La definició que fa el Diccionari General de la Llengua Valenciana és:
“barraca, -aques
(Possiblement del prerromà barra, construcció feta en barres, o del llatí barrum, fanc.)
Casa tradicional del llitoral valencià, de planta rectangular en una andana superior, de parets d’atobons i coberta de borró a dos aigües en àngul molt agut, coronat el vèrtiç en una creu. Se considera una construcció característica de la comarca de l’Horta de Valéncia. Pero han existit en gran part de la zona llitoral valenciana. / Barraca en culata, de cul de mona o palmarenca, barraca de planta rectangular, pero en la part posterior generalment redona, pròpia d’El Palmar, en l’Albufera de Valéncia. Esta barraca no sol tindre andana, puix els peixcadors ni criaven cucs de seda ni guardaven collites i les andanes estaven destinades ad estos usos…”
El diccionari planteja atres accepcions vàlides per al terme “barraca”. La que mos interessa en este cas, són estes dos primeres. És la que la majoria dels valencians i forasters entenem com a Barraca.
La Barraca Valenciana
La vivenda i la gastronomia són dos element definitoris de les característiques etnològiques de una determinada regió. És lo que més particularisa la cultura regional. Efectivament les colectivitats assentades en una determinada regió mengen i viuen dels recursos que les proporciona el mig natural. Lo que dona la terra, lo que crien i lo que cultiven. És lo que construïxen en els materials que la naturalea els proporciona i tenen a l’abast en les zones que trien com d’habitació.
La Barraca te estes característiques. És una vivenda rural nugada a les activitats del sector primari: Agricultura i Peixca. La vivenda del llaurador o peixcador, a peu dels seus bancals de conreu o prop de la barca de peixca.
L’orige i els materials de les barraques
L’orige de la Barraca no esta clar. Pareix Iber, la paraula te arrels Ibèriques (barrag + car, barra i pedra respectivament). Lo ben cert és que en l’edat mija ya està plenament documentada.
Els materials a utilisar en la seua edificació són els que se troben en les parceles o bancals a on se situa la Barraca: Fanc i atobons. També terra aplanada, rebles i cudols. Ademés de canyes, carriç o palluç. Fusta, en alguns casos sense massa industrialisació. Tots els materials de construcció se troben ya a peu d’obra. Soles la fusteria hi haurà que dur-la al tall d’obra.
La planta de la Barraca, qualsevol que siga la seua funció, serà rectangular en unes mides entre 9,00 – 10,00 metros de llarc i entre 5,00 – 6,00 d’ample. També la coberta serà sempre a dos aigües en forta pendent.
Distribució de l’espai
La distribució de l’edifici s’articula a lo llarc de l’eix major del rectàngul. En frontera davant i darrere. En el murs laterals, a voltes, s’obren forats a l’exterior per a ventilació de les estàncies que no donen a les fronteres principal o posterior.
L’accés principal dona a l’estància de major prestigi de la Barraca, lloc de reunió familiar. En esta dependència se troba el menjador, la cuina en la Llar. A partir d’esta estància troben dos tipos de distribució. La modesta en una senzilla partició en dos dormitoris que donen a la frontera posterior. Una atra més gran, en un corredor lateral pel qual s’accedix a les atres estàncies o dormitoris. És en este cas quan s’obren finestres en el mur lateral. Al dormitori principal també se li coneix per estudi.
La Barraca com a eixemple d’edificacio agrària de l’Horta de Valencia
La Barraca en el mig rural normalment se presenta en parella, servint la principal de vivenda familiar i, una atra al costat, que servix com edificació auxiliar. Almagasén, corrals, quadra, collites i atres servicis del camp o de la mar.
La Barraca se construïx pel propi llaurador aprofitant els materials que te al seu abast i a peu d’obra. Per este motiu, i sent el fanc – atobons – el seu principal material se localisa en zones planes, relativament prop de la mar. Zona d’horta o de marjal a on el fanc per a fer els murs i barandats està a peu d’obra. Lo mateix que les canyes i joncs per a la construcció de la coberta. Poc de material hi ha que dur de fora: taulells, cabirons i fusteria, taches i claus.
Trobém este tipo de construcció pràcticament en tota l’horta de Valéncia. Estenent-se al sur i cap a el nort. Per supost en zones marítimes com El Cabanyal, El Palmar, El Saler, Sueca, Sollana, aplegant a comarques de Castelló i Alacant i a terres de fora del Regne.
L’ús de la barraca
L’us de la Barraca com a vivenda aplega fins entrat el sigle XX. Es deixà este us, i per tant la seua construcció, a primers d’este sigle XX. A principis del qual se promulguen lleis conduents a la substitució de les Barraques per atre tipo d’edificació. En El Cabanyal són substituïdes per les construccions modernistes populars que recorden l’estil de la secessió Vienesa. Les Raons d’esta substitució foren varies. Tant higièniques, noves perspectives i per lo tant noves necessitats. També millor calitat d’habitació ya accessible per las tradicionals usuaris de les Barraques. Desenroll urbanístic i nous usos del sol.
Fonamentalment s’abandonen per la seua perillositat. La Barraca en el seu trespol de borró propaga ràpidament els incendis. Les Barraques d’El Cabanyal ho patiren en el sigle XVIII que acabaren en la majoria de les Barraques dels peixcadors. Mes a no estar adossades, a l’estar prop unes d’atres propagaren el foc en una força i rapidea, fins eixe moment desconeguda. La Barraca d’horta al estar aïllada soles patix la pròpia i la veïna arruïnant als seus propietaris.
Sistema constructiu
El sistema constructiu de La Barraca és prou senzill. Partix d’una excavació de les dimensions de la planta, la terra, fanc. Serà aprofitat en acabant per a fer els atobons de fanc i palla. Esta excavació busca l’estrat resistent i se reompli en atobons, rebles i cudols que formaran el fonament dels murs lateral d’atobons. A vegades troben algú peu dret embotit dins d’este mur format per troncs sense industrialisació que se puguen trobar a peu d’obra. El mur i els peus drets servixen d’estructura portant de la coberta vegetal a dos aigües, en molt forta pendent.
En quant al material de la coberta és vegetal, format per garbells de joncs i palluç en prou espessor. Junt a la forta pendent fan córrer l’aigua de pluja ràpidament. La coberta vegetal, junt als murs d’atobons proporcionen un bon aïllament tèrmic (ara se denomina arquitectura bio climàtica) pero el borró de la coberta es molt inflamable i propaga el foc en facilitat lo que convertix a la Barraca en una edificació perillosa.
La frontera principal i posterior no tenen cap funció estructural. La seua funció és la de tancament davant i posterior de la Barraca. Estos murs se les denomina murs penals i la jàssena de dalt de la coberta se li diu carena a la que se li claven les costeres que formen l’estructura triangular de la coberta.
La nula conservació i a pesar de ser BIC l’abandó de les autoritats
La conservació i revitalisació de les barraques a hores d’ara se troba en estat precari o senzillament no existix. Les que encara existixen se troben en un estat lamentable. Hem dit que se va prohibir la seua construcció al principi del sigle passat. L’us de vivenda se ha substituït per atre tipo de edificació. El manteniment que deuen de tindre, al no usar-se’n ha deixat d’existir. Propostes per la seua conservació, des de l’ajuntament de Catarroja o de Valéncia, sent alcalde Miquel Ramon Izquierdo, se ficaren en marcha. Se construïren algunes de nova planta en nous materials, conservant la forma tradicional.
Hui en día sería possible el seu ús en una clara eficiència energètica
Hui en dia, en consideracions d’eficiència energètica, seria possible la construcció de vivendes tipo Barraca, en el mateix disseny estructural i de tancaments. Pero en nous materials per a portes, finestres, cuina i fusteries. La coberta vegetal en tractaments contra el foc o en materials incombustibles, sent l’andana una dependència habitable del pis superior. Se conserva el tipo, els materials antics són industrials. Si, efectivament se pot renovar la Barraca, sent utilisada com vivenda familiar aïllada, en una exigència energètica baixa utilisant el tipo i els materials primigenis, ara industrialisats. Com per eixemple: els murs laterals d’atobons, ara podrien utilisar blocs de termo argila. Els fonaments, de formigó armat mantenint l’estructura de fusta.
Xavier Carbonell Montesinos.
Delineant Proyectiste. Professor de proyectes d’edificació família d’Edificació i Obra Civil.
Secretari d’El Patronat de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana.
Les fotografíes estàn fetes pel Círcul per la Defensa del Patrimoni i per l’Associació Cultural de l’Horta
