Farà un parell d’anys, comprí una metopa de l’antic Club Nàutic de la Pobla de Farnals.
Seria tan antiga com aquella construcció que trencava en dos parts l’espai: a la dreta, mirant cap a la mar, el port deportiu; a l’esquerra, l’únic territori de bany del municipi. Aquella metopa, a on pararia? Quines realitats o quins ensomis voria en els ulls dels que vagaren per la terrassa d’aquell club? No ho sé. No ho vullc saber. I al remat tindria igual que ho sabera o no. Tal volta, en algun moment del seu passat, fon emblema, desaparegut emblema de vides que pareixien anar a més, encara que, vistes en perspectiva, havien aplegat a la seua cima
En acabant, restes en procés de desaparició. I les metopes, derelictes d’un espai, d’un edifici, aquell Club Nàutic, que només queda en la vagarosa memòria, en fotografies privades, en targetes que fa dècades tractaven de vendre intimitat i glòria d’aquell territori guanyat a l’arena i a la verdor.
El Club Nàutic era el gran edifici de la Pobla de Farnals, fora el vell municipi o el poblat coster. La seua silueta es contemplava des de la mar, com una massa rectangular a on no cabia més terra. No era un edifici bonico vist de l’exterior, potser sí tocat d’una barreja de modernitat i classicisme intern: les parets cobertes de fusta, les butaques de pell, els amplis salons, la terrassa oberta a la nit dels estius, que serà sempre, per als adolescents o els jóvens, la prova més increïble del fet que la vida és, en algun segon, eterna.
Eixa barreja d’elegància castissa i de voler trencar no sabia molt bé qué era privativa dels 70 acomodats. Allí se celebraren festes, torneigs, soparots, i també actuaren, a l’inici dels 80, artistes de la rellevància de Sara Montiel, Albano, Bibi Andersen, Miguel Bosé… Alguns agarraven els automòbils i se n’anaven al casino de Monte Picayo, com el nostre Montecarlo particular.
Pels carrers d’aquella Pobla de Farnals marítima, recordé vore passejar a Mario Alberto Kempes, Bruno Lomas… I les famílies d’aquells edificis tenien noms de l’alta burgesia valenciana (Gimeno, Mariner, Guillén, Chóver…) o de la noblea castellana vinguda a menys (Astudillo…). Esta memòria privada desapareixerà com desapareixen els edificis que foren un símbol de joia i de plenitud, quan la vida era nostra perque encara no era pròpiament vida.
Quan s’enderroquen, els grans edificis deixen solars. Passat el temps, i no cal que en siga molt, la ignorancia dels nouvinguts a la ciutat, el poblat o la vida, els bateja com a “places”, quan només són el buit que queda d’una cosa que fon millor que la que el va substituir. Solar és la plaça de l’Ajuntament del Cap i Casal, un terreny lleig i inútil, sense forma de plaça, hipotecat pels interessos econòmics de l’inici del segle, i per un grapat de mascletaes; abans, hi havia un convent… I solar és també l’espai que hi ha ple de taules al costat del passeig de Colón (o en el mateix passeig de Colón), en la zona del port marítim de la Pobla de Farnals, a on va estar aquell Club Nàutic que recordarà, des de la seua inexistència, els mons impossibles de l’ahir. Millors.
