Si una cosa no s’enyora del passat són les llargues hores en carretera.
Les nacionals transformaven un recorregut de relativa curta distància en un despropòsit de temps: les condicions de la pista, les cues de camions, els pobles que calia travessar pel just centre… Pareix una visió de fa dècades, inclús, més precisament, del segle passat, pero no: l’A-3, que unix el Cap i Casal i la capital espanyola, no quedà acabada fins a l’any 2002; i l’A-23, l’antiga Sagunt-Burgos, que enllaça les terres valencianes i Aragó, no s’acabà fins a 2007 (i només en el nostre territori).
Qualsevol persona de 30 anys recordarà les complexitats de comunicació entre el centre i l’oest de la península.
Quan pense com és de fàcil baixar a la capital valenciana des de Segorbe o des del meu poble, Caudiel, i les barrabassades viàries d’antany es desprén una miquiua d’esperança en el futur i acceptes que no tot allò que passà era tan bon i excels, llevat de ser-ho en la teua memòria, tal volta per adolescent i per jove.
Desaparegueren els pobles en el camí cap al Palància més alt.
Pujant des de la capital valenciana, no entraves en Sagunt: el primer poble era Gilet. Una sort l’A-7! D’una banda perque si no haguera estat construïda, el pas des de Tavernes Blanques fins a Puçol haguera allargat el transcurs trenta o quaranta minuts més.
I sort també tindre l’A-7 tan a prop de la mar, puix impedí la conversió de la costa septentrional en un continuum de blocs d’edificis. No hi havia elecció possible. El somni d’una horta contínua era fals: o autovia o blocs d’edificis, i guanyàrem, trobe.
Gilet era una parada habitual.
Mos pares prenien un café, la yaya no baixava del Seat i a mi em compraven algun dolç (llèpol ma vida sancera). Cinquanta anys després, i no a l’anada, quan els monts se m’apoderen dels ulls, sinó baixant al Cap i Casal, en una panoràmica del castell de Sagunt a l’esquerra i Gilet i les seues casetes desperdigades a la dreta, se’m representa el nostre Beverly Hills, a tocar de la mar. És açò senyal que continue, en l’avançada madurea, llançant visions entre el somni i l’ideal a estes terres entre reals i imaginàries.
El següent poble, Estivella, era el restaurant Els Pins, un pont, el llit del riu Palància abans d’abandonar-lo a la dreta, la parada de vegades per a comprar taronges expostes en caixons en les fronteres de les cases, i la sensació d’introduir-se un poc més en el territori dels desigs i la natura.
Torres Torres suponia un fre ad eixa fascinada perspectiva infantil. El traçat de la carretera tornava difícil el gir dels camions, i abans d’arribar a l’entrada del poble et trobaves en caravana. Quan a la fi eixies d’allí, deixant arrere els bonicos edificis als dos costats de la via, rectes i revoltes t’esperaven.
Sot de Ferrer, primer poble de la nostra comarca, i únic de llengua valenciana, el deixaves a la dreta. Miràvem sempre encuriosits la pujada a l’ermita, pintat el terra de blanc, com a pistes per a avions.
Soneja era un poc com el primer cinturó industrial de Segorbe.
Una fàbrica, d’alumini ara, oferia un contingut urbà i artificial a la verdor que rodejava aquell espai. Teníem, clar, la consciència d’estar en un poble gran, i era aixina mateix la primera estació de ferrocarril de l’Alt Palància.
Quan aplegaves a Segorbe, el camí estava pràcticament fet. Segons les ocasions hi havia pausa de café o almorzar en casa de la tia Carmen, o creuàvem veloços la ciutat i capital palantina, seu episcopal, plena de monuments, pero que conserva encara, en alguns dels seus carrers, una sensació d’intimitat plena.
Ni d’Altura ni de Navajas passaves al costat.
Ara bé, estaven presents en el sentiment i la consciència, per la Mare de Déu de la Cova Santa la primera, i per la fama elitista de la segona.
En Jérica et desviaves cap a la dreta, camí de Caudiel i dels pobles que s’alluntaven de la vall del Palància. S’acabava el recorregut, Benafer a l’esquerra, i les llums de Caudiel, per on es pujava a Higueras, Pavías i a l’Alt Millars, donant-nos la benvinguda.
De tots estos pobles i ciutat, hem deixat de vore el centre i els extraradis inconclosos de la seua estructura, i captem el conjunt complet davall del sol o dels núvols si els observem de dia, o també allumenats quan t’aproximes en la nit, encara més portadora de promeses.











