Se’ns sol dir que el temps és relatiu.
Aquelles paradoxes de les quals va parlar-nos Carl Sagan com a divulgador del cosmos (en preciós llibre titulat aixina, Cosmos, o en la posterior ‒o anterior?‒ sèrie de televisió), o la teoria pròpiament dita d’Albert Einstein sobre la relativitat general, posaven de manifest, entre una abundància de revolucionàries idees per a la ciència clàssica, que si una persona es desplaçava per l’univers a la velocitat de la llum, quan tornara a la Terra al cap d’unes quantes hores i volguera reincorporar-se a la vida corrent, trobaria que ací havien passat segles, mentres per a ell havia transcorregut la quantitat d’hores esperable. El temps, per tant, era, és, relatiu… si bé en formes que no podran comprovar mai els sers humans.
Eixes paradoxes no han deixat mai de fascinar-nos i d’alimentar les nostres pors o de deixar-nos desficiosos: qui no recorda l’escena final d’El planeta dels simis (Franklin J. Schaffner, 1968), quan el protagoniste, George Taylor (interpretat per Charlton Heston) veu les ruïnes de l’estàtua de la llibertat, i assumix que no ha anat a parar a un planeta desconegut d’una remota galàxia, sinó que allò que completaren fon un periple dins del mateix temps.
Avançar-se al futur o remontar-se al passat et deixa en una situació no de poder radical, sinó de vulnerabilitat nerviosa.
Les diverses dimensions de la realitat, el temps com a quarta dimensió, les incògnites que sorgixen quan pretenen aplicar eixes realitats incomprensibles i no experimentables a la fe en una transcendència, convertixen el ser humà en un sac de dubtes que passeja la seua incomoditat entre eixa creença que la modernitat li ha fet perdre, i eixa nova fe que la ciència no li oferix, puix es mou per la vora de la comprovació efectiva o del silenci.
Tots vivim, des d’una major suavitat, experiències d’incomprensió temporal d’eixa classe.
No retornem a un temps passat ni som llançats al futur, però dilatem la memòria per a allargar fets concrets, relacions mantingudes entre diferents persones, vivències eternes que sols duraren hores i no s’han esborrat de la consciència.
Per això apareixen hòmens i dones recurrentment quan recordem llocs o períodes de temps, i les grans etapes de les nostres vides es reduïxen metro a metro, fins al punt que els instants recordats de les persones més íntimes són pocs, dispersos i, a causa de la quotidianitat inherent a la vida, mancats de brillantor, o transcedida en escasses mostres memorables, i al remat tan abundants (o tan curtes) com les d’aquelles persones que ni t’importen ni t’importaren.
D’esta manera, si juguem a alliberar-nos de coneguts o de trobades intranscendents en la vida, pero que a pesar d’eixa brevetat estan en una foto o recordes que algú et va presentar, percebrem el nostre camí solitari, i sabrem també qui ha estat sempre on tocava, i de quina manera, i per quin motiu.
