Ha de ser estranya la sensació de buscar un antic edifici, al qual només anaves en determinades ocasions (pero que, a pesar d’eixa escassa memòria, conformà un dels escenaris possibles dels teus mesos estiuencs), i trobar-te’l abandonat, o a punt de ser remodelat per a usos diferents als antics: obrint finestres, canviant les portes, pujant un pis, pintant-lo en tons variats. I si eixa sensació, trobe, serà estranya, com denominarem la de descobrir, en el lloc de l’antiga construcció, un solar. ¿Els fonaments d’una construcció deixen alguna classe de testimoni quan, en acabant d’enderrocar-la, fiquen la cimentació per a un nou edifici? Perque això és l’única cosa que ara ‒i des de fa anys‒ es veu d’aquell espai que ací rememore.
La birlera de la Pobla de Farnals, en la part costera del municipi, era una construcció característica.
Com un dau en intens blau marí, es trobava en la via d’eixida de la zona, a mà esquerra, i només un edifici la separava de la carretera. Era un verdader límit, puix no es vea quan entraves al poblat des de l’autopista, i sols en anar-te’n, o si anaves caminant fins ad ella, la descobries. Ara bé, no era un espai exòtic, sinó de clara concurrència, i d’edats diverses. Possiblement no s’havia plantejat ningú jugar a les birles, pero si hi havia una birlera, i pocs entreteniments, per qué no dedicar una nit o dos de cada set a eixe joc. Entraves i et trobaves unes taules, no moltes, per a prendre alguna cosa, després baixaves uns escalons i tenies les cinc o sis pistes. Fàcilment es passaven un parell d’hores divertint-se…; ells les passaven…, puix sempre que anava aquell grup de jóvens units per la mera casualitat de compartir un lloc d’estiueig, l’única cosa que a mi m’apetia, transcorregut un quart d’hora, era eixir d’allí al costat d’A., abandonar corrents aquella birlera, deixar tota la colla d’amics i d’amigues, i perdre’ns pels dics del port, junt al far, escoltant a distància les ràdios d’alguns pescadors, llunt de la gent que passejava, i descobrir en els nostres cossos oceans i galàxies en pura incandescència. La birlera era la premonició d’aquelles paraules silencioses, d’aquella obertura a la vida que ara mitifique i falsege sense voler-ho, perque tot acaba sent mentida.
Queda de la birlera ‒i de tot el restant de coses que he esmentat‒ un solar. I com a tal solar un buit que no serà mai recuperable. Les dècades passen. Els jóvens continuen buscant en les aigües els secrets del món, pero no sé si encara es contruïxen birleres, ni quina és la classe de gent que va a jugar en elles, ni si, pel contrari, fon una moda, una penetració americana, a través de determinats films, en els gusts i els ocis dels europeus, per estes terres aveats a la petanca, molt més refinada i pròpia, crec.
Si algú vol fer-se una idea de com era per fora aquella birlera, el club social Cinco Mares, en l’avinguda de Massamagrell, li oferix una construcció pareguda, de la mateixa època que aquella, immersa en costums distints, perquè els ulls que la miren són també distints.
