Abans d’eixe dia la meua era una infància imaginada a través de fotos, i d’algunes anècdotes que em relataven d’aquells temps de la meua prehistòria. Ara, en canvi, és el meu primer dia de classe, en l’EGB, en acabant el recorregut pel parvulari (sols estiguí un any en tal recinte) i s’havien terminat per sempre els anys de llibertat al costat de trens, d’horts (allò sí que eren horts urbans de veres) i de camins d’arena junt a les vies en el carrer de Sant Vicent Màrtir del Cap i Casal.
Aquell dia de classe, setembre de 1976, ma mare té la visió de son fill pujant per unes immenses escales de marbre:
Ella, plorant; yo dient adéu maneta a l’aire i pendent de no entropessar en els escalons, ni emocionat ni trist, taoiste avant la lettre. No sé quines martingales o idees tindria en el cap este que escriu. Em dedicava a pujar com si fora l’acció més transcendent del món. Si hay que ir, se va… Ara bé, una volta dins de l’aula… Qué? Res de res. En eixe punt es deté la memòria expectant o delectable. Les visions d’aquell dia d’inici de l’EGB, inclús del restant de cursos ‒segon, tercer…‒ rematen en eixe vector geogràfic i virtual, acabada l’escala, d’aquella segona planta dels Agustins.
Darrere d’aquells passos, el buit: el corredor amplíssim, les portes de fusta oberta en la part superior per un vidre, un finestral al fons que donava al pati, i al costat opost, un ascensor. Senyores de la neteja, professores, un guirigall de veus infantils, les sorpreses, allò que resulta inevitable. No hi havia ningú que coneguérem, i això anava a ser la lligaça entre tots. Ni els rostres, ni les veus, ni les manies… recorde de molts d’ells. Ni he perdut ni han guanyat. Érem ombres i tornarem a ser-ho.
La senyoreta Conchita era la mestra, molt major!, per lo manco de l’edat dels nostres pares o una miquiua més jove.
La distància d’anys era vertiginosa, puix la veritat és que ella escomençava el seu primer treball i potser estava tan espantada com els seus alumnes, tots mascles, és evident. La seua tasca era pacificar-nos i traure alguna cosa de profit d’aquella colla de nanos en busca de coets o masclets, a vore si aconseguíem aplegar a les galàxies més lluntanes, i estar de tornada a l’hora del berenar. En casa, mentres el sol es ponia per Patraix, la ràdio emetia les notes de la cançó “Indian Summer”, que anunciava el consultori d’Elena Francis. Era l’any 1976, torne a escriure-ho, i els anys que darrere d’ell vingueren.
Aquell genesiac dia de classe fon l’omega d’un alfa encetat el dia de l’examen d’entrada: l’aproví sense calfar-me molt el cap. Em recorde eixint de l’aula a on s’efectuaven les proves, pegant bots i exclamant que havia aprovat. Com a present, mon pare em portà eixa mateixa vesprada, per aclamació personal meua, a vore Tiburón al cine Tyris, llavor d’una de les meues fòbies duradores. La pell se’m posa encara de gallina no només quan apareix un d’eixos animalets en la pantalla, sinó si allò que els meus ulls detecten és un submarí o un avió.
Fora dels Agustins, el carrer d’Albacete era ben diferent en eixe tram.
En la cantonada enfront de la Finca Roja, casetes baixes, com d’uralita, uns recreatius en no sé quines màquines, plens d’adolescents que prenien posició en acabant les classes, i també en el carrer, poderosos i bruts, com aprenents de Marlon Brando. En l’atra vora, la botiga de mobles del senyor Emilio, el pàrquing, la farmàcia, la pastisseria, un bar, la ferreteria… I deixaves arrere Gil i Morte, Ventura Feliu, Mestre Sosa… Amunt i avall pels carrers de casa a escola, perdent-nos en la vida.
