És l’hora de la sesta, l’après-midi de faunes i d’humans, en un juliol que no castiga la pell, puix la traspassa.
Afora, una brisa ardent, més que càlida; la percep pels tendals que s’agiten, en el meu estudi i en l’edifici d’enfront. Sona Mac DeMarco i avancen pocs automòbils pel camí Nou de Picanya, travessa la vista un tren com si arribara de la mar, i la verdor dels arbres de l’avinguda crea onades a causa d’un vent que no qualla. Al fondo, molt al fondo, el Tello, dibuixant la silueta del més allà del ciment, quan la ciutat s’acaba justament ací, en esta frontera. L’Horta a soles deixa intuir el seu nom entre alguns fragments de finques, de carreteres, de pobles que a la nit allumenaran des del seu fulgor inèdit la basca de l’estiu.
Pero entre esta balconada i l’extensió de localitats que sestegen, diversos cartells i construccions indiquen la presència d’un polígon. Possiblement l’únic polígon del Cap i Casal dins del seu terme. Si no, hem d’eixir a Paterna, Picassent, Quart de Poblet… Ací no. Desapareixerà en unes dècades, és evident, encara que hui, en este moment en el qual el dia escomença a abaixar el cap, la seua presència i els seus límits els tinc ben visibles, per més que un bon dia et canvien el color de les naus que contemples, i la rajola abans nítida siga ara blanca i blava.
El director de cine José Moral, en acabant un dia de filmació d’un curt meu en un estudi d’un d’estos polígons, el de Torrent, em digué: “Si poguera, els prohibia”. Possiblement són aixina per a qui no ha de visitar-los en jornada de treball, ni ha de treballar en ells, pero en una generació tan X com la meua, els polígons eren una figuració de film americà, una ciutat a la vora d’un precipici, un lloc en la transició d’allò que és possible i d’allò que no és possible pero encara no ho sabem, i u s’enjogassa i pensa que sí, que la vida és un esmunyir-se per la banda camí d’un gol: llums i suites, restaurants i velers… Per sort, els polígons maten el joc, i la morositat en qualsevol dia de l’any, i sobretot en estiu, un dissabte, per no anar més llunt, prolonga esta placidea quan es visiten o es miren a deshora. Mirar-los a deshora, o mirar-los sense saber quan rematava un recorregut i si hi havia més ciutat fora d’eixa senda visitada.
Tres Forques amunt aplegàvem a Nusico… Per a mi, als 6 o 7 anys d’edat, era fugir de la ciutat, dels racons coneguts i aventurar-se per un lloc que encara no tindria el nom de polígon (o sí?). Potser inclús anàvem per algun camí diferent, i només tornàvem per Tres Forques, Pérez Galdós, Jesús… Escric els noms d’eixos carrers, com va fer el poeta, i no signifiquen allò que eren. Escric noms que corresponen al present, sols al present, perque sempre estem dient adeu als llocs a on visquérem, interromputs en una progressió que en esta ciutat tampoc quallà, com el vent de hui. I per això els polígons, almenys el de Vara de Quart, és una ciutat americana d’un d’eixos estats perduts en el centre de la massa continental, o una menudiua ciutat que estén els seus braços cap a terra en el migdia d’estiu que l’aplana de calor.
Vara de Quart talla la ciutat abans de l’A-3. Avingudes i autovies, el llit nou del Túria d’estranya frontera necessària i maleïda. Pero parlava de polígons, i de Nusico, i dels ulls d’un homenet que era este que escriu mirant solars, carrers a mig fer, fumerals i fàbriques al costat d’on vivia, murs i trenets… I sabia que vivia en la millor ciutat del món. Molt més millor que la d’ara.
