Penses en la teua infància, adolescència o joventut, i creus que la teua memòria és llarga, que la capacitat de recordar és infinita… Però la nostra vida no és un continent per on puguem caminar, sino un oceà ple d’illes, o més aïna un riu molt ample… En ell, aprofitem una sèrie de còdols per a avançar sense banyar-nos. I això que algunes d’eixes pedres són virtuals, puix responen a falsos fragments de memòria: recordem allò que no succeí mai, o elaborem una narració autobiogràfica que considerem real gràcies a fets de transcendència escassa. Apostaríem que estem contant la nostra vida, quan l’única cosa certa és que estem imaginant-la. I aixina botem entre eixos còdols de riu com si tot fora terra al voltant: n’hi ha immensos, i també diminuts, els observem curiosos, alguns apareixen perque una persona es referix ad ells, i escorcollem en la memòria comuna… Pero de pedrota a pedreta d’eixe riu, l’oblit.
Escomences a escriure la teua vida –una pràctica que qualsevol persona hauria de mamprendre, igual com la de dur un diari– i t’adones que bona part d’eixa matèria recordada correspon a fotografies, un pla congelat en el temps i en l’espai que és una pedreta d’eixe riu, que et dirà molt poc, reduïdes referències més allà de les figures que apareixen en ella. I a partir d’una d’eixes fotos esbosses un relat d’alguns segons sobre allò que veus, digueres o feres en aquell moment: somrius en un balcó del carrer de Carcaixent en 1975; al fondo, fumerals. Punt. Qué estaves fent abans d’eixa foto? Qué feres en acabant? Tot això són conjectures… La nostra vida recordada són impactes dolorosos, plaenters, insòlits o inútils, que es queden pivotant en ells mateixos, o que espenten a una reflexió falsificada. I a banda d’això tenim el problema de com d’útils seran eixos elements de saviea.
Qui recorda o quina utilitat té saber que en la cantonada de l’avinguda Giorgeta i Albacete, a prop de la parròquia de Sant Bartomeu, hi havia un quiosc, més ben dit, la caseta d’un quiosc? Poques coses li compràvem a aquella dona (o era un home?). Cromos. Cromos, sí. De qualsevol cosa. I una d’aquelles remeses contenia en tots els sobres els mateixos cromos. Anàrem a protestar. I em quedí molt sorprés, com si tinguera enfront una persona de gran rellevància, quan li escoltí que ell mateix aniria a l’empresa a demanar una explicació, puix la gent deixava de comprar-li’n. L’empresa, evidentment, era valenciana, i el contacte seria algun comercial, pero aquella meravella resolutiva se’m quedà fixada. També que després de dinar baixava a comprar tabac Quique, el meu cosí segon, qui preparava uns exàmens a la RENFE en casa, i a banda del tabac sempre pujava paquets de cromos o algun tebeo. Me’ls regalava, vullc dir.
Tota la meua capacitat de recordar aquell espai, aquell quiosc, que no durà molt en eixa cantonada d’Arrancapins, perque no disponia de tantes coses com els habituals, s’acaba en eixos dos moments, separats per pocs dies o mesos, puix la relativitat del temps també s’ensenyorix de la memòria, i no arribes a saber quina és la realitat del que transcorre, ni si ha desaparegut per a sempre o no.
Una qüestió en la qual també és possible recrear-se és per on travessàvem l’avinguda de Giorgeta, primer per a anar al parvulari, i posteriorment per anar a escola. L’avinguda sempre tingué la característica de les seues vores estretíssimes. Han retallat els carrils dels automòbils per a fer un carril bici, pero les persones s’han de conformar en la mateixa amplària que fa mig segle. Pero a on estaven els semàfors? Com es passava de Jesús a Arrancapins, eixa frontera invisible pero existent? Com eren? Quina constància en queda? Quina memòria?