Sempre m’he mogut pels carrers i les avingudes a on Patraix desdibuixa les seues fronteres, les aliena, exercix la seua renúncia ad elles i als seus voltants. La mutació de la ciutat transforma barris ignorats fa dècades en caliu no sé si dir de regeneració urbana, d’iniciatives culturals, o de transformacions sinistres…
Des del barri de Jesús, Patraix era una referència distant i al mateix temps pròxima, visitable cada dissabte de la mà d’alguna dona de la família, encara que també funcionava com a porta, mai franquejada, a terrenys i zones que, durant la dècada dels 70 i 80 del segle XX, estarien plens de solars i brutea: pensem en el carrer de Fontanars dels Alforins, en el parc de la plaça d’Enrique Granados, i més distant encara, en el carrer de Campos Crespo i tot allò que ara fa part del llarguíssim bulevar, nova frontera. Poques coses distintes trobaríem en els carrers que, contigus, estaven separats de vora a vora per dos murs i en el centre les vies del trenet que tancaven el seu periple en l’estació de “Villanueva de Castellón”, la qual obria les portes a l’avinguda de Giorgeta.
El trenet desaparegué no fa tant, pero els solars mantingueren una estampa humil durant diversos anys; de fet, fins al 2000 no s’acabà d’edificar tot el carrer d’Uruguai, i les illes de cases que s’abocaven a una mar de formigó en els murs salvadors o tancadors no acaben de recuperar una vitalitat llavors minvada, encara que ara l’ensomiem i detectem una partícula de bellea, d’intimitat destruïda, que, massa menut en aquells anys, m’atrevia a intuir en algun passeig vespertí buscant no sé quines portes. Ara eixos carrers (Bonifaci Ferrer, Roca, Mateu i Sanç, Misser Rabassa…), en la secció més separada de Gaspar Aguilar, han perdut la seua consciència d’humilitat per a convertir-se en una cosa ben distinta, en marginals, en una classe de fly-over-states a on escassos elements trobaríem per a detindre’s, i per a res. Abans sí, abans eren la frontera absoluta, la paret encalada, el mur plovitejat d’algun escrit ple de faltes, o tacat pel pixum rebel de quatre nanos acarats contra els dies venidors.
Les ciutats, com totes les coses, perden la seua mítica quan guanyen en comoditat, i la comoditat ‒no diré sempre…‒ ve acompanyada per la covardia. Recorde el meu tio José, ferroviari, que vivia en un carrer perpendicular a la carretera d’Escrivà, quan venia a visitar-nos al costat opost de les vies, i mostrava desafiant les dos navalles que portava amagades, per si algú s’atrevia a assaltar-lo pel camí, en el pas a nivell d’eixe ferrocarril mut en la matinada. Plantats en el balcó, allargàvem els colls a un espai al qual no arribava la visió, i una cridada fugaç, a la volta de deu minuts, calmaria les angoixes de sa germana i sa neboda. No vaig saber mai si de veres hi havia perill en aquells retorns, o si eren contes de vella del meu tio per a espantar-nos i riure-se’n; les navalles sí que les vaig vore més d’una volta.
La bellea d’aquell món inhòspit, a tocar de casa, desaparegué gradualment; fon lo més a prop que tindria el far west dels films de dissabte a la vesprada. Aquells anys tot era en dissabte; el restant de dies, la senda dirigia a la plaça d’Espanya, encara que sempre estaven l’estació i els seus sons: des del balconada i des de fora, el trenet cada quinze minuts arribant a les vies, el banc a on s’assentaven els vells, el quiosc a vessar de diaris i revistes, els músics de les bandes baixant dels vagons en dia de festa, els aficionats al futbol en dia de partit, els estudiants, les pelegrines a Sant Nicolau, mares i filles de compres al centre del Cap i Casal, amics de classe des dels pobles veïns… Vides desaparegudes com les mateixes vies. Esta memòria inútil.