Josep Carles Laínez: La Necessària dissidència
Pensament i activisme rescatat de diaris, de revistes i de pàgines que mos proporciona Manuel Gimeno Juan (1952) en “La lluita per l’identitat valenciana. Notes d’un dissident” (Ciutat de Valéncia, Mosseguello, 2023); d’un dissident i ademés llingüiste, convé afegir, perque sobre llengua són els artículs del llibre.
En pròlec de Toni Fontelles, l’autor mos aclarix en l’introduccio a qué es referix per dissidència: “soc dissident de lo que hui en Valencia podriem denominar […] paradigma dominant, aquell que li nega al poble les seues raïls, la seua llengua, la seua historia, la seua identitat” (p. 21), i un poc més avant, en el segon artícul, ilustrarà més la seua postura: “Puc ser dissident pero mai secessioniste” (p. 31). En acabant, mos oferirà vintihuit estudis escrits entre 2008 i 2021 per a demostrar l’única opció possible d’un valencianiste (de fet, una bona part dels texts s’editaren en la pàgina en Internet del partit Acció Nacionalista Valenciana). Per a esta presentació en volum l’autor els ha reorganisats i els ha dividits en dos seccions: “Sobre identitat i consciencia colectiva” i “Sobre llengua valenciana”.
La primera apareix esguitada de noms per a reprochar-los l’abandonament de l’identitat valenciana
(Raimon, Joan Fuster, polítics que no es mereixen ni mencionar-los…) i remarcar la xenofília d’alguns individus del nostre poble en detriment de tot lo que mos distingix i mos identifica. Sense llevar-los ad estos artículs importància, el que tanca la secció “Sobre identitat i consciencia colectiva”, un estudi inèdit escrit en 2021, és clarificador: “El nom actual de les comarques valencianes: un atre atentat identitari”.
No sols suscita l’interés per no haver-lo donat a conéixer abans, sinó per oferir a la llum pública una realitat que molts valencians desconeixen. És un fet que la nomenclatura de les actuals comarques ha amerat a la societat, i tot lo món es reconeix en eixa estructura no oficial d’aparència més íntima que la divisió provincial efectuada des de Madrit manu militari. Ara bé, el nostre autor li veu varis problemes: el principal, que també se mos impongué des de fòra, com les províncies, puix és obra del català Joan Soler i Riber (1913-1979), qui, fruit d’un encàrrec per a la divisió dels Països Catalans, s’ocupà també de dividir ‒i nomenar‒ al seu gust el Regne.
Ara bé, abans de la seua ya n’hi havia hagut, com a poc, tres propostes: la de Felip Mateu i Llopis, de 1933; la d’Emili Beüt i Belenguer, de 1934; i la de Manuel Sanchis Guarner, de 1950. Quines són les diferències més essencials entre les tres primeres i la triumfant? Gimeno Juan ho detecta molt bé: la despersonalisació valenciana, puix “l’autor [Soler i Riber] fa desapareixer els noms de ciutats historiques que li conferixen substantivitat a les terres valencianes” (p. 79). Aixina, quatre antigues “hortes” (Alacant, Gandia, Oriola i Xàtiva) són substituïdes per atres noms, i d’este modo l’única “horta” que queda (Valéncia) ya pot perdre el topònim. L’autor senyala igualment la modificació del nom de localitats concretes: Moncada passava a ser “Montcada de l’Horta” per a diferenciar-la de “Montcada i Reixac”; i l’octava ciutat valenciana passava de ser Torrent a “Torrent de l’Horta”, per a diferenciar-la de “Torrent de l’Empordà”. Gotetes i gotetes en un únic sentit de llevar força, autoorgull i identitat, i la denominació de les comarques admesa quasi sense contestació.
La segona part del tom, “Sobre llengua valenciana”, està composta per texts més breus
Resulten també de necessària apologètica i volen traure el colors a qui acomet un atac continu a les senyes d’identitat valenciana sense cap raonament fonamentat. Aixina, Gimeno Juan defén l’ús de certes formes proscrites per l’oficialisme, i sobretot es pregunta per quina raó es rebugen, per eixemple, el clàssic “deport” front a l’anglicisme “esport”, el “lo” neutre (també present en els clàssics), l’expressió “fi de semana” (solució de totes les llengües romàniques), el verp “llavar”, el mes de “giner” en la seua pronunciació autòctona, la preposició “ad”, el terme “vacacions”, la paraula “peixcateria”, la forma “fon” del pretèrit perfecte del verb “ser”…, i per a justificar lo irracional de la subsidiarietat de les formes pròpiament valencianes, Gimeno Juan posa damunt la taula eixemples, cites, referències i buidat de diccionaris, convertint cada capítul en una peça a on trobar argumentaris contra aquells que, des de la voluntat de destrucció, rajola a rajola, defenen lo indefendible. Hi ha aixina mateix en esta segon secció una crítica general al Diccionari normatiu valencià de l’AVL, puix “a les formes autoctones incorporades casi sempre els donen la categoria de subalternes o secundaries i a l’hora d’escriure utilisen les catalanes de sempre” (p. 122). L’anàlisis de qüestions puntuals que marquen, a poc a poc, el retrocés i l’accelerada pèrdua de la valencianitat de la llengua troben la seua presència en el llibre, puix, com diu l’autor: “En una causa com l’identitaria […] no hi ha chicotets detalls sense importancia, tot te la seua transcendencia” (p. 209).
M’hauria agradat que Gimeno Juan s’haguera botat l’orde cronològic de publicació dels seus texts, i haguera tancat el llibre en “La transcendencia de les Normes d’El Puig”, normes establides per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, publicades en maig de 1979 i oficialisades en la nomenada RACV el 22 d’octubre de 1980. En eixe artícul, publicat el 7 de març de 2021, és dir, a quaranta anys justs de l’acte d’adhesió a les normes, Gimeno Juan defén l’oportunitat, el rigor i el bagage de les persones que intervingueren en la seua redacció front a l’atac que no han deixat de patir mai pel bando oficial.
“La lluita per l’identitat valenciana. Notes d’un dissident” de Manuel Gimeno Juan és un llibre que, en una societat normal i orgullosa de l’herència dels seus antepassats, no tindria sentit. De fet, no hi ha ensaigs d’este tipo en Catalunya o en Galícia (a pesar de les seues problemàtiques llingüístiques…), per no dir Espanya o Portugal. En el nostre cas no es tracta només de la voluntat d’unitat d’una llengua per part de tercers, sino de la sumissió a un proyecte polític, que no conta en l’aquiescència dels valencians, l’objectiu del qual és la dissolució d’un poble per a convertir-lo en una cosa diferent a lo que ha sigut i a lo que vol seguir sent. Per això llibres com est són encara, per desgràcia, fonamentals: la memòria del futur.
