Ho he descobert de forma inesperada: el cine d’estiu de la Pobla de Farnals, en la zona del port deportiu, oferí les seues últimes sessions en setembre de 2003.
En fa més de dos dècades, d’això. És molt? És poc? El fea destruït des de la dècada dels 90, pero resistí, pareix, resistí… Hi hagué un segon cine, i eixe tancà abans; prèviament a enderrocar-lo (a abatre’n els murs) es reconverti en pub, no recorde si sense pantalla o hi havia encara una paret com a vell testimoni d’allò que, en el fondo, anàvem a vore allí: llum sobre una superfície llisa. Llavors, per a eixa segona etapa, en el solar a on ficaven les cadires de cara a l’aparició del milacre, i a on el públic sopava els seus entrepans, escamparen tauletes redones, baixes, i butaqués més o manco còmodes, potser de vimen. Alluntat de la zona més transitada, pareixia una novetat. Eren els estius plaents, i alhora tèrbols, de la meua joventut… Durà massa poc, i, soterrat el temps, en un cert sentit és com si no haguera ocorregut mai.
Aquells dos cines de la Pobla de Farnals eren propietat de José Luis Rado ‒o de sa família, puix ell, en la segona mitat de la dècada dels 70, no era ni major d’edat‒.
El veig tallant les entrades quan obrien les portes (blaves?), d’aquella sala que no era sala, sinó racó dispost a l’infinit (com a sostre, la volta celest). Cada nou estiu ell continuava en eixe lloc, conquistant anys a la vida, madurant, mentres qui açò escriu es banyava en la mar d’una assossegada infància. En més d’una ocasió aní a demanar-li algun cartell de cine, i me’n donà… Al cap molt de temps vaig comentar-li-ho, i inclús recordà quins cartells em regalava, entre ells el de L’exterminador, classificada S per la violència, i que a mi em fascinà i em va transmetre una estranya sensació d’estar segur, necessitat imprescindible a eixa edat en la qual encaminem els passos cap a la preadolescència.
Dubte, això sí, que em deixara entrar a vore-la. José Luis també em negà el pas a aquell programa doble de la Mad Max inauguradora de la saga, i també classificada S, per a ficar-nos un problema més si no teníem 18 anys, i Midnight Cowboy, que, traspassat per poc el llindar de la dècada d’existència, tal volta em pensí que era una història de vaquers… Una frustració més: Rollerball. No la vaig vore, per qüestions d’edat o no sé quins romanços… El restant de dies, des dels 6 anys fins a la dècada dels 20 no massa avançada, aquell descampat em va conéixer acompanyat de mos pares, d’amics, d’un grup de jóvens que aspirava a la calma quotidiana mentres a mi se’m passava pel cap anar-me’n a les illes Tuvalu o fer classes d’aragonés en Honolulú… Pero sobretot aquell cine, i tants més, en uns anys en els quals només pots anar acompanyat a on siga, estarà lligat a la meua yaya materna, Joaquina, que en aquell moment no aplegava a l’edat que ara tinc, i que va fer de la meua felicitat la seua. José Luis Rado també partí, massa jove, als universos a on habiten les estreles en pura llum.
És curiós: només he parlat dels films que allí, en aquella terrassa d’estiu, no vaig vore.
Són, justament, els més íntims: els no vists. Foren l’anomalia, és de veres, puix 60 dies en programa doble donen per a molt. A on quedaren aquelles peces que mos ulls contemplaren, i de les quals vagament m’eixiria una llista a causa de l’oblit pastat? No recorreré al tòpic ‒quin de tots, a banda?‒. Vullc supondre que compliren el seu sender, i que, en estes paraules, tanta bellea, tanta alegria, tant de món disponible, tanta vida per ser descoberta crearen frases que ara m’afanye a traure de dins, pintant en negre sobre traços invisibles.
