre la vida assossegada d’unes quantes famílies de ferroviaris, i la construcció de l’edifici “efímer” Joaquín Sorolla i dels carrils d’entrada i d’eixida per als automòbils, allò fon un gran solar tancat per un mur. A dins, crec recordar vore vagons, alguna màquina, residus de material… La ciutat guanyà poc en aquell canvi. Si pensem en el benestar dels veïns, la ciutat no guanya mai.
Quan passàvem en el Seat 1430 familiar per l’avinguda Giorgeta, a m’agüela li agradava mirar si encara seguia un arbre en aquell territori indòmit, un arbre alt que s’alçava solitari al costat de sa casa. Durant prou temps el va vore, i es tranquilisava, com si la seua presència en el mateix lloc li acostara un bri de passat per a disfrutar-lo en el temps que durava un semàfor.
Algun dia desconegut, tallaren i “amortisaren” aquell arbre, com el restant de sers vius i les parets d’aquelles cases, d’aquelles tanques, d’aquelles plantes silvestres o domesticades que s’estenien com a braços d’una deessa. Ma mare i sos pares havien vixcut sempre en cases individuals en pati o jardí, i inclús corral, i ara els tocava mudar-se a un edifici de pisos… Quina tristea. Per lo manco tenien enfront atres vies, les del Trenet, que veen des de l’àmplia balconada. Aquella primigènia “casa de l’estació” fon per a mi lo més paregut a la “casa de la pradera”, als prats suïssos de Heidi o a la policia montada del Canadà…
No sé la data exacta de la demolició d’aquella “colònia” ferroviària en els afores de Valéncia. Les fotografies en blanc i negre me la tornen en tanques de fusta, branques trepadores, tests en diminutes flors, sòl d’arena, diverses famílies habitant-lo, un gosset valent de nom Dicky que protegia el bressol a on em trobava… I els edificis alts o el carrer de Sen Vicent Màrtir quedaven en una atra galàxia, encara que els tingueren enfront, amenaçants, com cucs dempeus. N’hi ha tamé alguna foto en color: somric recolzat en una tanca de fusta mentres deixe un moment la bicicleta, guardià d’aquells camps ara en l’oblit, i a on acodien els Reixos plens de caixes i de regals, en el rostre mascarat i un llançol cobrint-los…
Esta primera experiència de vida no transcorregué en un pis, i determinà les meues volences posteriors, asda el punt de considerar la ciutat una enemiga. I es tractava encara d’una urbs amable, de ritme lent, plena de botigues a on els amos o els treballadors tenien nom propi, i mos coneixíem tots. Haver d’eixir del paradís d’aquella casa fon traumàtic, potser no en aquell instant en el qual inclús verbalisava poques paraules, sinó en retrospectiva. No és falsa memòria, és recuperació de l’ahir difuminat pel temps i les inèrcies. Potser l’obligació d’anar-nos-en fon un acte del qual no mos recuperàrem mai. Per eixa realitat feliç en la casa de l’estació, els pobles familiars de Caudiel i Ferreruela de Huerva es convertiren en la meua metadona, i els concebí com a simulacre d’aquell atre, el poblat perdut al costat de les vies que entraven a la ciutat, i de les quals quasi ningú s’enrecorda ara. Des d’aquell moment, he fantasiejat a tothora en flors, i hortes, i arbres, i espai lliure…
Aixina que sí, yo tenia una “granja” en Valéncia, als peus de les montanyes de Ngong…
