Josep Carles Laínez: Carta Oberta a Paco Tarazona
Benvolgut Paco:
No s’imaginava ningú, trobe, l’èxit mediàtic del teu llibre més recent (d’infaust títol, això sí; l’hauries de canviar en una segona edició): La Societat Pinkerton Internacional: A la busca de El Papo (València, Mosseguello, 2018). No només pel públic que congregares el dia de la presentació en l’espai de La Fábrica de Hielo (el Cabanyal), ni pels més de 300 exemplars que se’n vengueren en quaranta dies (una quantitat verdaderament màgica per a una obra escrita en Normes del Puig, o en qualsevol normativa valenciana, i inclús en castellà si és d’un autor en una editorial de la terra), sinó sobretot per la crònica de l’acte realitzada pel diari digital ValenciaNews el 21 de setembre (ple de fotografies i amb un article meu en la llengua de Cervantes), aixina com per la ressenya que el 31 d’octubre es publicà en el també digital ValenciaPlaza, i que assolí el tercer lloc en visites de totes les notícies culturals d’eixe dia. Estes quatre coses, en un món cultural com el nostre, i en un període de temps tan reduït, són per a meditar-les. No obstant, hui em quedaré només en la voluntat, per la teua banda, de crear un valencià literari, un model de llengua alta, culta, que siga proper al poble que la parla, i des de la qual crear escola. Més endavant, si respons i el diari ho té a bé, podrem continuar espigolant altres temes.
El valencià literari de hui no està basat en la llengua del poble, i molt menys en la nostra de l’Horta de Valéncia i la seua varietat apitxada. Seria un suïcidi lingüístic. Seria convertir-lo en un pidgin del valencià pròpiament dit i del castellà d’ara. I el perill és que eixe model triomfe. Fem ara una miquiua d’història. En un moment concret, es trencà alguna cosa en la tradició narrativa i periodística que procedia del segle XIX (Constantí Llombart), i també en la tradició sainetista, arrelada en esta última centúria. Aquell valencià, en procés constant de regressió des del segle XVI, i aquells models de llengua –no dic literaris, ni tampoc ortogràfics– deixaren de ser vàlids.
Si el valencià modern comença en les obres de Carles Ros i Lluís Galiana, en ple segle XVIII, pouant d’allò que era parla immediata de la societat, durant el segle XX la possibilitat de construir una llengua literària prenent com a model formes vives, pròpies i –ho diré sense embuts– castellanitzades o castellanitzants, desaparegué per complet de la ment de la majoria dels nostres autors. Si agafes la producció narrativa de les dècades a cavall de la Guerra Civil espanyola, trobaràs una llengua literària volgudament acostada als models de referència de Barcelona (perquè no n’hi havia, d’altres, que vingueren de Lleida o de Figueres), i esta inclinació es va accentuar cada vegada més.
La possibilitat d’un valencià literari, fora del seu marc, no existix a hores d’ara, per dos motius: en primer lloc, perquè els deutes amb el castellà serien abrasius per a la llengua; segonament, perquè la literatura requerix models que l’allunyen del poble, i sobretot, en el panorama d’erosió que els valencians vivim, que la diferencien de la llengua competidora, l’alta, la de Madrid. És clar, em diràs: des de la torre d’ivori de l’escriptor, des del gueto dels universos poètics, des de la cultureta de les colles de lletraferits, es pot escriure en català o en sumeri, però això no soluciona el problema de la supervivència de la llengua. Cert, però el fet de dir-li al poble que els llibres dels seus intel·lectuals, reconeguts a Europa i al món, és una llengua distinta a aquella que parla és un error, perquè –i es tracta d’un tòpic, però no deixaré de repetir-lo– tampoc l’espanyol literari s’assembla molt al dels carrers de qualsevol de les nostres capitals, ple de valencianismes, de construccions sintàctiques alienes a l’espanyol estàndard i d’un lèxic prou divergent al culte. Ningú, i posaré un exemple d’un autor car per a tu, Andrés Trapiello, va parlant d’un “fanal hialino” als amics. L’abisme, entre el registre literari i el col·loquial, és vertiginós en qualsevol idiom
Reconec l’esforç i la voluntat de redreçament lingüístic en el teu desig de crear un estàndard literari valencià, i també el teu compromís real, però no sé si és l’estratègia més idònia, en trencar amb la unitat d’una llengua que per a alguns, com jo mateix, arriba fins al Piemont i l’Atlàntic; prioritzant una grafia que et fa fora de qualsevol possibilitat d’accés a adolescents i universitaris; i condemnant el valencià a la castellanització i la subsidiarietat.
Continuem quan vulgues i on vulgues.
Un abraç.
Josep Carles Laínez
