– Josep Carles Laínez: La necessària apologètica de la Llengua Valenciana
L’apologètica sempre ha naixcut en temps de confrontació; si esta última no existix, dedicar opúsculs, llibres o discursos a la defensa d’una fe, o d’una llengua, cariria de llògica, i a soles demostraria un mal ús dels recursos. ¿Hui tindria sentit un recull de cites en les quals demostràrem que Castella té consciència de parlar castellà, i que el castellà no és navarroaragonés o asturlleonés? No, perque no existix en eixe afer ningun conflicte. En canvi, des de la publicació de les Normes d’El Puig, són abundosos els títuls en defensa de l’especificitat de la llengua valenciana, de la forma que hem tingut els valencians, a lo llarc de la història, de considerar una de les nostres llengües constituents com a poble (l’atra, el churro o “txuŕio”), l’única que rep el nom de “valencià”, deduïxc, perque era la llengua de la ciutat de Valéncia, i igual que el regne era el del Cap i Casal, també l’idioma. Mos ha calgut defendre-mos estes últimes dècades, en una faena en la que s’han invertit esforços que podríem haver esmerçat en atres coses. Pero si la societat no reacciona, resulta bàsic reincidir.
I, en principi, això mos oferixen Javier Navarro Andreu i Òscar Rueda Pitarque en 50 cites sobre la llengua valenciana. Del sigle XII a l’actualitat (Ciutat de Valéncia, Lo Rat Penat, 2023), en pròlec de Josep Vicent Navarro Raga, membre del Consell Valencià de Cultura i president de l’entitat ratpenatista. ¿És un llibre més? Esta pregunta se la plantejà de manera retòrica Rueda en la presentació pública en la seu del carrer del Trinquet de Cavallers, el passat 15 de novembre de 2023. Evidentment és un llibre més (qualsevol llibre és un llibre més), pero encara que fora un llibre més en el sentit recurrent de l’expressió, no és un llibre més; és apologètica, clar, pero una apologètica renovada, basada en el raonament i no l’apassionament, avassallaora per l’abundància i per la riquea de les èpoques tractades, inapelable, difícil de contradir en els seus eixemples.
Des del segle XII fins a hui són molts els noms coneguts, desconeguts i tal volta no reconeguts implicats en la tasca de concedir-li a la llengua valenciana el reconeiximent que se mereix. Fer un repàs, ací i ara, de tots ells implicaria transcriure sancer el volum. Apareixen, això sí, clàssics: Antoni Canals, Bonifaci Ferrer, Joanot Martorell, Martí de Viciana, Carles Ros, Lluïs Fullana… Al costat, una llarga representació d’historiadors, filòlecs, intelectuals que recorre tota la centúria passada i s’introduïx en l’actual en els noms bàsics del valencianisme contemporàneu, i aixina mateix estudiosos de la (pre)història de la llengua: Joan Costa Català, Manuel Mourelle de Lema, José Vicente Gómez Bayarri o Leopoldo Peñarroja, senyalant un camí productivíssim en aportacions que només el fanatisme dels contraris pot no voler ni tan sols debatre, i manco acceptar…
Ara bé, el primer de la llista de Navarro i Rueda és, en coherència, un nom en àrap: Ibn Buklaris (o Ibn Buqlárix en transcripció de Francisco Javier Simonet) mege judeu de la taifa de Saragossa que distinguí diversos “mossàraps” en la seua obra, entre ells, l’aljamia de Valéncia. Com afirmen els autors, és “una de les primeres mostres explícites de romanitat llingüística en Valéncia”, datada més d’un segle abans de l’arribada dels contingents de Jaume I al territori d’Abu Zeit/Vicent Bellvís.
Ad algú li cridarà l’atenció que la primera cita de l’ensaig estiga en alifat àrap i escrita per un hebreu, pero remarcar la continuïtat de la llengua des d’abans del canvi de poder islàmic a cristià (en una població que no va menejar-se despuix d’acceptar els nous senyors gràcies a diversos pactes), és trencar en l’islamofòbia del pancatalanisme, entestat a fer tabula rasa social i llingüística en la seua idea de creació ex novo d’un regne “català”, puix els molesten els valencians autòctons, que professaven tres religions distintes, i en alguns casos serien políglotes (valencià, àrap i hebreu).
El naiximent de la llengua valenciana té lloc en les societats nominalment visigoda i islàmica, i s’estén a la nostra, dins d’un context romà (per tant, europeu) que la península ibèrica i el nord d’Àfrica (pobles berebers inclosos) no hauria d’haver perdut mai.
En este sentit, a banda dels estudiosos adés mencionats, alegra la menció, com a corolari, de Xaverio Ballester i el seu Orígenes de la lengua valenciana. La hipótesis repoblacionista (Saragossa, Universitat de Saragossa, 2019), un dels texts que en més rotunditat, coneiximent i coneiximents, sense pietat cap als adversaris, des de distints punts de vista (racional, històric, de llingüística interna, d’història llingüística) i en un rigor filològic impecable, defén l’origen prejaumí de la nostra llengua. Ballester s’ha dedicat a l’estudi del valencià en els últims temps, sent abans conegut en la seua faceta de paleollingüiste i estudiós de les llengües prerromanes; per a entendre-mos i en símil deportiu: pertany al dream team de les disciplines filològiques.
Navarro i Rueda encapçalen el seu llibre en una excelent introducció. En ella passen revista al descrèdit que des de l’oficialisme llingüístic s’aboca sobre les Normes d’El Puig, de quína manera hi ha consciència de parlar una llengua distinta (entre autòctons i forasters) des del segle XIII, l’orige del valencià com a verdadera batalla entre les faccions en conflicte, i per qué en la Renaixença (l’època justament de la germanor) i a partir de 1932 el catalanisme trenca en el respecte entre pobles diversos i escomença a considerar-mos catalans… també l’inici del redreçament a partir de 1981 en l’acceptació d’una normativa pròpia per a la llengua valenciana. És una introducció escrita en gran elegància, en un to de gran asèpsia per al tema tractat, i que opera d’idoni resum per a qui vullga fer-se una idea de les vicissituts del nostre idioma.
He tirat a faltar, si de cas, la menció d’un parell de persones de gran prestigi en l’història de la cultura valenciana de finals del segle XX, u dels quals ha canviat de paradigma en esta centúria del 2000, i una atra ha abandonat el conreu de la llengua valenciana en la seua producció lliterària; a pesar d’això, pels seus estudis i escrits en Normes d’el Puig, seran sempre referents imprescindibles. També he sentit l’absència d’una atra veu en una evolució personal ressenyable des del catalanisme cap a un valencianisme estricte, incorporat en certa mida a un tipo de llemosinisme llombartià, i més que llombartià, decimonònic, que defén, des d’una visió panoccitana, el deure de no supeditar a ningú el valencià. Lluís Fornés escriu en l’introducció a Mosatros, els valencians i valencianes (Ciutat de Valéncia, Edicions Òc-Valéncia, 2020): “Mosatros, el pronom que mos unix, és un crit a canviar, a avançar, a prendre consciència de l’estat en qué mos trobem. Fora les alienacions! Liderem el nostre poble […] i la nostra llengua [en] la reivindicació d’una autèntica i valenta Acadèmia de la Llengua Valenciana”.
50 cites sobre la llengua valenciana. Del sigle XII a l’actualitat de Javier Navarro i Òscar Rueda no és un llibre més; és un text per a tindre’l de referència i manual; es llig com una novela històrica, i, a banda del seu component enciclopèdic, servix per a enorgullir-nos del poble que som, de l’història que mos ha conformat, dels problemes que enfrontem, i de cóm, a pesar de la decadència que mos envolta, de la degradació, dels problemes poblacionals…, només serem valencians si seguim fidels ad aquells que mos transmeteren esta herència, este orgull, esta consciència de pertànyer a un poble únic, i independent, del Sénia al Segura.
