En el manicomi de Jesús, hi hagué “ignoscents, folls e orats” asda la dècada dels xixanta del sigle XX. Eixien al carrer tots o casi tots els dies, i te’ls trobaves, desconectats del món que els envoltava, en consevol cantonà entre Jesús i Patraix, sinse alluntar-se’n massa de la zona més propera al seu centre d’internament, encara que algú s’aventurava pel carrer d’Albacete, i desconec si tamé transponia la plaça d’Espanya. M’enrecorde de vore’n tres quan, en ma güela, fea la visita sabatina al mercat de Jesús, en aquelles enyorades casetes de trespol d’uralita.
Un d’aquells personages era de considerable altura, i d’una edat difícil d’esbrinar per a mi en els sis o set anys que llavonses tindria. El vea com un post al costat de les faroles. Pareixien els seus punts de referència en un recorregut absurd. En anar pac al mercat, te’l topetaves a on rematava Marqués de Campo, allí, en cara insípida, com si esperara ad algú, i l’hora de la cita haguera passat en un temps irreal.
En acabant les compres i la visita al quiosc (Don Miki, Roberto Alcázar, El Guerrero del Antifaz…), aquell home continuava en espera, pero no davall de la mateixa farola, sinó d’una atra, i a voltes mirant al costat invers: ya no esperava l’arribada de ningú des del centre, sinó des de Gaspar Aguilar. O qui sap si no dotorejaria eixa avinguda en l’avidea de la por, o de l’angoixa d’alguna cosa perduda i irrecuperable. Ma güela no va fer-me mai ningun comentari sobre aquell home. Es llimitava a mirar-lo en llàstima, de rasmà, i si a mi se m’ocorria excedir-me en el temps de contemplar-lo, em pegava un estiró que em catapultava tres passos per davant d’ella. Este era l’ignoscent…
El segon d’aquells personages, ho he de reconéixer, em fea por. A diferència de l’amant de les faroles, este caminava depressa, sinse mirar si espentava vells, mares de família, comerciants o algú com yo, encantat mentres contemplava paraes i queviures. L’home pareixia estar fogint a tothora, en el seu gavan de color gris, i en un capell com els de les històries de detectius. La gent no li fea cas, en rebufar ne tenia prou. Aveats ad aquella fauna urbana de matinal de dissabte, els sentiments onejaven entre la commiseració i la pena. Eren els locos, i no es contà enjamai un acte de violència. Suponc que dins dels murs del manicomi, restarien els d’impossible relació en el món, els absents, la carn humana. Pero aquell home s’accelerava sinse saber per qué, i a mi em fea por. Un parell de vegaes, quan el viu córrer, em quedí mirant-lo als ulls, i ell em retornà la mirada, freda, o, més que freda, gelà. Em mirava a mi, en la meua direcció, pero volia anar més allà, com si yo li molestara, o com si no existira. Este era el foll…
Per últim, el tercer d’aquells desgraciats en la pura expressió de la paraula, era un home passada la cinquantena. De baixa estatura, en un atre gavan de la mateixa tonalitat fosca, en el coll decantat pac a la seua dreta, era el més caminador. Babejava caa vegà que vea una dona, i procurava atansar-se ad ella dissimuladament mentres escomençava a emetre un so repetitiu en el paladar i estirava dos dits per a pessigar-los el cul. Alguna despistada sentia el tacte voladís d’aquell home, que no canviava el seu rostre d’alucinat, en les cames casi juntes. Les més espavilaes se’l veen vindre de llunt i apretaven a córrer entre riures.
Les atres patien els dits que buscaven un milacre. Un migdia, a l’eixida del colege dels Agustins, va armar-se un relatiu canyaret. Si de tocar a una dona adulta, mare de fills a punt de ser pares, l’única cosa que podia endur-se’n aquell pobre era una manotà, o una seguida d’estes, acostar-se a menors l’hauria colocat en tesitures més delicaes… Per això, no sé si sabent-ho o no, en conte de tractar de tocar-los el culet a adolescents de 15, 16 o 17 anys, escomençà a masturbar-se a una prudent distància. Algunes es taparen els ulls, pero totes rien. I l’home, com un bou manso, en el membre fora, buidà la vora als seus passos, i prosseguí carrer amunt abans de retornar entre les parets del manicomi, extenuat de buidor. Este era l’orat…
En posterioritat ad esta última anècdota, tancaren aquell edifici, i a poc a poc el destinaren ad atres usos, tamé en l’àmbit de lo sanitari. Com i quan moririen aquells individus? En quina esperança, en quina velocitat, en quin desig, en quines últimes frustracions? I puntege d’atres preguntes el paper, sinse alfarrassar l’impacte d’aquelles vides.
