Rita Barberà Nolla acabava d’accedir in extremis a l’alcaldia de la capital valenciana el 26 de juny de 1991; eixe mes d’agost creà el Consejo de Cultura de la Ciudad de Valencia (en castellà). Tal organisme, també quasi de manera immediata, el 7 d’octubre, donà a conéixer un manifest que l’Ajuntament publicà eixe mateix any, de forma luxosa, encara que sense peu d’impremta ni senyes identificadores i sense paginar.
Prologà el volum l’alcaldessa, és evident; ara bé, potser darrere de la fundació de tal Consejo es trobava Manuel Tarancón, verdader factotum dels moviments culturals de relleu de l’ajuntament capitalí, des d’este consell fins al programa per a la celebració de l’arribada de l’any 2000 i la formació d’un departament de publicacions que arribà a ser el municipal més important de tots els de l’Estat.
Fora com fora, el Consell de Cultura de la Ciutat estigué presidit per Manuel Broseta (qui ostentarà molt poc el càrrec, puix fon assassinat el 15 de giner de 1992 pel grup armat Euskadi ta Askatasuna), i agrupava huit persones, les quals, vistes en la distància de més de tres dècades, sorprenen per la seua pluralitat ideològica: el catedràtic de Filologia i autor teatral Manuel Ángel Conejero; l’exdirector de Canal 9, Amadeu Fabregat; Damià Mollà, catedràtic de Sociologia i coautor del llibre revulsiu De impura natione (1986); els científics Santiago Grisolía i Eduardo Primo Yúfera, el sacerdot i bibliste Vicente Vilar Hueso, i el poeta Xavier Casp.
La barreja servia per a contrarestar el pes de les polítiques d’Unió Valenciana en aquell primer govern de coalició entre el partit protonacionaliste i el PP.
Barberá i Tarancón, tinent d’alcalde, buscarien ser recolzats per un grups d’hòmens (no hi havia presència femenina ni testimonial…) per tal de mantindre’s a redós dels atacs que anaven a patir a causa de les accions de Vicente González Lizondo i Maria Dolors Garcia Broch en l’ús i defensa de les Normes del Puig.
El nom exacte d’aquell primer manifest del Consell de Cultura de la Ciutat fon “Manifiesto por la cultura y por una Valencia recuperada para el futuro”; el seu objectiu bàsic, donar inici a una reflexió “en todos los estamentos del Pueblo valenciano, y en el mundo del conocimiento y de la cultura, acerca de lo que hemos sido en la Historia y de lo que podemos volver a ser”.
Darrere d’una llarga introducció, en la qual destaca l’afirmació i vocació europea i europeista, la menció rococó del valencià (“En Valencia cobra plena sazón una lengua que serviría de modelo literario en Barcelona, Perpiñán o Palma de Mallorca”) i la necessitat d’unió de tot el poble valencià (el sintagma “proyecto colectivo” es repetix fins a la sacietat) integrant els eixos de l’economia, la política i la cultura, el Manifest se centrarà en les “dos líneas de actuación prioritarias que sometemos al Ayuntamiento”: primer de tot, la recuperació del casc històric; en segon lloc, la commemoració del quint centenari del nostre segle d’or.
Sobre l’estat de Ciutat Vella, trobem paraules dures quan els autors del Manifest establixen una comparació entre ciutats com Florència o Salzburg i el Cap i Casal:
“Y quien de nosotros pasee por esa Florencia y ese Salzburgo sentirá vergüenza por lo propio; una bien ganada e hiriente vergüenza”, i es fea una crida a fi que el pla de rehabilitació del casc antic fora integral, i afectara a l’arquitectura i a l’urbanisme. L’any 1985 havien començat les excavacions arqueològiques en la plaça de l’Almoina, i a partir d’aquell 1991 l’Ajuntament iniciaria una sèrie d’obres de recuperació del patrimoni cultural que abastà 64 monumens i edificis en quinze anys, entre els quals els més sonors de la ciutat. Recordem també que en 1996 la Llonja passà a ser inscrita en la llista de Patrimoni Mundial d’Unesco, una fita internacional inqüestionable.
Respecte a la celebració del segle d’or, es volia prendre com a model allò que dugué a terme Florència per a festejar l’Europa dels Medici, i que la nostra ciutat es convertira en emissora i receptora de cultura.
Sorprén, ara bé, l’absència de menció dels grans noms d’aquell període (Ausias March, Jordi de Sant Jordi, Joanot Martorell…) i que constituïxen el saeculum aureum pròpiament dit, i crida l’atenció més encara l’estranya tergiversació d’afirmar que “Valencia puede y debe, también, centrar alrededor de la figura insigne de Luis Vives, el gran pensador y humanista, valenciano a la vez que europeo del siglo XV esta celebración”.
La realitat és que quan va nàixer el filòsof només vivia Joan Roís de Corella de les sis grans figures del Quatrecents valencià, i ni tan sols arribaria al segle XVI, puix faltà en 1497, quan Vives tenia cinc anyets de vida. Considerar Vives un autor del segle XV és retorçut, si la realitat, ben coneguda, és que la seua producció pertany a la tradició humanística, i en un moment, el segle XVI, en el qual, com afirmaven poc abans els firmants del Manifest, “se inicia una decadencia para Valencia de la que […] no se ha repuesto aún”.
Cal dir que el quint centenari de Vives sí que se celebrà: exposicions, congressos, llibres divulgatius, la reedició en castellà de les obres completes per part de la Generalitat, i l’inici, des de l’Ajuntament, de la publicació en diversos volums (alguns facsímils), acompanyats de contundents estudis introductoris, de totes les obres de Vives en noves traduccions (la de la Generalitat era reedició de la del sacerdot, poeta i traductor mallorquí Llorenç Riber, publicada per l’editorial Aguilar en 1947-48).
En tot això, commemorar l’aniversari de la naixença de Vives no era celebrar el segle d’or valencià.
Passat el segle XV, el regne valencià conegué la seua desaparició com a centre d’importància, la desaparició de la llengua pròpia com a ferramenta de cultura, i Europa, per la seua part, una sèrie de guerres de religió que l’abocaren a un moment crític.
En el Manifest, donat a conéixer abans de la festivitat del 9 d’Octubre d’aquell 1991, llegim, com a remat, bones paraules per a construir una societat des del pluralisme, el respecte constitucional i autonòmic, i el compromís cap al poble valencià.
Manuel Broseta fon rellevat per Emilio Attard, qui es mantendria en el càrrec fins a la seua mort (1997); en l’obligat canvi, l’organisme va perdre part de la modernitat i el nou aire que la primera configuració havia aconseguit, calcule, no sense crítiques a causa de la procedència i antecedents dels seus membres. Igualment, a poc a poc entraren algunes dones en una entitat que a l’inici del nou segle havia desaparegut oficiosament, en silenci, deixant-la morir goteta a goteta.
El Consell de Cultura de la Ciutat va abandonar-se, per tant, quan no resultava aprofitable políticament, com tantes coses més valuoses.
Ara bé, pel resultat de relatiu èxit d’aquelles dos primeres decisions, podríem inclús concloure que va complir el seu deure, i les seues recomanacions primeres foren seguides pel poder polític, quan acostumem a estar habituats a una clara inutilitat de certes institucions (Consell Valencià de Cultura, Acadèmia Valenciana de la Llengua…). En l’aspecte negatiu, caldria parlar de la seua característica consultiva, a banda el conformaven (no tan) velles glòries, coneixedores del seu paper sumís i pacificador, de mantindre l’statu quo i una certa cohesió cultural davant l’últim intent batallador i agressiu (ho dic positivament) que vivia el protonacionalisme ‒en acabant nacionalisme‒ valencià en una institució del relleu de l’Ajuntament de la capital valenciana.
Quan va nàixer el Consell de Cultura de la Ciutat, la “Batalla de Valéncia” vivia la milloria de la mort, i aconseguia el valencianisme la màxima vistositat i poder de tota la seua història; pel contrari, passats huit anys, quan va desaparéixer el Consell, la batalla s’havia perdut de forma irremissible, i UV havia implosionat gràcies a la compra de voluntats. Si aquell primer gest, aquell Consejo, fon una tàctica premeditada o casualitat, alguns ho podran dir encara. O no…
