També seran transformades. Eixes estructures de tanta consistència, eixos murs, eixes columnes, eixos trespols… canviaran abans de ser enderrocats i desaparéixer. I ho faran sense adonar-nos de com eren al principi, en el moment d’escomençar la singladura, fa dècades, primorosos, bledans… S’impon l’entropia i la barbàrie. No anem a millor. Se’ns dona la possibilitat de consolar-nos amb edificis, estructures, complexos…, que, per la seua novetat, tarden més en ser enrunes, i s’escampen a través dels anys quasi imperdurables. ¿No tenim impertèrrites les catedrals gòtiques o les ermites romàniques, i palaus del Barroc o del segle XIX? El temps vindrà per a construccions més modernes, i serà magnànim o desolador; per ara, no tan antigues, s’oferixen dretes, lluïdores.
En el Patraix irredent que per a mi eren Jesús i Arrancapins, i en concret el carrer d’Albacete i la seua prolongació en el carrer de Carcaixent, tres grans edificis, d’eixos d’eternitat somiada, marcaven el recorregut del centre a l’extraradi: el Colegio de Santo Tomás de Villanueva dels pares Agustins, la Finca Roja i l’Estación de Villanueva de Castellón; els escric aixina, en castellà, com llavors me’ls pronunciaven.
Eixes obres arquitectòniques concedien importància al recorregut, el dibuixaven de singularitat. El primer, pel senzill motiu que obria al centre, reblit d’atraccions com si parlàrem d’un “New York, New York…” a mida nostra; el segon, a causa de marcar la ciutat quan la ciutat acabava: fàbriques i hortes, vies, passos a nivell, un barri en l’extremitat incompleta; l’últim dels tres, per la gràcia de cloure l’obertura al centre en el punt cardinal opost, i seduir els sentits per a un recorregut que no férem mai en casa: pujar al trenet i anar-nos-en a Paiporta, a Picanya… Centre urbà i afores, barris de poder i barris marginals, Cap i Casal i pobles de l’Horta. Una dicotomia ambivalent i tan determinant per a una idiosincràsia valenciana llançada a perdre: la ciutat i els pobles, que en ma casa no foren mai pobles, puix els pobles de veres estaven prou més llunt, i desembocaven no en planes i carrers de ciutat, sinó en boscs i muntanyes i rius…
Al voltant d’una classe particular de no-llocs, de no-llocs avant la lettre, s’han construït els carrers que habitem, tots els edificis, puix allò important no era on vivia la gent, sinó a on anava: a escola, al trenet, a l’hospital… Els únics llocs que seguixen vius al cap de les centúries són els inútils: aquells per on es passa, que coneixen la nostra detenció breu, que estan oberts per ser de trànsit. Espais que s’omplin, i es buiden, sempre de gent distinta, en els quals no es crien arraïls, ni germina res, ni s’habita. ¿Una escola, un parvulari, una facultat és un no-lloc si seguim la definició de Marc Augé, el creador del terme? ¿Un espai de l’anonimat? ¿Un espai també d’una peculiar intimitat? ¿Una intimitat anònima?, ¿rebordonida…? Caminem per les vores dels carrers, enfilem les avingudes, observem els núvols, maldiem el sol poderosíssim, mirem cap a l’interior dels establiments que deixem arrere… A tothora els passos idèntics, la circumvalació dels humans sobre ells mateixos, els hola i els adéu, la nit i el dia, la matinada. Amunt i avall pel carrer de la singularitat frustrada. De la ciutat, no n’ix ningú. D’una ciutat desfeta, encara menys. Llavors, quin fruit mostrem entre les mans?
El temps, de vegades, no passa; circula. D’esta manera voldríem pensar-nos també: d’un lloc determinat, a un lloc distint, encara que sense conéixer els recursos que la vida gasta per a alliberar-nos d’ella. Circulem del no-lloc d’aquella infància al no-lloc d’un futur incomprensible: el parvulari, l’escola, l’institut, la facultat… Carrer amunt i avall, a peu, en autobús, els rostres familiars que es desdibuixen, les arrugues en el nostre, eixe somriure titubejant. No. Cap de lloc. Estupor només. La natural anomalia de l’anonimat que acaça la consciència, la fa malbé. Fronteres entre cossos i barris, abans de…
