Josep Carles Laínez «La Pluja no ho banya tot, sobre un poemari de Joan Josep Serra Martí.»
Quan yo era una espècie d’aprenent de direcció d’actors del gran Manuel-Ángel Conejero, este va marmolar a una jove (en castellà i tractant-la de vosté): “¡¡No me silabee!! ¡¡No me silabee!!”. La feu reprendre un passage una desena de voltes, fins que ho deixà estar. A la chica, és de veres, no li senties fluidea, sinó un conjunt de sílabes. Em digué Conejero a cau d’orella: “Els pijors són els que han fet teatre d’aficionats. Eixos arriben en defectes i tics que no els lleves mai”. Apuntat quedava…
Trasllade a un atre àmbit aquella asseveració del gran mestre: qui practica lliteratura popular potser també adquirix un certs vicis, i així mateix qui escriu cançons, per boniques que nos sonen al escoltar-les. Quan saineters o lletristes es posen a redactar obres de més àmplia volada, detectem una certa concentració de recursos que no els allunten dels seus còmodos gèneros i, per consegüent, tampoc els apropen a la poesia en majúscules. Perque una cançó o un llibret no són lliteratura en majúscules. Per una raó bàsica: els seus versos són un mig, no la finalitat de l’escritura.
En el segon poemari de Joan Josep Serra Martí, La pluja que tot ho banya, nos trobem en eixe tast agredolç de lo possible i lo real, de l’espenta i la paràlisis, d’alguns versos cridaners i el prosaisme pur. Paco Tarazona, director de l’editorial juntament en Agustí Zacarés, escriu un encertat i generós pròlec: parla de l’actual escassetat de poetes (i a l’hora usuaris de les Normes del Puig), de la fita que supongué Carrer Túria de Josep Vicent Miralles en 2004, de l’alvanç en qualitat d’este segon llibre de Serra Martí, i repassa les àrees temàtiques presents en els quaranta-quatre poemes del volum.
És cert lo que Tarazona escriu en rigor, pero al mateix temps les seues paraules amaguen la gran realitat: la poesia en llengua valenciana –tota la lliteratura en ella, diria, en excepcions notables– no pot pretendre alcançar prestigi, interés de fora de les nostres fronteres, llectors, continuïtat i influència si no ix de la seua zona de confort. La lliteratura, inspirant-me en Ernst Jünger, no pot ser un llistat d’autors units per la seua mediocritat; això no serà lliteratura, sino paralliteratura. I dir que algú és poeta perque escriu versos és com parlar de teòlecs o de juristes respecte de persones que acaben de rematar els graus de Teologia o de Dret.
En l’últim paràgraf del pròlec a La pluja que tot ho banya, escriu Tarazona remarca: “Està encara llunt d’arribar a Carrer Túria pero es va aproximant”. És generós, ho dia adés. No perque Carrer Túria, un poemari modern i digne, siga una maravella (hem acostumat a entronisar i inclús a canonisar obres de joveníssims autors pel simple motiu de ser els únics i resultar equiparables, en la seua imberbitat, a lo que atres acometien en les llengües de Dalí o de Lorca), sinó perque La pluja que tot ho banya està farcit de frustracions. No pròpies de la veu lírica, sinó de qui la llig.
Dos poemes, al meu parer, són el punt més alt del llibre, ademés consecutius: “En dies de pluja fina” i “Collita del 65”. Del primer, els versos següents: “Ha arribat el moment, no és l’hora de parlar. / Trac de la boljaca una navaixa, i sense dubtar / em talle en un decidit moviment la llengua”; del segon, açò: “Ma mare, tombada en el llit de l’hospital / em té rodejat en els seus braços; / fica els seus llavis prop de la meua orella / i em diu: Fill meu, si plou, la deixarem caure”, una desena de versos que mostren lo que Serra Martí podria haver desenrollat en el restant. No no ho fa, i u es queda en un sentiment, com assegurava, de frustració.
Pero hi ha també una atra cosa…
Ho confesse: en esta última cita he fet trampa, puix he suprimit un parell de sintagmes preposicionals. El nostre autor escrigué: “Ma mare, tombada en el llit de l’hospital / em té rodejat en els seus braços; / i, en amor de mare, fica els seus llavis prop de la meua orella / i en sa dolça veu em diu: / Fill meu, si plou, la deixarem caure”. Eixa referència a l’amor de la mare i a la dolça veu (dos dels tòpics més recorrents de la lliteratura universal) són eixemple d’eixa zona de confort a la qual em referia.
Atres poemes estan carregats d’una sèrie de traços que llasten a Serra Martí per a conseguir una correcció formal com hauríem volgut: l’abundant adjectivació; el fet que la majoria d’eixa adjectivació estiga avantposada al substantiu, creant de vegades hipérbatons innecessaris (“i les arrugues del pas del temps / delaten el sofriment de crua carn”) per a una poesia en la voluntat d’arribar al llector a través, moltes vegades, d’elements de la llengua coloquial (“res se vos perdonarà / ma que sou ignorants”); l’ús d’un lèxic gastat per totes bandes (“compàs poètic”, “eixit del cor”, “ple de penes i alegries”, “incert demà”, “un raig d’utopia”, “en el cantó del cor / a on naixen les emocions”, “pertinaç pluja”, “res tornarà a ser igual”, “donar el dò de pit”, “el gran teatre de la vida”, “fantasies”, “impossibles esperances”, “un sol de sentiments”, “i les ganes de somiar, / en un futur de veritat”…); una estranya barreja de rimes i versos lliures que t’expulsen del text quan tractes de penetrar en ell… Una llectura difícil, per consegüent.
Els poemes de Serra Martí que aspiren a una veu poètica en personalitat, i en coses a dir-nos, es troben per desgràcia en un contrapès terrible: els traços esmentats i eixa “tradició malentesa” a la qual aludix Paco Tarazona en el seu pròlec. I no hi ha madurea sense trencar els fils invisibles que nos entorpixen el futur. La Llimera del Corral ha fet una aposta publicant este llibre. Confiem que servixquen d’estisores.
SERRA MARTÍ, Joan Josep, La pluja que tot ho banya, pròleg de Paco Tarazona, epílec d’Agustí Zacarés, Ciutat de Valéncia, La Llimera del Corral, 2023, 74 pp, 15 €.
